Opinió

Tribuna

Unes ciutats invisibles

“El repte de l'independentisme és fer-lo entenedor a les perifèries metropolitanes

Fabula Italo Calvino que Marco Polo descriu a Khublai Khan, emperador tàrtar de l'imperí xinès, unes ciutats que ha conegut en les seves expedicions i li parla dels homes que les van construir, de les formes que tenen i de les relacions entre els qui les habiten. Marco Polo es fixa en els detalls més menuts, en allò que als altres els resulta invisible. Són les ciutats desconegudes, les ciutats invisibles. Ciutats dins altres ciutats, al conjunt metropolità existeixen unes ciutats invisibles: aquells nuclis amb vida pròpia que no surten als diaris ni entren als grans debats polítics. Són els barris perifèrics, uns conjunts “fets d'excepcions, impediments, contradiccions, incongruències i contrasentits” on viuen milers de persones. Marc Andreu ha viatjat a una trentena de barris perifèrics de la Catalunya metropolitana i els descriu amb un realisme quasi màgic. La majoria nasqueren entre els seixanta i els setanta del segle passat i es construïren en l'estètica de l'Obra Sindical del Hogar, la primera gran especulació urbanística. Foren refugi de la immigració i cultiu de la consciència social i obrera de l'època. D'un roig encès, cultivaren l'hegemonia del PSUC, el testimoni de l'Església de base i la força del moviment veïnal, com a tres factors d'una reivindicació permanent. I donaren noms a la resistència clandestina i a l'esclat del municipalisme democràtic.

No debades cada barri té*lw.-2 la pròpia història i el relat inventaria noms de líders veïnals, de capellans obrers i dels irrepetibles primers alcaldes democràtics. Mes les elits polítiques, que emergiren gràcies a la força d'aquests barris, després els giraren l'esquena i seguiren alimentant-ne la invisibilitat, com a derrota compartida pel vell PSUC, la soferta Església de base i l'espurna del moviment veïnal. Passejant per les perifèries es veu un nomenclàtor on es mantenen les plaça Roja, les avinguda del Che o els carrer Camarón, mentre s'escolta parlar amb naturalitat català i castellà barrejat amb quasi 200 llengües d'arreu. Els ocellaires fan tertúlia al costat de les seves gàbies i gent desvagada pren el sol que més escalfa. La PAH es converteix en tema estrella. Als balcons conviuen estelades, rojigualdes, republicanes, blau-grana i fins alguna blanca del Real Madrid però, per golejada, guanyen els penjolls de roba estesa de tots els colors i talles. “La ciutat per a qui passa sense entrar-hi és una, i una altra per a qui no en surt”, escriu Calvino. Marc Andreu hi passeja i observa que la gent comença a intuir que hi ha nous polítics a l'assalt dels ajuntaments. “Sí se puede” és el crit de guerra. Les noves Ciutats invisibles (Editorial L'Avenç, 2016) adverteixen que abans del dret a decidir s'ha de recuperar el dret a existir i el repte de l'independentisme és fer-lo entenedor a aquests altres catalans que desitgen ser ben visibles.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia