Opinió

Tribuna

Cosmopolitisme, encara

“Com pot ser que es continuï apel·lant al cosmopolitisme com a superació de les pàtries?

Sorprèn que encara hi hagi gent que diguin que volen ser apàtrides i eliminar les fronteres. Ho deia fa uns dies Salvador Pániker al programa (S)avis, on es definia com un “cosmopolita” que creu que “les fronteres s'haurien d'abolir per tot arreu”. O ho diu l'artista de Vidreres Núria Güell, que acaba de fer una obra, Apátrida por voluntad propia, en què explica que ha intentat renunciar a la ciutadania espanyola i convertir-se en una apàtrida, però que l'Estat espanyol li ha denegat la petició.

Com pot ser que es continuï apel·lant al cosmopolitisme com a superació de les pàtries? Una ullada ràpida als textos polítics de Kant (La pau perpètua) ja mostra que el cosmopolitisme només es pot concebre com un dret assegurat pels estats i basat en el deure d'oferir hospitalitat i dret de visita universals. O, seguint l'exemple clàssic de Hegel (Lògica, secció 13), el cosmopolitisme s'ha d'entendre com la idea de fruita. La fruita no es pot menjar “en general” sinó només a través de fruites concretes: cireres, peres, raïms, etc. Si vols arribar a la categoria universal (fruita, cosmopolitisme), has de passar necessàriament per les fruites o els estats particulars. Abolir les fronteres és tan absurd com abolir les diferències i les particularitats.

Ara bé, la ironia és que, de fet, en la globalització les fronteres ja es dissolen constantment a tot arreu. Güell presenta l'obra com una reflexió sobre els límits d'allò possible, però la realitat és que els processos de desnacionalització ja són el pa de cada dia. Les multinacionals eliminen les fronteres de les economies locals; els turistes fan que totes les ciutats siguin genèriques; el diner es reprodueix als circuits financers desterritorialitzats; internet és a tot arreu; la guerra global ha desdibuixat la distinció entre amic i enemic; el canvi climàtic és planetari; i els immigrants i els refugiats travessen heroicament i tràgica tots els murs naturals i artificials.

Però suposem que el que volen els posicionaments cosmopolites és que el món es divideixi amb unes altres fronteres. De fet, Güell diu que a ella li agradaria poder decidir a quina comunitat política vol pertànyer. Això està molt bé, però s'ha de tenir present que la política no és mai individual sinó sempre col·lectiva. Per això, en aquest món global apàtrida, és molt més productiu dedicar-se al projecte de construcció d'un nou país que no pas continuar la crítica ineficaç a l'estat-nació des del cosmopolitisme. L'objectiu d'un nou país no és erigir unes fronteres que igualment ja són líquides, sinó permetre que els habitants d'un tros de terra puguin decidir col·lectivament en quins termes volen ser cosmopolites i globals.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia