Política

Crònica

“Som aquí per anar allà on ens diguin”

“Anirem en metro, en bus o caminant, però si ens diuen a l’aeroport, arribarem a l’aeroport”
“El que hem de fer és fer grups de 100 persones a cada cantonada i que no entrin”

Els CDR havien con­vo­cat una pri­mera con­cen­tració de pro­testa davant del Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia (TSJC), al pas­seig Lluís Com­panys. Les xar­xes soci­als bullien després de fer-se pública la sentència. A la porta l’Òmnium, al car­rer Dipu­tació, feien la pri­mera decla­ració ofi­cial i els estu­di­ants començaven a tallar car­re­te­res... Molt abans que el Tsu­nami Democràtic animés la gent a diri­gir-se cap a l’aero­port ja hi havia milers de per­so­nes que s’havien llançat al car­rer. Mol­tes no sabien ben bé on ana­ven ni què farien. Algu­nes pre­nien deci­si­ons a cop de Tele­gram, altres seguien les con­sig­nes del Twit­ter, però totes tenien una única idea clara. Del que es trac­tava ahir era d’ocu­par la via pública, de col·lap­sar Bar­ce­lona, de tallar car­re­te­res, de fer soroll, de mos­trar tota la indig­nació que sen­tien de manera pacífica però con­tun­dent.

El Tomàs Gomis, ja jubi­lat, estava al car­rer escol­tant la ràdio quan va sen­tir la sentència. “De seguida he vist que hi havia una columna de gent que ja es mani­fes­tava al car­rer Sepúlveda. He anat a casa a bus­car els estris i m’hi he sumat”, expli­cava men­tre es diri­gia a la plaça Cata­lu­nya a escol­tar les pri­me­res indi­ca­ci­ons del Tsu­nami Democràtic. Abans d’arri­bar, però, havia cami­nat una estona al cos­tat dels estu­di­ants a la Gran Via. “M’ho he anat tro­bant, el fet que tot esti­gui des­cen­tra­lit­zat és molt posi­tiu perquè per­met a qual­se­vol per­sona, sigui on sigui, sumar-se a la pro­testa.”

Amb unes botes de mun­ta­nya i una este­lada a les espat­lles, el Tomàs tenia clar que el dia seria llarg. “Pararé per dinar, però després con­ti­nuaré cami­nant. Aniré on cal­gui”, sen­ten­ci­ava.

Aquesta era la idea de la majo­ria de la gent que ahir va sor­tir a mani­fes­tar la seva repulsa per una sentència que con­si­de­ren injusta, des­pro­por­ci­o­nada, “una invo­lució en els drets col·lec­tius”, com va denun­ciar el vice­pre­si­dent d’Òmnium, Mar­cel Mauri, a les por­tes del TSJC, con­ve­ni­ent­ment blin­dat pels Mos­sos. Entre el miler de per­so­nes que van acom­pa­nyar Mauri fins al pas­seig Lluís Com­panys, on mal­grat les con­vo­catòries més mati­ne­res dels CDR, no hi va haver cap con­cen­tració de pro­testa prèvia a l’arri­bada d’Òmnium, hi havia la Maria Fran­cisca, de 77 anys. “Tots som Carme For­ca­dell, tots som Dolors Bassa!”, repe­tia. Por­tava una petita pan­carta a la mà on es podia lle­gir ben clar “Judici a la democràcia” que anava mos­trant amb insistència a la gent que tenia més a prop. “Ho entens?”, repe­tia. La Maria Fran­cisca venia de la seu d’Òmnium. Però quan Mauri va ani­mar els con­cen­trats, més d’un miler, a diri­gir-se a la plaça Cata­lu­nya, ella es va que­dar asse­guda. “Jo no puc. Estic ope­rada del cor. No estic per més pati­ments”, expli­cava després de mos­trar la seva tris­tesa i indig­nació per una sentència que con­si­dera una ven­jança. “Si hagues­sin matat una per­sona la pena hau­ria estat més baixa. I ells no han fet abso­lu­ta­ment res. Jo vaig ser-hi el dia 20 de setem­bre i va ser un dia ale­gre, un dia bonic. I ara tenim tot un govern a la presó per unes idees.”

Men­tre la Maria Fran­cisca con­ti­nu­ava asse­guda, la gent va començar a des­fi­lar cap a la plaça Cata­lu­nya. Fal­tava un quart perquè el Tsu­nami Democràtic anunciés la mobi­lit­zació gene­ral cap a l’aero­port. “Els drets no són de cap Borbó ni cap jutge, són de la ciu­ta­da­nia”, havia cri­dat Mauri a l’avin­guda Lluís Com­panys, no sense haver recor­dat prèvia­ment que ahir feia 79 anys del con­sell de guerra a Lluís Com­panys i avui 79 anys del seu assas­si­nat.

El recor­re­gut de Lluís Com­panys a plaça Cata­lu­nya es va fer en silenci. Es veien cares de fer­mesa però també de deso­ri­en­tació. “És cert que anem una mica des­pis­tats nosal­tres. Però, vaja, per Tele­gram ja ens han dit que a la una ens anun­ci­a­ran la pri­mera acció de pro­testa impor­tant. Espe­rem que en vin­guin mol­tes més”, comen­tava en Pau, que havia que­dat amb un amic per pas­sar el dia i “fer el que cal­gui per mos­trar la nos­tra indig­nació per una sentència injusta, que és més un càstig cap a tots nosal­tres”.

A plaça Cata­lu­nya havien arri­bat també les colum­nes d’estu­di­ants i altres grups pro­ce­dents de la plaça del Rei. Només d’arri­bar van veure com es mul­ti­pli­ca­ven per­tot arreu els car­tells i les pan­car­tes amb el lema Tot­hom a l’aero­port. Per a molts va ser una sor­presa. La Marta i el Josep havien bai­xat a pro­tes­tar, però no hi comp­ta­ven d’anar a l’aero­port. “Bé, ara ani­rem a dinar i deci­di­rem què fem”, comen­ta­ven.

Els més joves no s’ho pen­sa­ven dos cops. “Ani­rem en metro, en bus o cami­nant, però si ens diuen a l’aero­port, arri­ba­rem a l’aero­port. Som aquí per anar allà on ens diguin”, comen­tava la Judith, que anava acom­pa­nyada d’un grup d’uni­ver­si­ta­ris.

Fins i tot quan van començar a sen­tir que els acces­sos esta­ven blo­que­jats i que les línies de metro havien estat talla­des, no defa­llien. “Ah, no passa res. Hi ha gent que ja ha començat a cami­nar per la Gran Via, també hi ha un altre grup que va per la ronda Lito­ral. D’arri­bar arri­ba­rem”, insis­tia el Raül, asse­gut amb qua­tre ami­gues al mig de la Gran Via. A pocs metres una dona, que havia vin­gut a acom­pa­nyar la seva mare de 77 anys, reco­nei­xia una certa impotència. “He ple­gat de la feina per estar el dia a Bar­ce­lona, però la meva mare no està per anar a l’aero­port i més sense saber si podrem tor­nar”, comen­tava.

La Rosa Maria, de 63 i veïna de Cala­fell, ho veia igual. “Jo he vin­gut a pas­sar uns dies amb la meva filla, ho vull viure, soc aquí en repre­sen­tació de molta gent que no hi és, però no em puc arris­car a anar a l’aero­port i no poder tor­nar”, asse­nya­lava.

Però per a aquells que van deci­dir no anar a l’aero­port, la mobi­lit­zació no va aca­bar a la plaça Cata­lu­nya. Sense gai­res indi­ca­ci­ons pre­ci­ses, van con­ti­nuar ocu­pant els car­rers del cen­tre. Amb els acces­sos a la plaça Cata­lu­nya tallats, van començar a aga­far posi­ci­ons per pas­sar el pri­mer dia de pro­tes­tes per la sentència. “Del que es tracta és de col·lap­sar Bar­ce­lona, el que hem de fer és fer grups de 100 per­so­nes a cada can­to­nada i que no entrin”, expli­cava una noia a un grup de per­so­nes que no sabien on diri­gir-se.

A les dues de la tarda, el cen­tre de Bar­ce­lona estava ple de grups dis­per­sos espe­rant noves con­sig­nes. Un home de 80 anys s’ho mirava des d’un banc del pas­seig de Gràcia. “Amb mala hòstia i impotència”, reco­nei­xia. “Faig mol­tes dona­ci­ons a l’ANC i Òmnium, però ja soc gran, em canso molt.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia