“L’ombra del rei emèrit em sembla llarguíssima”

Volia deixar clar que és una visió d’Espanya, però no soc el que explicaré als espanyols què és Espanya. És un punt de vista. Em va semblar lògic, jo que em dedico a fer preguntes, formular-ho com una pregunta, i també per despertar curiositat.

He tingut la sort que, en cada corresponsalia, he viscut un moment interessant. A París, quan Le Pen pare va arribar a l’última ronda de les eleccions, que va ser un terratrèmol polític a França, per exemple. Aquesta dècada ha estat impactant arreu, però Espanya ha estat dels països amb més alts i baixos, també en les crisis comunes, com la financera i la pandèmia.

Pel que fa a alguns ítems, era conscient que eren temes sensibles que tenen recorregut, com el terrorisme, també potser el de la Guerra Civil, però impressiona que alguns temes s’hagin escalfat durant aquesta dècada. El futbol no n’és un, i m’imagino que als anys cinquanta qui havia de cobrir el Madrid de Di Stefano o el Barça de Kubala ja ho vivia igual.

Aquell no el vaig escriure amb una bola de vidre sabent el que passaria, ja que va sortir el 4 de setembre del 2017, l’havia acabat a principis d’estiu, i m’interessava explicar el perquè de la identitat catalana. La gent es va imaginar un llibre molt diferent del que havia escrit i he volgut explicar com vaig viure la tardor del 2017 i com va ser de complicat per a qualsevol corresponsal no quedar atrapat en una tempesta.

Sí. Era com si caminessis per un camí sabent que et poden disparar des de qualsevol cantó i en qualsevol moment. Però hi has de passar, perquè és un territori que et correspon cobrir. Forma part de l’ofici. Som en una època en què, pel funcionament de les xarxes, es dispara abans de pensar. M’ha sorprès rebre crítiques de gent que no s’havia llegit el llibre ni s’hi havia apropat.

Pensava que hi havia un bon marge per al diàleg i que el polític que resolgués aquest tema s’enduria un gran premi. I no he vist ningú apropant-s’hi. M’ha sorprès la rapidesa amb què s’ha acceptat que aquest és un conflicte enquistat. Una de les lliçons és que no es troben solucions si realment no se’n busquen i molts dels actors clau no estan precisament buscant solucions.

Ara, poc. També per la dinàmica d’altres qüestions. La importància d’un tema és relativa, en funció de la importància d’altres coses que passin en altres llocs com un atemptat a París o el recompte d’unes eleccions americanes. I el moment d’alta tensió i incertesa de l’octubre del 2017 ha passat. No significa que no en puguin arribar d’altres, però ara no hi ha un full de ruta ni raons per pensar que es repetirà, acceptant que és un comentari que pot caducar ràpidament.

És clar. Sempre hi ha matisos en casos individuals. No volia entrar en una polèmica; és el que sempre he escrit en totes les cròniques i ara sento a les xarxes que he fet un canvi radical d’opinió. No és cap revelació.

Sí. Les comissions són un instrument per esclarir esdeveniments rellevants, i el que va passar l’1-O ha quedat sota una ombra de falta de claredat. L’actuació policial va sorprendre tant els catalans com molts espanyols, i no entenc com és que no es va utilitzar la comissió d’investigació. Veig preocupant que un ministre de l’Interior, davant del més alt tribunal del país, no respongués més del que va dir, que és res. Què és un ministre de l’Interior si no controla els moviments policials en la seva actuació més mediàtica de l’any?

Em va semblar que tenia l’oportunitat de dir, almenys, i igual que molts, un “sento que hàgim arribat a aquest punt”. Un missatge en què tothom pogués apreciar alguna cosa. La segona part, de condemna de l’independentisme, com a cap d’estat, no em va sorprendre i s’entén. Però les grans figures són les que són capaces d’anar més enllà del que s’espera d’elles i són les coses que recordem al llarg de la història.

Espanya està dins d’un grup de països on acostuma a passar. En d’altres és al revés, com a Corea del Sud, a Alemanya fa un parell d’anys o en països escandinaus. En algunes de les històries que hem seguit, s’ha hagut d’anar molt lluny per intentar obtenir un perdó o una dimissió, que a vegades ha arribat arran d’una cosa absolutament irrellevant. N’és un exemple la dimissió de Cristina Cifuentes, que es va materialitzar per un vídeo estranyíssim en què sortia robant en un supermercat que algú va treure d’un armari, però no ho va fer arran del que s’estava investigant sobre la possibilitat d’haver obtingut un títol universitari falsament.

Cadascun ha tingut els seus alts i baixos i, en el cas de Sánchez, continua al poder i no el podem jutjar encara. Zapatero, abans de la meva arribada, va tenir anys de reforma social, com per exemple el matrimoni gai, però el seu final va ser complicat. Vaig arribar quan semblava un polític en declivi i va deixar a Rubalcaba el galdós honor de representar el PSOE en unes eleccions en què es preveia una patacada gairebé assegurada per la crisi. Rajoy, per trajectòria, és el més sòlid, perquè ja era ministre als anys noranta i és impressionant la capacitat de sobreviure, d’adaptar-se als temps i de deixar passar tempestes bastant fortes. Una capacitat de resiliència que també destaco de Sánchez en el llibre. He vist pocs polítics arribar tan amunt, després tan avall i després tan amunt una altra vegada. N’hi ha pocs amb una trajectòria de muntanya russa. El van fer fora del seu propi partit i ara controla el seu propi pati d’una manera forta que ningú es podia imaginar fa tres anys.

Molt difícil. Ningú demanarà la seva extradició ni buscarà un judici sense que sigui acceptat per una gran majoria de la gent. La gent també veia complicat que el jutge Castro des de Palma sentenciés un membre de la família reial com Iñaki Urdangarin...Però caldrà veure per què s’està emprant l’argument que val la seva immunitat si es tracta d’operacions fraudulentes i de compres amb targetes no declarades els darrers anys.

Continuarà sent un tema de discussió i és possible que una actuació exemplar de l’actual generació o de la futura, amb la reina Elionor, permeti a la institució recuperar més prestigi. De moment, l’ombra del rei emèrit em sembla llarguíssima.

M’hauria encantat entrevistar el rei Joan Carles, perquè he llegit força coses sobre ell i no entenc del tot el personatge. M’agradaria poder seure amb ell i fer-li la pregunta que feia l’historiador José Álvarez Junco en un article: “Quina necessitat tenia el rei de cometre la sèrie d’errors que l’han portat a aquest lamentable final?” Era el rei i, a gaire més, no es pot aspirar. Em sembla curiós, després d’una vida tan plena, apassionant i d’agraïments de la ciutadania, que arribi a ficar-se en temes de maletins.