“Aspiro a liderar una llista única del sobiranisme”

Molt, perquè ha estat un procés de primàries molt positiu. il·lusionant i amb molta participació, tant de gent de dins com de fora del partit. Ara afronto aquest proper any fins a les eleccions amb moltes ganes de fer una immersió als barris de la ciutat, per conèixer molt més a fons els seus reptes i problemes. Igualment també hi ha el repte, dins el moviment sobiranista, d’acumular forces per afrontar amb empenta aquests comicis.

Pel que fa a la participació estrictament en els dos dies de votació, m’hauria agradat que hagués estat més alta, evidentment. Hem de prendre, però, aquest procés com un tot que ha durat dos mesos, entre la recollida d’avals, els debats i les votacions. I si ho sumem tot, la participació ha estat molt més elevada, perquè entre els dos candidats vam aconseguir gairebé 2.000 suports externs, a banda de, en el meu cas, més del doble dels mínims indispensables per part dels associats.

El partit se les ha cregut, i les ha volgut fer malgrat que el context general, encara que sigui indirectament, no ha ajudat. Era la primera vegada que es feien unes primàries d’aquestes característiques a Barcelona, però evidentment han estat empeltades en tot moment per la situació que viu el país, amb la repressió, el 155 i l’existència de presos polítics, entre els quals hi ha una persona molt rellevant per a nosaltres com és en Quim Forn. Dit això, les primàries han vingut per quedar-se, tenim ganes de millorar-les, i aquesta experiència ens ha servit per veure quins són els seus punts forts, i els febles.

No, perquè mai m’he trobat amb un qüestionament de la meva decisió. I això obeeix al fet, crec, que l’endemà de deixar-lo, em vaig mantenir al costat del govern, el president i el partit. No me n’he desmarcat mai, no he criticat mai els meus companys al govern, ni he fet un llibre per criticar-los. Sempre he actuat amb la màxima lleialtat.

Absolutament. Amb el president Puigdemont hem tingut les diferències normals que poden tenir dos companys. És una persona que escolta i amb qui hem pogut parlar en els mesos políticament intensíssims que vam viure. Es van escriure coses horribles, com que ens havíem escridassat. Mai va ser així. Va ser una decisió parlada i entesa per ell, i amb el president Puigdemont hem seguit mantenint el contacte i l’afecte.

Nosaltres, com a Partit Demòcrata, defensem la màxima unitat en uns moments com els que estem vivint. Ja ho vam fer abans del 21-D, on vam proposar una llista unitària de tot l’independentisme, que no va poder ser tot i que vam ser capaços de bastir una candidatura que s’hi assembla molt. Ara les circumstàncies són lleugerament diferents, però la necessitat d’aglutinar forces al voltant del moviment sobiranista es manté. Defenso que hem de sumar el màxim de forces possibles de persones, formacions polítiques o plataformes que entenem que Barcelona ha d’actuar, i s’ha de reivindicar, com a autèntica capital de Catalunya, i que això ho hem de combinar amb un projecte de ciutat que pugui resoldre els problemes quotidians de la ciutadania.

És molt probable que pugui arribar a ser així. Les regles del joc són les que són i, en cas que no s’assoleixi una majoria suficient per investir un determinat alcalde o alcaldessa, ho acabarà sent el o la de la llista més votada. I això ja va passar amb Ada Colau, que, legítimament, va assumir l’alcaldia perquè no es va poder articular una majoria d’unes altres característiques. I volem que això torni a passar? Jo no. I si hem après la lliçó, hauríem de fer les coses de manera diferent perquè això no torni a passar.

Jo defenso la meva candidatura, i la meva aspiració és liderar aquesta llista sobiranista. Dit això, estem en uns moments en què s’han fet moltes renúncies en els últims anys i mesos, algunes volgudes i altres forçades per les circumstàncies. Quan toqui, i si assumim aquesta candidatura transversal i forta, haurem d’analitzar quines són les cares, perfils i lideratges més convenients. Perquè no n’hi haurà prou amb una llista unitària. També serà molt important el projecte que posem sobre la taula i els perfils que l’encapçalin, i la conformin. I aquest serà el moment de parlar de qui aglutina més consens i força, i jo defensaré la meva candidatura.

Ens coneixem de fa molts anys i, de fet, vam compartir militància política a la JNC. Ell ha plantejat una idea potent de primàries obertes, que fa una crida a la unitat de l’independentisme i que ha aglutinat uns suports importants. Dit això, el PDeCAT ha fet les seves i ha escollit un candidat, que en aquest cas soc jo, i estem expectants de veure com es concreta el que proposa Jordi Graupera. Com es fan unes propostes obertes, quin projecte té per a Barcelona? Compartim l’objectiu de la unitat de les forces independentistes, però hem de compartir moltes coses més. I això vol dir parlar-ne, i ho farem, i no ens quedarem només aquí, sinó que també ho farem amb l’Alfred Bosch i amb persones, plataformes o entitats que han expressat interès a fer una candidatura d’aquestes característiques.

Amb ell he tingut la sort de compartir taula en el govern, i l’admiro moltíssim. Té un tarannà dialogant i d’aquí a pocs dies oferirà una conferència, i jo hi aniré. És una persona que, perfectament, pot coincidir amb una idea de candidatura àmplia, transversal, amb experiència municipal i que sap destacar el valor de la política. Jo sempre defineixo Ferran Mascarell a partir d’una frase seva: ell defensa que la política ha de servir per desfer nusos.

Seria un error que així fos. Seran unes eleccions excepcionals, a partir del moment que el país viu una situació excepcional. I Barcelona no pot ser aliena a això. Estarem immersos, o acabarem de sortir, d’uns judicis a unes persones que estan empresonades o a l’exili. No hi ha normalitat, ni a les institucions ni des del punt de vista dels drets polítics o civils. Però en les eleccions municipals s’ha de parlar de Barcelona, del que hi passa i del que necessita la seva gent. I jo defensaré que parlem de Catalunya, Europa, però, sobretot, de Barcelona. I els tres nivells són perfectament compatibles.

El d’una ciutat oberta, moderna i que pensa en gran, tant des del punt de vista de posicionament internacional, metropolità i com a capital de Catalunya. I, alhora, en una urbs que pensa i afronta els problemes i necessitats quotidianes dels seus ciutadans.

La creació d’ocupació i riquesa, és l’element indispensable perquè hi pugui haver benestar. Per tant, em sento còmoda amb plantejaments com el de l’alcalde Trias, en tant que Barcelona ha de generar oportunitats, i no perdre-les com a ha passat aquests últims tres anys. Cal recordar, a més, que va ser Trias qui va proposar un salari mínim de ciutat, i la va deixar parlada i consensuada amb els agents socials, però ha quedat guardada en un calaix. I jo pretenc recuperar-la.

No crec que sigui així. L’etapa de Trias, que va durar només quatre anys, va deixar embastats temes que havien d’anar més enllà d’un mandat. Cal recordar que en aquelles eleccions municipals hi va haver una campanya molt dura contra l’alcalde Trias, en què es va voler embrutar la seva trajectòria amb acusacions que transcendien l’àmbit de la política municipal.

Va arribar amb la bandera de donar un tomb a les polítiques socials de la ciutat, i també de la seva inexperiència en política, qüestionant els gestors i polítics de trajectòria. I per gestionar un ajuntament, i més un com el de Barcelona, s’han de tenir coneixements, també de l’entramat institucional. I ni ella ni el seu equip els tenien, circumstància que va quedar patent sobretot en els dos primers anys de mandat. I també s’ha actuat a cop de sectarisme ideològic, desconfiant profundament dels sectors estratègics de la ciutat. I han anat, cada cop més sols, prenent decisions polítiques erràtiques i demostrant incapacitat de diàleg amb la resta de forces polítiques, que els ha anat aïllant.

En part sí, perquè encara arrosseguem uns anys de forta crisi econòmica en què els aspectes més relacionats amb el dia a dia de les persones potser han passat per debats que abans es podien tenir sobre qüestions urbanístiques o que superin el dia a dia. I, segurament, cal trobar debats que ens portin a reflexionar sobre la Barcelona que tindrem d’aquí a 25 anys i que són qüestions bastant inajornables, tenint en compte que és una ciutat d’èxit i ho continuarà sent en els propers anys. L’habitatge, la mobilitat o els serveis que s’hi ofereixen, tant als que viuen a Barcelona com als qui la visiten, estan subjectes a una forta pressió. I són aspectes que cal repensar fugint del brogit del dia a dia.

El primer que s’ha de recordar és que, abans que ell, s’han intentat tres investidures, i no han pogut ser possibles per les traves extremes a què ens ha sotmès la justícia espanyola. Dit això, Quim Torra és un bon candidat, i pot conduir aquest període que s’inicia a partir d’ara, i que pot ser molt difícil i complex. És una persona preparada, aposta pel diàleg i té una capacitat de resiliència que, en aquests moments, serà molt important.

Jo crec en la seva transversalitat, i justament aquests tuits ara s’exalcen per posar-ho en dubte. Ell ha demanat disculpes en dues ocasions, i això s’ha de valorar, perquè no és habitual. I s’ha de recordar que dels presidents Mas i Puigdemont, i del conjunt dels independentistes, s’han dit coses molt greus, també en seus parlamentàries, i no s’ha demanat mai perdó. I que ell ho hagi fet denota una manera de fer que el fa valedor de molta confiança.