Opinió

Tribuna

Maig, 1936

“D'aquest episodi de la història espanyola se'n pot extreure una ensenyança: un dels errors més greus que es poden cometre en política és destruir des de dintre un partit

Va ser Manuel Azaña qui va fer el primer pas per a la constitució del Front Popular com un recurs per recuperar el poder perdut, encara que és cert que el VII Congrés de la Internacional Comunista (Moscou, 1935) va llançar la consigna de constituir Fronts Populars a tot Europa. Azaña va fer un primer pas en constituir amb diferents grups “Izquierda Republicana”, a la qual es va agregar una fracció del Partit Radical dirigit per Martínez Barrio. Pels socialistes, Azaña va captar Prieto. Els comunistes s'hi van afegir ràpidament, igual que els trotskistes del POUM, i fins i tot l'anarquista Ángel Pestaña va fundar, per adherir-s'hi, un partit sindicalista.

Així va ser com el Front Popular va aglutinar un amplíssim espectre d'esquerra i extrema esquerra, que va guanyar les eleccions generals del 16 i 23 de febrer de 1936, terceres i darreres de la Segona República. Aquest triomf va ser doble: per un cantó, dels partits d'esquerra, i per l'altre, de les masses revolucionàries que els votaren i estaven disposades a tot. Tant, que el mateix Azaña va dir a un íntim: “Potser hauria estat millor que no haguéssim guanyat les eleccions.” A la qual cosa se li hauria pogut respondre que això es pensa abans de promoure el Front Popular. Les conseqüències de tot plegat van ser immediates: el president del govern, Manuel Portela Valladares, gallec, excèntric i registrador de la propietat, titella del president de la República, Niceto Alcalá Zamora, va literalment fugir; i, acte seguit, el Front Popular va acusar Alcalá Zamora d'haver dissolt anticonstitucionalment les Corts i convocat noves eleccions, de manera que els guanyadors d'aquestes impugnaven la decisió que els havia donat el poder. La moció de censura va prosperar, Alcalá Zamora va dimitir i Manuel Azaña va ser escollit nou president de la República, al mig de fortes tensions escenificades en la bufetada que Luis Araquistáin va propinar a Julián Zugazagoitia, tots dos socialistes, durant la votació al “Palacio de Cristal” d'El Retiro madrileny.

Aquest desgavell no va sortir gratis. En arribar el maig, els dos grans partits espanyols, a dreta i esquerra, estaven trencats. Ni el PSOE ni la CEDA van aconseguir articular, a partir d'aquest moment, una política única i clara sota un lideratge únic. Tots dos tenien una ala moderada (Manuel Giménez Fernández i Luis Lucia, a la CEDA; Indalecio Prieto, al PSOE) i una ala radical (José María Gil Robles, a la CEDA; Francisco Largo Caballero, al PSOE). I, encara més, aquestes ales radicals estaven subjectes a fortes pressions externes: procedents de l'extrema dreta subversiva, la CEDA, i del sindicalisme revolucionari, el PSOE. Fet que va provocar que ambdós partits es mostressin indecisos respecte al grau de compromís que estaven disposats a assumir en defensa de les institucions republicanes”. Giménez Fernández i Lucia no obtingueren l'adhesió explícita de la CEDA a la República, mentre que Prieto tampoc va obtenir del PSOE una garantia del suport del PSOE al govern sorgit del Front Popular. D'aquesta manera, el govern de la República va quedar sense l'ajut dels seus aliats naturals i fustigat, des de la dreta, per una arriscada oposició monàrquica que ja arrossegava amb força la majoria de catòlics; i, des de l'esquerra, per un sector del PSOE que, si bé havia renunciat a la revolució, esperava amb impaciència l'hora de substituir el govern republicà por un d'exclusivament socialista de perfil revolucionari.

No era tan sols un fenomen de polarització dels partits, que també ho era, sinó una paràlisi política provocada per un govern dèbil i per la fragmentació dels dos grans partits situats a dreta i esquerra. Ara bé, una prova del fet que la polarització política no era definitiva va ser l'actitud del Partit Comunista, que va mostrar un ferm suport al govern republicà i àdhuc va moderar les seves exigències.

D'aquest episodi de la història espanyola de fa vuitanta anys se'n pot extreure una ensenyança: que un dels errors més greus que es poden cometre en política és destruir des de dintre un partit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia