Política

Seguin i parlin

La premsa internacional segueix demanant-se per què l’Estat espanyol s’entossudeix a tractar judicialment la qüestió catalana i es pregunta per què la UE no hi intervé

Coincideixen a dir que cal que les dues parts dialoguin

Quan avui fa catorze dies que es va fer pública la sentència contra els líders independentistes, la premsa internacional continua publicant encara articles d’opinió i editorials valorant aquest fet, però centrant-se també en la reacció catalana, l’entossudiment espanyol i la inacció de la Unió Europea.

Inquisició espanyola

Normalment cal haver comès un assassinat o altres delictes importants per rebre càstigs tan greus a l’Europa Occidental com els que han rebut recentment els líders independentistes catalans, condemnats pel Tribunal Suprem espanyol per sedició i malversació de fons públics. Aquestes condemnes són completament exagerades i contraproduents per poder resoldre la crisi a Catalunya.

[...] La celebració d’un referèndum il·legal a Catalunya va ser un fet irresponsable i de gran incertesa. Catalunya no pot reclamar legalment la independència, però castigar durament una acrobàcia política com el referèndum català és un fet ofensiu i preocupant.

La sentència ha creat un greu malestar a Catalunya i només farà més difícil trobar una solució a la crisi. Els polítics empresonats solen ser fàcilment martiritzats i la reconciliació i qualsevol intent de compromís ara seran més difícils. La sentència ha arribat just abans de les eleccions generals a Espanya i el tema català dominarà i polaritzarà completament el debat.

La qüestió de la lluita de l’alliberament de Catalunya ha passat en poc temps de ser una crisi marginal a una tragèdia per a tot l’estat. Tant els polítics de Barcelona com el govern de Madrid han mostrat una voluntat de compromís molt escassa i les posicions s’han radicalitzat reiteradament.

La sentència només reforçarà aquesta tendència. La crisi a Catalunya és política. No es pot resoldre legalment, per molt punibles que siguin els fets comesos pels líders separatistes. La UE hauria de fer-ho veure als dirigents espanyols. Un bon començament del govern espanyol seria decretar una amnistia. Això amortiria els ànims i podria ser el punt de partida per a un nou començament més constructiu. Editorial. (Politiken, Dinamarca. 21-oct.)

Petits i grans nacionalismes que tempten la secessió

L’Europa d’aquests últims deu anys ha estat marcada, i encara ho està avui en dia, per una onada de nacionalismes: no només a escala nacional, fins i tot regional. Per damunt de tot destaca el Brexit, però no és l’únic. Notícies diferents, com ara les resolucions de la Diputació de Bolzano, que acaba d’aprovar conservar només el nom alemany de Südtirol i treure el d’Alto Adige, i la sentència del Tribunal Suprem espanyol, que condemna líders independentistes catalans, tenen un fil en comú.

[...] Al darrere hi ha una dècada de crisi, especialment intensa a Itàlia i Espanya: amb dificultats econòmiques, forta pressió fiscal i retallades. La crisi ha reactivat en algunes comunitats regionals el desig de secessió, latent des de fa temps.

[...] La impressió és que serà difícil tancar aquesta caixa de Pandora com si no hagués passat res: probablement el secessionisme dels rics és aquí per quedar-se, tant a Itàlia com a Espanya. Haurem d’entendre’l millor, oposar-nos-hi i governar-lo. Gianfranco Vesti. (Il Messagero, Itàlia. 15-oct.)

Catalunya: presó per excés de democràcia

Això és una mica el que passa a Catalunya, ja que nou líders independentistes catalans han estat condemnats a presó per “sedició” i “malversació”. El seu crim: haver consultat la seva nació sobre el seu futur.

Per descomptat, hi ha moltes diferències polítiques i legals entre Catalunya i el Quebec: la Constitució espanyola prohibeix explícitament la secessió, el referèndum del 2017 no va ser reconegut com a legítim pel govern central i la taxa de participació va ser només del 43% a causa del boicot dels partidaris del no.

D’aquell referèndum recordarem sempre el fet impactant de veure com la policia espanyola colpejava els votants i confiscava urnes. Avui és igual de colpidor veure quin és el destí dels organitzadors d’aquell referèndum: penes d’entre nou i tretze anys de presó.

[...] A Europa, els caps d’estat es neguen a denunciar Madrid. No hi ha dubte que és per no ofendre un aliat interferint en els seus assumptes interns. També per por d’alimentar els moviments autonomistes a casa. La resposta del Canadà no perjudica la de la comunitat internacional.

Després del referèndum del 2017, la ministra d’Afers Exteriors, Chrystia Freeland, va argumentar que la solució a la qüestió catalana ha de respectar “l’estat de dret i la Constitució espanyola”.

Però és precisament aquest obstinat legalisme el que ha agreujat la crisi. Per a Madrid, el respecte a l’estat de dret ha pres la forma d’una batuta brandada contra tots aquells que volen opinar sobre el seu futur. Una manera d’actuar que no és gaire canadenca.

[...] El cert és que el referèndum a Catalunya va ser imprudent, però es mereixia realment una sentència tan forta? La prudència hauria demanat fa molt de temps un equilibri entre dret i política. Però en lloc de negociar amb els catalans, el govern central va preferir aixafar-los. I, fins i tot, treure competències guanyades pels catalans l’any 2006.

Per a un quebequès és molt difícil mantenir-se insensible. Tal com ha assenyalat el primer ministre, François Legault, “l’assetjament institucional i la violència no són la solució”. Una solució que, va dir, esperava que fos “justa i negociada”. La influència de Legault serà irrellevant, però té el mèrit d’haver trobat les paraules justes.

Legault no està sol al seu bàndol. La primavera passada, un grup de treball de les Nacions Unides va concloure que la detenció preventiva d’alguns dels acusats era “arbitrària”. Ara sabem que la seva estada a la presó durarà uns quants anys.

El que està en joc és una justícia polititzada, la falta de respecte per principis com ara la immunitat parlamentària i, finalment, la violència d’un estat que encén una crisi que afirma extingir. L’hem vist als carrers des de fa uns dies: si el pla era sufocar el moviment independentista, no ha funcionat gaire bé. Paul Journet. (La Presse, Canadà. 19-oct.)

El silenci ensordidor de la UE davant les protestes catalanes

L’abast i les implicacions de l’emergència política a Catalunya superen amb escreix les de la crisi del Brexit aquí al Regne Unit. Fins ara, l’aventura del Brexit s’ha limitat exclusivament als passadissos humits i infestats de rates del palau de Westminster.

Però durant la setmana passada, més de mig milió de catalans han estat enfrontant-se directament als carrers de Barcelona amb els cossos policials i bandes feixistes, mentre que les manifestacions massives diàries a tota la regió (i a la veïna Catalunya del Nord) han posat en escac l’economia.

La causa d’aquest malestar civil és la sentència que ha enviat a la presó, amb una llarga condemna, a ministres, polítics i activistes civils catalans escollits democràticament per tan sols haver celebrat un referèndum pacífic d’autodeterminació per a Catalunya l’octubre del 2017. Una autodeterminació que es va aconseguir legalment abans de ser colpejada Catalunya pels exèrcits rebels de Franco el 1939. Un dret a l’autodeterminació consagrat a la carta de les Nacions Unides. George Kerevan. (The National, Escòcia. 21-oct.)

Tretze anys

Imagineu-vos que fa dos anys la policia belga hagués entrat als edificis del govern flamenc a Martelaarsplein, hi hagués confiscat documents i hagués enviat el ministre d’Economia a la presó. Imagineu-vos que la mateixa policia s’hagués apoderat de milers d’urnes en un referèndum sobre la independència i que, dos anys després, el Tribunal Suprem belga hagués sentenciat al ministre a tretze anys de presó perquè va ajudar a organitzar aquell referèndum.

Fent aquest exercici mental és més fàcil entendre la còlera de molts catalans. Un polític a qui molts d’ells van votar és a la presó per culpa d’unes idees que molts d’ells defensen. No cal ser partidari del separatisme català per no estar en contra de com Madrid ha tractat la qüestió.

El tema més important és que aquesta lluita pertany a l’àmbit polític i no al de la justícia. S’hi ha de lluitar amb paraules, idees i convicció política, no amb coaccions. Tretze anys de presó per aquests fets són una aberració i un càstig totalment desproporcionat.

[...] Ha faltat racionalitat en la crisi catalana. A banda i banda. L’ambició catalana per la independència hauria d’haver buscat un suport més ampli. No té sentit que per modificar l’estatut d’autonomia es necessitin dos terços del Parlament i que es pugui convocar un referèndum amb la meitat més un dels vots dels diputats. El somni independentista català va baixar massa fàcilment a l’aventura política, igual que el Brexit.

Però aquestes mancances catalanes queden en res si les contrastem amb la combinació d’estupidesa, rigidesa i brutalitat amb què el govern espanyol va combatre una opció política amb la qual pots no estar-hi d’acord, però que ha demostrat que és honorable i no violenta. Madrid podria haver respost d’acord amb la seva Constitució, però d’una manera molt més proporcional.

Fa dos anys va ser frustrant i indignant veure com el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, elogiava el “lideratge” del llavors primer ministre espanyol, Mariano Rajoy. El fet que polítics electes estiguin empresonats tretze anys a causa d’un intent fallit d’expressar les seves conviccions sense violència és una idea indigna de la UE. Bart Beack. (De Tijd, Bèlgica. 15-oct.)

Una qüestió de frontera

Hem escrit moltes vegades que el Brexit és el resultat d’una cínica agenda política, una clara negació de la veritat, el pes excessiu d’un grup d’individus capaços de dirigir el país de qualsevol manera. No és que hàgim d’ignorar les afirmacions dels altres, per molt sinceres que siguin, però no podem ignorar algunes actituds polítiques clares i deshonestes però, que tot i així, són presents a casa nostra.

Totes aquestes collonades han amplificat també la crisi catalana. A les dues parts del conflicte català s’hi troben polítics similars, denúncies tristes similars i, al final, amb el pas dels anys, l’enterrament d’un diàleg democràtic i constructiu. Aquí la frontera és la bogeria de la independència. De l’altra banda, la justícia espanyola, amb una condemna hipertròfica als independentistes, ha consolidat el formigó armat en la frontera. Sense esperança de retorn. Serge Quoidbach. (L’Echo. Bèlgica, 18-oct.)

Catalunya: més llenya al foc

Era realment necessari? Servidor s’inclina a plantejar-se la pregunta, a la vista de les imatges del caos i la guerra de guerrilla urbana que apareixen a la primera pàgina dels mitjans de comunicació espanyols des del veredicte emès dilluns pel Tribunal Suprem espanyol. Era realment necessari imposar penes tan greus contra nou ciutadans impulsors d’un referèndum d’autodeterminació que va acabar amb una vaga declaració d’independència del Parlament català? Havia de ser tan dura la condemna, després que la reivindicació catalana semblava que havia quedat aturada els darrers mesos? L’última enquesta publicada aquest estiu, precisament, pel govern independentista, indicava fins i tot que més del 48% dels catalans s’oposaven a la secessió, contra el 44% d’opinions favorables.

Calia llençar més llenya al foc, en nom de la llei i que tothom tornés al carrer a Barcelona en una reunió d’“armilles grogues” incendiant mobiliari urbà després d’una manifestació. Calia temptar el dimoni?

Diuen que, en un delicat equilibri, el Suprem espanyol no podia deixar de castigar. Confrontat a la pressió d’altres espanyols que se senten traïts i branden la Constitució. Confrontats amb els bascos i amb d’altres minories europees, des de Flandes fins a Còrsega, passant per la Bretanya, es devien preguntar fins allà on poden arribar les seves reivindicacions. Confrontat, finalment, a un govern espanyol en plena campanya electoral d’incert resultat. Calia? No, no calia. Calia evitar que les emocions guanyessin un cop més la raó. Evitar d’haver de jugar de nou el fulletó judicial, aquest cop davant el Tribunal Europeu de Drets Humans. I, mentrestant, calia no deixar que els catalans, ells mateixos dividits en aquesta qüestió tan complicada, es vagin trencant una mica més cada dia.

A Madrid, Pedro Sánchez espera que es rebaixi la tensió i demana diàleg. Però havent tancat la porta des del principi, Espanya ha d’apagar ara el foc. Virginie Lenk (24 Heures, Suïssa. 18-oct.)

El diàleg és l’única possibilitat

El conflicte entre Madrid i Barcelona es basa en falses premisses per ambdues parts: els activistes catalans afirmen que estan sent oprimits pel govern central, però els observadors internacionals no hi estan d’acord, sobretot la Unió Europea, on els catalans hi voldrien romandre en cas de secessió. Des de la mort del dictador Franco, però, les queixes de repressió ja no són vàlides.

El govern central de Madrid va assumir erròniament que el poder judicial podria solucionar el problema. Però res indica que això hagi funcionat, sobretot perquè els líders del poder judicial estan dominats pels conservadors, per als quals les peculiaritats de la regió mai no han estat una preocupació important.

Tot al contrari, les dures condemnes haurien de donar prou vots als independentistes en les properes eleccions generals perquè puguin continuar boicotejant la formació d’un govern a Madrid. Però a causa d’aquests governs febles no s’han fet les reformes necessàries per poder afrontar amb millors condicions un retorn a la crisi econòmica.

Les polítiques de mentalitat estreta dels conservadors espanyols han fet malbé qualsevol possibilitat de diàleg amb els separatistes, un fet que es presenta ara mateix com una traïció. Però el diàleg no pot ser mai una traïció, sinó que és l’única manera de resoldre un conflicte. Els conservadors haurien d’adonar-se que els seus intents d’impedir al govern socialista que dialogui posen en perill l’estabilitat d’Espanya. Thomas Urban (Tages Anzeiger, Suïssa. 15-oct.)

Els jutges no són els qui resolen les crisis constitucionals

El Tribunal Suprem espanyol va condemnar nou polítics catalans a penes de presó de fins a 13 anys per haver organitzat el referèndum d’independència. [...]. Tots els condemnats van actuar en l’exercici dels seus càrrecs, representant la voluntat expressa dels que els van elegir. Aquesta condemna s’estén així des del punt de vista polític fins a la meitat dels catalans.

Espanya tracta la demanda pacífica catalana de manera similar a com va combatre el terrorisme d’ETA. Això fa que no hi hagi una distinció moral i política de la independència violenta i criminal de la independència pacífica i democràtica. I que per a Espanya el delicte rellevant sigui la legítima voluntat independentista de la meitat dels catalans. La resta és només una qüestió de formes.

Quan un estat té un problema constitucional, l’ha de resoldre amb la política. Si el resol amb la justícia té un problema. N’hi hauria prou que Espanya tractés Catalunya com ha tractat el Regne Unit la voluntat independentista d’Escòcia: donant-li el dret universal que es deu a tots els pobles: el dret a l’autodeterminació mitjançant la democràcia. I lluitar-hi políticament, que és com les democràcies madures resolen els seus problemes.

[...] Parlem molt del nacionalisme català, basc i menys del gallec. Però el veritable problema d’Espanya és el nacionalisme espanyol, que refusa cegament la naturalesa plurinacional de l’estat.

[...] La judicialització d’una crisi política i constitucional contribueix al creixent divorci entre espanyols i catalans, amb un descrèdit creixent de les institucions de les quals depèn l’estat de dret. La deriva repressiva només pot enfonsar tots els ponts de diàleg i donar combustible a la independència. I també està fent que Espanya sigui ingovernable, impedint que es concentri en la resolució dels seus problemes.

Els que resolen les crisis constitucionals no són els jutges, sinó els polítics. I els polítics espanyols han d’assumir una vegada per totes que el règim centralista que van heretar del franquisme no es correspon amb la realitat política i cultural de l’Estat espanyol. Ho era quan es van esclafar les diferents cultures nacionals, fins al punt que els pobles no podien parlar els seus idiomes. Però això no és possible en democràcia. Aquestes condemnes indignes de qualsevol democràcia només retarden la solució del problema, llançant Espanya a una espiral d’irracionalitat i fanatisme. La qüestió catalana és massa important per ser entregada als tribunals. I està asfixiant la democràcia espanyola i catalana. Daniel Oliveira (Expresso, Portugal. 15-oct.)



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Ucraïna xifra les pèrdues per l’agressió russa en un màxim de 150.000 milions de dòlars

Kíev

Ribó: “El Síndic no es pot retractar del que no ha dit”

barcelona

Borràs avisa al PSOE que “difícilment” trobarà una solució a Catalunya deixant “al marge” JxCat

Brussel·les

JxCat confia que la sentència del TJUE “obri un nou escenari” a Puigdemont

Brussel·les

El PSC respon a ERC sobre la investidura: “Si no és possible fins al gener, doncs serà al gener”

barcelona

Els caps d'antiavalots de la Policia Nacional tenien ordres d'actuar l'1-O amb independència del que fessin els Mossos

Barcelona

ERC demana a PSOE que faci gestos i es mogui si vol accelerar la investidura

barcelona

Ciutadans demana a Sánchez que miri al centre i no hi hagi reunió amb ERC

Madrid

El PP català no descarta impugnar l’acord al qual arribin PSOE i ERC si hi detecta “il·legalitats”

Barcelona