Opinió

Tribuna

La fórmula

“Els mitjans deuen ser diversos, i entre ells un dels eficaços seria deixar-nos de xerrar de la política de fora i centrar-nos a fer pedagogia dins de les nostres fronteres nacionals

Sense donar-me el bon dia, ni esperar que jo el saludi, el conegut que trobo molt sovint prop de migdia m'engega: “ Tinc la fórmula per aconseguir encarrilar tot això de la independència del nostre país.” “Espera –que li dic jo–, espera, home; ja has considerat quina és la correlació de forces? Els tants per cent de probabilitats de canvis d'actitud i en quina aproximada proporció es podrien produir segons les capes de població? I què diria de qualsevol fórmula un govern central i centralista, que ni tan sols, i mira que ha passat temps, no vol sentir a parlar del que tu en dius ‘tot això de la independència'?” “Vols callar, ignorant, que no en saps de la missa la meitat? –retopa ell–. Jo només dic que tinc la fórmula i, si la vols sentir, te la diré. Mira, es tracta que en qualsevol votació, encara que sigui de veïns d'escala, s'aconsegueixi una majoria còmoda de vots partidaris decidits de la independència.” “I què tenen a veure els veïns de la teva escala...” “ Vull dir que en qualsevol referèndum, comicis, etcètera, sigui patent que som majoria els independentistes convençuts, de pedra picada.”

Hem acabat la conversa aviat, i no ha estat fins al cap d'unes hores que he repensat aquella trobada. Sempre havia tingut aquella persona del ram dels exaltats, els impacients, que les engeguen a raig; ara me'l començava a veure més coherent i amb doctrina elaborada. Si bé el nus de la seva frase era com la descoberta de la sopa d'all, perquè, si de bon començament s'hagués palesat l'existència d'una aclaparadora massa de vots independentistes, en bona pràctica democràtica se'ls hauria hagut de tenir a l'acte i radicalment en compte, potser estàvem en el bon camí; ell podia haver arribat a la seva conclusió en vista de a) el resultat relativament discret dels vots independentistes, que no permeten encara tocar campanades de glòria; b) el progressiu augment del vot independentista, clar i enèrgic, que es va veure el novembre de 2014 i el setembre de 2015. Ço és, hi ha hagut augment considerable, però no decisiu, del vot independentista. És allò del got mig ple o mig buit.

Ara cal veure si les escaramusses polítiques, desaparicions de sigles, desplaçament de persones importants, aparició i consolidació de moviments socials esdevinguts forces polítiques, i tot l'embull de gestions, trames, jugades i falsos moviments per desorientar el personal que va a peu que hem presenciat darrerament i que, durant la redacció d'aquest paper, deuen continuar en les penombres de la tramoia teatral política, veure, dic, si tot això aclareix les idees de molta gent que encara no ha vist la llum.

Veure la llum és una expressió que pot semblar excessiva, com de sermó de Quaresma; tanmateix cal que els caigui la bena dels ulls als qui encara creuen en la beatitud dels manaires centralistes. M'inclino a pensar que els que passen per crèduls són, en el fons, immobilistes, i ja els està bé que els xollin com xais, amb tal de no pensar i, sobretot, de no decidir ni decidir-se.

Raono, en sóc conscient, com aquell conegut que deia tenir la fórmula de la independència. Ell no facilitava els mitjans, només proclamava l'objectiu. Fem una passa més: els mitjans deuen ser diversos, i entre ells un dels eficaços seria deixar-nos de xerrar de la política de fora i centrar-nos a fer pedagogia dins de les nostres fronteres nacionals. Ajudar els no bel·ligerants a pensar en termes al més objectius possible en la immensa injustícia global que presideix, des de fa tres-cents anys, la forçada relació entre l'Espanya oficial i Catalunya; posar-los davant els ulls, una vegada més, com a exemple claríssim d'aquella injustícia, la desconsideració constant respecte de la llengua. L'hem conservada activa amb un esforç sostingut de generacions, i sempre rebent envestides directes o regulacions restrictives, dia rere dia, com si la llengua no fos nostra i només nostra; desplegant, ells, la doctrina de la llengua personal, sense reconèixer la realitat històrica de la llengua territorial, i aspirant en realitat a reduir-la fins a deixar-la en franca minoria. Les ofensives recents que tiren a crear un bilingüisme oficial van destinades a eliminar la nostra llengua. El fet que, com deia Badia i Margarit, a Catalunya hi hagi un cert bilingüisme ambiental, no ha de fer retrocedir la llengua territorial, ni ha de donar lloc a lleis dictades amb intenció política negant que el català hagi de ser la primera llengua, la preferent. L'altra, també oficial, vindrà en segon lloc, usada lliurement, però no imposada com a primera.

La fórmula per a l'independentisme són moltes fórmules.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia