Tribuna
Jocs, trons i nacions
“Què fa apte un individu per aspirar a un títol olímpic? Resposta: la condició de nacional d'una nació amb estat
Escric aquestes ratlles impressionat encara per la grandiositat i bellesa del flux d'imatges procedents de Rio de Janeiro que els serveis de difusió de la fàbrica olímpica han escampat pel planeta durant disset jornades. És impossible, penso, generar narratives i iconografies més brillants sobre el cos humà i les seves habilitats. Les tecnologies informàtiques i digitals magnifiquen la conversió instantània de competicions, competidors i resultats en minihistòries aptes per al consum mundial, immediat i reiterat. Els Jocs, penso, ofereixen l'escenari òptim per a la cultura de l'espectacle en temps de globalització. Però, quina cultura i quin tipus d'espectacle?
Aparentment, els JJOO inventen un Olimp allunyat de les misèries i dels conflictes humans. La figura de les cinc anelles evocaria l'ideal de la unitat en la diversitat. L'elecció d'una ciutat com a responsable de l'organització dels Jocs podria fer creure en la supremacia de la ciutat-estat com a àmbit de referència del sentit de les competicions. Però ben aviat la dinàmica dels Jocs desmenteix una cosa i l'altra. I emergeix la cruel i implacable sèrie de jocs de trons on ni la ciutat ni l'ideal cosmopolita emparen els contendents. Tothom lluita per ocupar el tron. Aspirants, entrenadors, públics i teleespectadors, tots malden per derrotar els adversaris i fer-se seu l'or. Sense exèrcits, això sí. Sense sang. Però amb les nacions i els governs respectius abonant amb diners, suport logístic i fervor nacional la preparació dels seus representants.
Diumenge la cerimònia de clausura posava fi a la XXXI Olimpíada celebrada a Rio. Quinze dies abans, una cerimònia encara més brillant inaugurava els Jocs 2016. En una i altra ocasió, els dissenyadors de la posada en escena se centraren en una història singular i en una cultura popular, les del Brasil. Res a dir. Tots ho fan. Els de Rio van escollir un lema cridaner: “Viva sua paixâo” (Viu la teva passió). El desplegament dels Jocs i els episodis viscuts no han defraudat ni allí ni davant les pantalles del món els admiradors dels Michael Phelps, Usain Bold, Simone Biles, Mo Farah o Neymar.
Ara bé, en el centre de l'espectacle i de tots els episodis predominava una altra passió. Era la passió per la nació pròpia i pels seus marcadors: bandera, estat, colors, himne, llengua, famosos... Les desfilades de les delegacions (nacionals), liderades pel banderer o banderera, mostraven plàsticament la separació fonamental entre contendents. Què fa apte un individu per aspirar a un títol olímpic? Resposta: la condició de nacional d'una nació amb estat. Sí, els JJOO exigeixen la nacionalització de la passió olímpica.
A l'Estat espanyol hem viscut aquesta magna operació de nacionalització de les emocions olímpiques. Les instàncies governamentals i els mitjans – especialment TVE – han orquestrat les aparicions de la delegació espanyola a Rio en una gran campanya d'integració dels 302 participants (dels quals 112 eren catalans) en un imaginari únic espanyol. Expressions com “otra medalla para España”, portades de diaris amb títols com “Carolina de España”, l'ús habitual de la primera persona del plural (“vamos a la final”) o el to èpic entorn de les victòries de “nuestros representantes”, han alimentat la retòrica dominant.
Per acabar de precisar la magnitud de l'operació de legitimació de la divisió entre nacions (amb estat, òbviament: cap representació de la nació catalana o de la kurda, per exemple) i entre nacions riques i pobres (olímpicament parlant), només cal repassar la taula del medaller final. La taula fa palesa una evidència rotunda: els Jocs no són universals, són l'obra i el negoci dels països del primer món i bàsicament occidentals (amb alguna excepció, com Kenya). La gran majoria de delegacions no aconseguien ni una sola medalla. I hi havia casos flagrants com Índia (només dues medalles menors) o Nigèria (una de bronze) o Pakistan (cap medalla).
En suma, cada quatre anys, penso, els Jocs Olímpics serveixen per organitzar una gran parada mundial de propaganda. Per legitimar què? Per legitimar un doble cicle de divisió i de (re)integració. D'una banda, la divisió entre els herois nacionals destinats a la glòria (universal) que seleccionen uns jurats suposadament imparcials que valoren la perfecció del citius, altius, fortius. De l'altra, la divisió d'un món incontrolable i perillós en unitats naturals sota control, les nacions. I la recomposició en seu olímpica de la diversitat de nacions, llengües i cultures, en un mapa únic normatiu, el mapa dels estats-nació.
