Opinió

Tribuna

Pintorescos escurçons

“Què van fer aquells bisbes? No tots van prendre posició en defensa del català com el prelat de Tortosa

El 1636, en ple segle XVII, es va celebrar un concili de la província eclesiàstica de Tarragona. En ocasió d'aquella celebració van sorgir, com passava des de feia un bon grapat d'anys, alguns ponents defensors de la preeminència de la llengua castellana. Ja feia temps que un sector de ciutadans, habitants de les ciutats, vull dir, havia caigut en l'emmirallament de la llengua de Castella, que era la de la Cort de Madrid, la de grans escriptors espanyols del moment i la que els bisbes de fora del país empraven en venir a regir les seus de l'arxidiòcesi tarragonina. L'entrada de bisbes de fora del territori havia per força d'influir en la predicació i inclinar no pocs clergues a emprar les dues llengües, a contracor, segurament, perquè els fidels tenien una sola llengua. Tanmateix, els prelats, amb poques excepcions, invitaven els clergues a fer la predicació en castellà. Possiblement àdhuc els sacerdots que acceptessin de bon grat introduir en els sermons la llengua dels seus prelats, ignoressin que això podia fatalment afeblir la llengua local. No tenien per què patir-hi, no eren conscients de cap problema sociolingüístic. Molt possiblement la rastellera de prelats no catalans els menés a considerar que la llengua de la Cort, emprada per persones de relleu social –la noblesa, sempre a redós del monarca, els bisbes i una part de la burgesia– com ja se n'havia queixat mig segle enrere l'autor dels Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, era un signe dels temps.

No ha d'estranyar que, a l'empara de precedents en el mateix sentit, o sia d'una determinada propaganda a favor de la llengua de Castella, sorgís en aquell concili un singular personatge, pintoresc tant com perillós, que es deia Alexandre Domènech de Ros. Aquest canonge de Tortosa, potser natural de Lleida, que fou també protonotari apostòlic, en la seva intervenció féu un elogi contundent, enèrgic, de la llengua castellana, en el qual exhortava els clergues a emprar-la en la predicació, que fins aleshores era feta en la natural i afermada llengua del país. El raonament del canonge De Ros era molt simple, com solen ser les bombes de fabricació casolana, d'una simplicitat descarada i, mai més ben dit, explosiva: deia que, essent la predicació la forma diària de comunicació dels rectors amb els fidels, si feien els sermons en llengua castellana aquest idioma entraria fàcilment en els esperits de la gent, que abandonarien progressivament la catalana. El bel·ligerant canonge no donava un sou per la pervivència de la llengua del país.

Segons el resum biogràfic que en fa la GEC, Domènech de Ros, el mateix any del concili tarragoní, publicà sota pseudònim, el Memorial en defensa de la lengua castellana para que se predique en ella en Cataluña. En la guerra dels Segadors fou partidari de Felip IV. Ja vivint a Nàpols, deu anys després, el 1646, edità Cataluña desengañada.

I quina va ser la reacció dins mateix del concili? Doncs que immediatament es deixaren sentir veus contràries a les intencions i propagandes de De Ros. L'exemple més clar: el bisbe de Tortosa, que es deia Antolínez, va defensar precisament l'ús generalitzat i exclusiu de la llengua catalana en l'Església. De Ros era català; Antolínez, castellà. De fora havien de venir a donar lliçons, un immigrant sentia la dignitat de la llengua natural del poble i un indígena en renegava.

Tot això va portar un sostingut renou, però els dubtes i vacil·lacions ja havien començat: la majoria de bisbes de Catalunya en aquell temps, eren de procedència castellana, com el mateix Antolínez. N'hi va haver un reguitzell, durant els Àustries. Què van fer aquells bisbes? No tots van prendre posició en defensa del català com el prelat de Tortosa, i alguns aconsellaven l'ús de totes dues llengües, segons els feligresos i els pobles i viles. De fet s'inclinaven a dividir el territori en zones més rurals, on calia el català, i ciutats importants, on ja entrava més el castellà. Uns altres s'alineaven amb les posicions de De Ros, i escrivien pastorals en un castellà barroc, feixuc i gens entenedor. Segons els qui han estudiat aquesta època, els bisbes que s'inclinaven pel castellà no ho feien per millorar la pastoral, sinó exhibint i propugnant una ideologia lingüística. La cançó ens la sabem: tota llengua té dignitat per ella mateixa, i qui la nega, el que vol és substituir-la.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia