Opinió

Escenari de ruptura

La fórmula que proposa la CUP és una DUI per la via d'una proclamació al Parlament, al carrer o en algun altre lloc visible per tothom que ho vulgui contemplar

La desfilada dels portaveus de la CUP dijous al vespre proclamant l'exigència d'una ruptura amb Espanya abans de donar suport a la investidura del pròxim president de la Generalitat no era una assemblea de la Facultat de Dret a finals dels anys setanta. Era una esperada compareixença retransmesa en directe pels mitjans públics i alguns de privats de Catalunya. Representaven 336.375 vots emesos el 27 de setembre, que equivalen al 8,2% del total de votants, que es traduïren en 10 escons, la sisena i última força política en el Parlament. De la CUP depèn la formació d'una majoria per tal d'obtenir suport suficient en el moment de la investidura del pròxim president. El preu que posaven a la majoria (62 escons) per aconseguir designar president de la llista de Junts pel Sí no era menor. Abans que res s'havia de proclamar la república catalana en una acció que representés el punt de no retorn cap al camí del primer estat europeu del s. XXI. S'havien d'erigir en procés constituent amb la premissa que no s'obeiria cap resolució del Tribunal Constitucional. El programa de la CUP ja el coneixíem encara que no l'havíem vist representat de forma tan solemne en el moment en què els seus vots, o alguns d'ells, seran del tot necessaris per tirar endavant el procés i, primer de tot, designar un nou president que alhora formarà un govern que hauria de gestionar la política catalana en els propers divuit mesos o quatre anys.

Si no surten nous equilibris parlamentaris, la qüestió se centra en aquest moment en si el president en funcions acceptarà les exigències dels cupaires, que només van esmentar un cop Artur Mas en les concatenades intervencions des de la Universitat Pompeu Fabra. En cas que el nom del president fos descartat pels deu diputats de la CUP, s'hauria de saber si l'híbrida llista de Junts pel Sí, formada per CDC, ERC, les associacions civils de l'ANC i l'Òmnium i les personalitats convidades, estaria d'acord a acceptar els postulats que incloïen proclamacions com la construcció d'un nou país basat en la igualtat, la justícia i la cohesió social, traspassar el poder cap a noves institucions populars, instaurar la pobresa zero, denunciar els “beneficis pornogràfics” de les institucions financeres. Serà un camí desobedient i constituent a la vegada, deia una de les portaveus, que afegia que estan aquí per canviar-ho tot i que les negociacions seran al carrer. La CUP no ha variat el discurs. La gran pregunta o la gran incògnita és si Junts pel Sí acceptarà les condicions imposades pels que han de mantenir el relat independentista en un govern que s'ha de posar a treballar per fer el recorregut de 18 mesos que hauria de portar a la proclamació d'independència o bé proclamar ja la ruptura amb Espanya i a continuació proclamar la república catalana.

Vaig veure Raül Romeva i Jordi Turull aplaudint els portaveus de la formació d'esquerra radical. El divendres al matí el cap de llista Raül Romeva declarava a les ràdios que Junts pel Sí estava pràcticament d'acord en tot amb la CUP. D'igual manera es va expressar Jordi Turull i algú més amb boca petita des de la formació que va guanyar les eleccions. Veig possible i fins i tot probable que Artur Mas acabi finalment investit president de la Generalitat. El que no acabo de veure és que ho sigui després d'haver proclamat la ruptura amb l'Estat i declarat la república catalana. La fórmula que proposa la CUP és una declaració unilateral d'independència (DUI) per la via d'una proclamació al Parlament, al carrer o en algun altre lloc visible per tothom que ho vulgui contemplar.

Una de les constants de l'èxit en política és controlar el calendari, fer les coses al seu temps, quan es pot i amb una certa possibilitat que surtin bé o mitjanament bé. La qüestió està, per tant, en el preu que té la presidència de la Generalitat. Si es tracta de començar des de zero, dintre d'unes setmanes, la nova república catalana, desendollada d'Espanya i sense cap lligam institucional a Europa, l'experiment pot tenir una vida curta i accidentada. Penso que s'hauria de trobar una fórmula per reduir la velocitat del canvi, guanyar-se la complicitat de molts més catalans dels que votaren per la independència, obrir una línia de contactes amb l'Estat, cercar aliances amb Europa i el món i tenir la certesa que la independència de Catalunya no serà qüestió de tres setmanes o un any. Convé promoure més debat intern i fer passos més curts, més lents, per tal que no ens trobem a la vora del precipici sense capacitat de recular. Ja sé que aquesta argumentació és qualificada de covarda, per dir-ho suaument, però també em sembla realista. El “nosaltres sols”, quan no formen una majoria clara, ens ha portat històricament a frustracions ben conegudes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia