LA GALERIA
Ja vaig a teràpia de grup
Un dia algú em va dir que el procés es feia des de baix, que els protagonistes érem nosaltres i vaig començar a analitzar la palla sense veure el gra
Hola, em dic Ramon Sargatal i sóc procesòpata. Tinc un problema. Aquí, la doctora em diu que si m'obro, tot anirà millor. Jo era un ciutadà independentista normal que llegia llibres i feia modestes accions cíviques dins del meu camp, la llengua. Si hi havia una gran concentració, de les que surten a la premsa internacional, hi anava, és clar que sí. Votava quan tocava i cap a casa, serenament convençut que si la ciutadania era neta, noble, culta i desvetllada, els nostres representants, sàviament elegits, ja sabrien dur-nos allà on la gent també és rica i feliç. Un dia, algú em va dir que no, que el procés es feia des de baix, que els protagonistes érem nosaltres, no pas aquell catedràtic d'economia amb prestigi internacional, ni aquell jurista reconegut, ni aquell polític bregat en mil conflictes d'orfebreria fina. Des de baix, des de baix! I vaig començar a opinar sense engaltar-les, i a analitzar la palla sense veure el gra, i a enaltir aquell o denigrar aquell altre, i a apuntar-me a tots els debats de batedora. Era un voluntari cívic, sí, però ara també em sentia polític, imprescindible. Des de baix, des de baix! Vaig signar mil campanyes i un dia fins i tot em vaig autodenunciar. El jutge instructor encara deu riure. Vaig deixar de llegir perquè ocupava el dia penjant mil comentaris a les xarxes, compartia, comentava, clicava likes compulsivament. Tranquil, jo controlo... Més tard, vaig passar a alliçonar la gent (perquè en sabia més que ells) i a rebre lliçons (perquè en sabien més que jo). Fins que aplaudint in situ, jo també vaig acabar manant al president del país, la primera autoritat, que posés les urnes. Perquè era jo qui manava, no ell. No el catedràtic. No el jurista. No l'economista ni el pensador reconegut. Els de baix anaven ensenyorint-se del Parlament. Aleshores, és clar, tocava alliçonar-los, perquè ja no eren prou de baix. Al final hi van entrar uns camells que, ostres, em van dir que si volia continuar xutant-me, ara havia d'anar a assemblees de carrer, parlar en femení, dur sandàlies a la mà, escampar més xerrameca encara, i facturar el catedràtic cap a Califòrnia i el jurista cap a Princeton. Va ser quan em vaig plantar davant del mirall i vaig veure que, en efecte, em dic Ramon Sargatal i tinc un problema. Ostres, doctora, m'ha de mirar tan fixament?
