anàlisi
Socialisme del segle XXI
El sociòleg alemany Heinz Dieterich Steffan, que és un dels referents per l'esquerra anticapitalista i marxista, en el 1996 va publicar l'obra Socialisme del segle XXI, en què analitzava la deriva del comunisme a partir del l'esfondrament de l'URSS i plantejava l'aplicació pràctica dels processos revolucionaris del segle XXI, que segons proposava, renunciaven a la “dictadura del proletariat” per una etapa de transició denominada “democràcia revolucionària” en què es transformarà profundament l'estructura social, econòmica i política a través de generar debats, discussions, assemblees sobre temes i vies per desenvolupar la vida social. Proposa un model econòmic que no estigui basat en el preu del mercat o sobre l'explotació de recursos naturals. El 30 de gener del 2005, en el marc del V Fòrum Social Mundial, el president de Veneçuela Hugo Chávez va adoptar el socialisme del segle XXI com a corpus ideològic de la revolució bolivariana que es va estendre ràpidament a molts països llatinoamericans.
Atrets per la dialèctica antiimperialista i per un nacionalisme indigenista que algunes vegades vorejava el ridícul, el Brasil de Lula i l'Argentina dels Kirchner també s'hi van sentir pròxims.
El fet que el preu de les matèries primeres s'hagin desplomat i, sobretot, el del petroli –que ha portat a la fallida econòmica a Veneçuela i a un alt grau de corrupció–, el mite del socialisme del segle XXI s'ha esfondrat i l'exemple més clar ha estat el viratge que ha experimentat l'Argentina una vegada ha superat l'època del clan Kirchner, i el model brasiler, que fa aigües pertot arreu.
El 26 de desembre del 2001 l'Argentina va declarar el default de 132.000 milions de dòlars, el més gran de la història. El dies precedents foren políticament molt convulsos i amb un discurs clar de rebuig a l'FMI i al pagament del deute, de tal manera que quan el president Adolfo Rodríguez Saá en el Parlament va declarar l'impagament, els diputats dempeus van aplaudir cridant: “Argentina! Argentina! Argentina!” En cap cas hi havia preocupació per les conseqüències del procés que havien iniciat. Apagada l'eufòria patriotera, van començar a aparèixer els inconvenients que només es van poder superar momentàniament amb l'ajuda dels petrodòlars bolivarians de Veneçuela, de contractes obscurs amb l'Iran o amb els de la Xina.
El nou president de l'Argentina, Mauricio Macri, ha volgut redreçar la situació i alinear el seu país a l'òrbita occidental i de l'economia de mercat, tot i que ha heretat una economia desfeta amb una inflació de dos dígits i una gran corrupció. Ha arribat a un principi d'acord amb els tenedors de bons, ha desfet el corralito que la presidenta Cristina Fernández havia sotmès a una part molt important de les exportacions agrícoles, i aquesta setmana ha rebut a la Casa Rosada el president Barack Obama, com la mostra més clara dels nous canvis ideològics dels darrers 19 anys. El mateix parlament que en el 2001 aplaudia fervorosament el default amb expressions patriòtiques, ara ha aplaudit l'acord del president Macri, que ha arribat amb els fons voltors per cloure aquest trist i costós episodi.
El socialisme del segle XXI que en versió europea encarnen les CUP, Podem i d'altres de la seva ideologia, seria bo que miressin i estudiessin els efectes perversos que ha tingut a l'economia argentina promocionar l'impagament del deute o l'esforç suïcida grec de Syriza. Els repetits intents que han tingut en els països de l'Amèrica Llatina i Grècia amb les revolucions del socialisme del segle XXI, encara que siguin en les societat informatitzades, tard o d'hora acaben en el fracàs. És bo recordar les paraules assenyades del Nobel d'Economia del 1970 Paul Samuelson: “el mercat no ha empobrit mai cap nació”.
