Full de ruta
Hereus de Mas
Esquerra es va declarar hereva del pujolisme. Ara una proclama així es pagaria amb un impost de successions ben alt
Quin candidat no ha participat alguna vegada en el tradicional joc de l'hereu i de l'urna? Consisteix a agafar una urna –encara que sigui de cartró–, introduir-hi tot de paperets amb noms de referents polítics de consens, figures històriques consagrades, antecessors de renom, líders que el temps i l'oblit converteixen en estadistes prestigiosos, ficar la mà a l'urna –encara que soni malament–, extreure'n un i proclamar-se hereu universal del seu llegat. Guanya el vencedor de la nit electoral. És a dir, guanyen tots.
El problema arriba quan a dos candidats els toca el mateix nom, com els ha passat a Mariano Rajoy i a Albert Rivera, que tots dos reivindiquen el centrisme d'Adolfo Suárez.Aleshores es desencadena una cursa forassenyada en què tot s'hi val. És millor no tenir escrúpols a l'hora d'utilitzar tots els mitjans per semblar més hereu que el proïsme (inclosa la utilització dels fills del difunt, d'una estàtua de bronze en memòria del finat, la celebració dels resultats electorals en el mateix hotel que l'homenatjat o un passeig per la seva ciutat natal). Poc importa que en el passat enfonsessis en la misèria el polític en qüestió, o que coneguis tant la seva obra com la de Kant, per posar un exemple a l'atzar.
Però hi ha altres precedents més audaços. L'hàbil Josep-Lluís Carod-Rovira va declarar Esquerra hereva del pujolisme. Eren altres temps, diguem-ho així. Ara una proclama semblant es pagaria amb un impost de successions ben alt a les urnes. El maragallisme també se'l van disputar uns quants. José Montilla es va apropiar l'herència de Josep Tarradellas i de tres o quatre presidents més. En fi, tot president té qui el reivindiqui, a part dels seus propis deixebles directes, si en queden. Suposo que algú, fora del PSC, deu reivindicar el llegat de Montilla. Suposo.
Artur Mas –que té en les seves oracions Enric Prat de la Riba i Francesc Macià– tindrà segur hereus a dreta i esquerra. I d'aquí a uns anys –o potser uns dies– fins i tot la CUP podria arribar a abraçar la seva figura. No seria el primer cop.
