Qüestió de confiança

A hores d'ara, després de tres anys de menjar procés a totes hores i en tots els mitjans, d'un bàndol i de l'altre, ja no es pot parlar d'indecisos o neutrals sobre una Catalunya independent. De fet, ja era una certa ficció fer-ho quan les enquestes donaven als unionistes un 20%, i un 30% als suposats indecisos: la immensa majoria eren en realitat unionistes que encara no es creien que això anava de debò. Ara sembla que ho han entès, i aquell 20% s'ha multiplicat, tot i que ni de lluny no pas prou per arribar a ser una alternativa a la innegable majoria que vol tirar endavant el procés.

Tots els arguments estan donats, i difícilment es podrà convèncer ningú més ja amb discursos o arguments, per molt racionals que siguin. La immensa majoria té una posició presa, ja té clar si en una Catalunya independent viuria millor o pitjor segons els seus valors, que al cap i a la fi és del que es tracta. I si encara queda gent amb dubtes no li vénen pas d'aquí, sinó dels possibles costos i incerteses de la Transició. O, dit d'altra manera, del temor a la reacció de l'altra banda, que alimenta a diari el discurs de la por perquè sap que pot fer forat sobretot entre les capes més desinformades. I és que guanyar-se la confiança és molt difícil, però perdre-la, en canvi, és molt fàcil, sigui per demèrits propis o intoxicacions rivals.

Si l'independentisme ha crescut en els últims anys, en tot cas, és perquè la desconfiança en els qui ens manen des de Madrid des de fa 300 anys s'ha disparat, mentre creixia la confiança en les pròpies possibilitats. I la confiança no es guanya amb discursos o promeses conjunturals. Es guanya amb la feina diària ben feta, amb la relació amb els veïns, amb el tarannà d'un poble que ha seduït tanta gent arribada a aquesta terra al llarg de la història.

Als qui encara puguin tenir dubtes, l'independentisme els ha de saber transmetre la mateixa confiança. Però amb més acció i menys discursos.