Europa assimila els ultres

El 2000, quan l’ultradretà FPÖ va entrar per primer cop en una coalició de govern a Àustria, la UE va reaccionar cohesionada i fins i tot va dictar sancions per intentar aïllar aquell cos estrany que s’havia escolat en el context de les democràcies europees. Van ser sancions que van caure poc després, és cert. Però com a mínim hi va haver una resposta. L’Europa dels 28 (o dels 27, sense el Regne Unit) no és l’Europa dels aleshores 14 membres. L’Àustria de Sebastian Kurz, el més jove cap de govern europeu, té ara com a companys de ruta estats membres governants per polítics com ara l’hongarès Víktor Orban, mentre que a Polònia mana, sobretot en el panorama polític, el partit Llei i Justícia de Jaroslaw Kaczynski. L’est europeu està dominat per partits ultranacionalistes com ara el polonès i l’hongarès, que veuen el FPÖ de qui serà vicecanceller, Heinz-Christian Strache, com un aliat polític. L’empenta ultradretana no és cosa només de les democràcies dites febles de l’est. El Front Nacional francès de Marine Le Pen ha deixat de ser una bèstia negra solitària entre els estats membres fundacionals. És una formació més que consolidada, que comparteix èxits electorals amb l’holandès Geer Wilders i altres forces germanes més recentment esteses per tota l’òrbita escandinava. La nova coalició entre els conservadors de Kurz i la ultradretana FPÖ no ha de témer una topada frontal amb la resta de la UE. El cor d’Europa s’ha acostumat a aquesta presència creixent, dins o fora de les aliances governamentals. Al capdavall, els ultres austríacs no estan tan allunyats políticament del nou canceller Kurz. Comparteixen continguts antiimmigració. Hi ha qui intenta tranquil·litzar-se enmig dels crits d’alerta i es consola pensant que l’FPÖ de Strache no té la virulència dels seus temps fundacionals, aleshores sota el lideratge de Jörg Haider i amb l’estigma d’una vella guàrdia nostàlgica hitleriana en les seves files. Però justament en aquesta capacitat per suavitzar el seu discurs rau la seva perillositat i possibilitat de quedar assimilat en el club dels establerts. La formació del seu govern és una mena de greuge comparatiu per a la cancellera Merkel, que, tres mesos després d’haver guanyat les eleccions generals del 24 de setembre, encara no ha aconseguit ni tan sols encetar negociacions de coalició. Merkel entrarà en el 2018 sense un soci de govern i no es pot comptar que aconsegueixi lligar un pacte de coalició amb els socialdemòcrates fins a finals de gener. En cas que fracassin les negociacions amb els qui han estat els seus socis tant en la primera com en la tercera legislatura, no cal esperar d’Alemanya un gir cap a la ultradreta com l’austríac. El seu equivalent, l’Alternativa per Alemanya (AfD), és un partit que tot just s’estrena en l’espectre parlamentari. Està taxativament exclòs com a soci de coalició per Merkel i no es preveu un canvi de postura a mitjà termini. El partit mateix no aspira a cap cooperació amb un executiu, ni a escala federal ni als lands, perquè el seu objectiu és escridassar qui s’asseu al poder, sigui a Berlín o a qualsevol cambra regional. Per a la Unió Cristianodemòcrata (CDU) de Merkel i, sobretot, per al seu partit agermanat, la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU), l’AfD és un competidor que els ha sorgit des de la dreta. No pot ser un aliat, sinó un enemic a combatre.