Nova legislatura

Dilluns passat, el dia de la constitució del nou Parlament, vaig ser present a la cambra catalana i vaig poder viure de prop el batec de l'inici d'un nou curs polític. Tot m'era certament familiar, ja que vaig ser diputat durant tres legislatures i, en les dues primeres, vicepresident i, per tant, membre de la mesa. Com ja sabia, vaig comprovar un cop més com han canviat, des d'aquella dècada del anys noranta del segle passat, determinats usos i costums que aleshores eren norma en les pràctiques quotidianes de la casa del poble, des de la manera de vestir dels diputats fins a les formes i el to de les declaracions dels portaveus. Per això tenia, també, un interès especial a escoltar el discurs inaugural de la nova presidenta, una dona coratjosa i decidida que s'identifica com ben pocs amb els fets més rellevants, tan extraordinaris, que hem viscut en la nostra història més recent. Tenia curiositat de veure com dibuixaria el seu paper, entre dues posicions tradicionals –l'una més institucional, l'altra més vinculada al propi grup– que, fet i fet, han estat presents amb accents diversos en la trajectòria del nostre Parlament recuperat.

En realitat, jo vinc personalment d'una època en què, sota el ferri domini polític del pujolisme triomfant, el paper de la presidència i la mesa es definien tanmateix per gestos que ara ja semblen haver passat a la història. Així, per exemple, els vicepresidents i els secretaris mai no baixàvem aleshores a la tribuna a defensar propostes del nostre grup parlamentari, a fi de preservar la imatge de neutralitat que ens pertocava. Igualment, en aquells anys, i per la mateixa raó, no hauríem assumit determinats càrrecs de representació del nostre partit respectiu. Eren anys, d'altra banda, en què els diputats castellanoparlants s'esforçaven a intervenir sempre en català per posar de manifest la seva identificació amb la llengua pròpia del país, la més feble en els usos socials de Catalunya. Avui observem, estupefactes, com passa exactament el contrari: el castellà és usat, amb un èmfasi carregat d'intenció, per marcar distàncies envers les aspiracions catalanistes...

Va semblar-me, certament, que la intervenció de la nova presidenta tenia dues parts, com de fet observaria després, des de l'oposició, Miquel Iceta. La primera va posar l'accent en la voluntat integradora, en el paper estrictament arbitral de la presidència, que es proposava representar i acollir tots els posicionaments de la cambra, per diversos que siguin. Va agradar-m'hi, per cert, la cita –significativament en castellà– de l'escriptor exiliat a Barcelona Eduardo Galeano que, de tan preciosa i oportuna, convé rellegir: La utopía está en el horizonte, camino dos pasos, ella se aleja dos pasos, el horizonte se corre diez pasos más allá. Entonces, ¿para qué sirve la utopía? Para eso sirve, para caminar. La segona part del discurs, amb les al·lusions a la fi del règim autonòmic, al període constituent i a la república catalana, va marcar un to diferent, d'identificació clara de la presidenta amb el seu grup. És una opció sens dubte legítima, que la va privar del suport de quasi la meitat de la cambra, on hi ha alguns grups que mostren una agressivitat prematura que tampoc no existia en aquells anys de què parlava. Avui, amb l'alta aposta de la majoria independentista de la cambra –nascuda naturalment de la voluntat popular–, el nou estil d'alguns diputats de l'oposició anuncia asprors i crispacions, més enllà de les dificultats objectives dins el sector sobiranista de cara a l'elecció del president de la Generalitat.

Temps, doncs, d'esperances i d'incerteses, d'entrebancs continus, d'equilibris difícils entre les pròpies conviccions i la necessitat d'assolir els acords imprescindibles per fer camí i per evitar unes noves eleccions. S'imposa, en definitiva, aquella reflexió que, per prendre la mesura exacta del repte que tenim al davant, ens hem hagut de fer tantes vegades: “Ningú no va dir que fóra fàcil”...