Opinió

la crònica

El jurament

Al xamfrà format per rambla de la Llibertat i carrer d'Abeuradors hi ha la casa on de tota la vida hi hem vist els Magatzems Pujadas. Aquell immoble ha estat molts anys buit, amb els balcons esbatanats. Ara, per fi, estan procedint a la seva restauració, tal com passa en altres immobles de la ciutat antiga. És bona notícia que es doni utilitat a aquests casals que han romàs tant temps oblidats, fins al punt que les alçàries de la Rambla semblaven fantasmagòriques, en estar deshabitades. La contemplació de l'edifici m'ha fet recordar una vella història: allà hi havia viscut un home que jo vaig conèixer de vell. Però en la seva joventut havia estat mariner i havia desembarcat en molts ports d'Amèrica Llatina. En un va conèixer una jove nativa. Es varen estimar, jurant-se amor etern, com en la lletra d'una havanera, però va arribar el dia que el nostre amic es va haver d'acomiadar de la mulata, perquè el vaixell partia. Ella llavors li donà com a record un gran quadre en què es veia la seva figura femenina totalment despullada, i li va fer jurar que anés on anés sempre el conservaria, i el penjaria a la capçalera del seu llit. Mai més ell va tornar a aquell port.

S'esdevingué la guerra espanyola,
i el nostre amic va sofrir greus vicissituds. A Girona exercia d'agent d'assegurances en un pis de l'immoble abans esmentat, i la FAI li va comissar el despatx. Després de l'ensulsiada la Falange hi va irrompre, també l'hi va comissar i el va convertir en oficines seves. Li varen caldre anys, paciència i influències per recuperar aquell estatge. De nou hi va poder viure.

Havia passat molt temps, ja era un home madur, però va conèixer una dona gironina i decidiren anar a viure junts. La nova parella visità llavors la llar del nostre amic per primera vegada, i ella va observar –glaçada– que a la capçalera del llit hi lluïa la imatge d'una nativa criolla, despullada de pèl a pèl! Va posar el crit al cel. Però l'home li va voler raonar que de cap manera podia treure aquell retrat, perquè havia jurat que sempre més, passés el que passés, el conservaria al capçal del llit. “Ella o jo. Tria. Si no treus aquest retrat m'ho deixo córrer, de venir a viure amb tu... Així que ja ho saps!”, li etzibà, enfadada. En va l'home li volia fer entendre que obeïa a un jurament, i que no podia faltar a la seva paraula. “Res –contestà la dona–. O ella, o jo!”

El que amenaçava de ser un trencament definitiu es va solucionar d'una manera salomònica: compraren una gran litografia del sagrat cor i la penjaren davant del retrat de la nativa. Tot arreglat: la dona no va haver de veure el cos que li molestava, i ell no va faltar a la seva paraula. D'això se'n diu pragmatisme, i els polítics
actuals farien bé d'aprendre'n.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia