La catarsi

Després de les eleccions del 27 de setembre gairebé tot ha canviat a Catalunya i a Espanya, malgrat que, un cop més, Rajoy llegeix deficientment el que ha succeït i entén que Catalunya ha tancat la porta a l'independentisme. Vana pretensió. Acumulació d'errors successius en el tractament del problema català des d'aquest Madrid adormit de sotssecretaris i funcionaris que s'allunyen de la realitat, ja que la seva òptica acoloreix les coses segons el to del vidre de les seves ulleres o l'arxiu llunyà de la seva memòria o de les seves neurones. Segons ells, ha estat el triomf del no (i no admetien la condició d'unes eleccions plebiscitàries). Segons la lectura de Junts pel Sí i la CUP és l'èxit majoritari dels secessionistes, els escons. Ambdós poden tenir raó discriminant els components heterogenis de l'addició, quelcom gens ortodox, i encara menys creïble. El fet és que Kafka regna a Catalunya i el Lazarillo de Tormes, a les ribes del Manzanares.

Res ha quedat definit, tret de la divisió de la societat catalana en meitats que, punt amunt punt avall, s'acosten a un 50% de molt dura mutació. Les ambicions abstractes, com la independència, acostumen a cristal·litzar malament en números: cal suposar que el flaix instantani de les urnes dictamina un fet irreversible? La naturalesa mutant del pensament humà i de l'home mateix –subjecte de sentiments– pot ser alterada en funció dels
avenirs històrics. Les conjuntures poden afectar substancialment la percepció dels actes humans.

Amb tot, el problema que neix del
procés català, després de les eleccions,
té relació directa amb la redefinició de la política i el seu mateix concepte dut a terme a Catalunya des del 1980. Si el pujolisme fou una burgesia abocada a la recuperació de la identitat catalana, el tripartit en les seves dues accepcions fou la finestra que s'obre a altres horitzons ideològics. El mandat d'Artur Mas és la resultant de la confusió sintètica dels dos períodes precedents: un pujolisme light que defuig la gestió i una aposta pel més enllà dels ponts trencats amb Madrid, més en funció d'una opció personal que d'un intent pragmàtic d'altres assajos. A partir d'aquest punt d'arribada la perspectiva futura configura una mutació substancial de la política i la filosofia de govern: es perdran els traços conservadors a mesura que l'esquerra radical de la CUP condicioni l'elecció presidencial a la Generalitat i la formació del nou govern.

Els fets econòmics d'una crisi brutal del capitalisme financer portaran profunds canvis en la consciència social de l'electorat, víctima de l'eclipsi de l'ètica bancària, dels exagerats abusos d'un capitalisme salvatge que mira de dominar les nacions occidentals a la recerca d'un nou feudalisme de caràcter econòmic grupal. Són els grans fons d'inversió que gestionen al seu caprici l'evolució de la borsa o de les conjuntures macroeconòmiques, i, tot plegat, amb el mínim cost fiscal possible, que per això operen transnacionalment i arrelen en les condicions òptimes dels paradisos fiscals. És la fenomenologia descrita per Ulrich Beck i que agredeix greument l'estat del benestar, les classes mitjanes, els estats limitats en recursos fiscals i els ciutadans que, de mica en mica, perden la seva sobirania a mans, cada cop més, d'aquests gegants econòmics, els nous monopolitzadors de la llibertat.

Amb aquest nou panorama en l'Occident postcrisi, l'esquerra radical acreixerà els seus àmbits d'incidència social. En el nostre cas, Catalunya i Espanya, l'escandalosa corrupció rampant en tota l'arquitectura política i administrativa dels governs pronostica avui un horitzó de profundes mutacions de sensibilitat ciutadana fàcilment acomodables al discurs de la CUP i Podem o adlàters. Així les coses, la kafkiana realitat que vivim a Catalunya és només l'avançada d'un gran canvi social i d'opinió democràtica. El proper pas serà la catarsi del sistema, i una mica més enllà
de les boires actuals descobrirem com Kerenski s'ha reencarnat en les nostres latituds polítiques. Una altra reedició de la història.