Política

CLARA POSANTÍ

DIPUTADA DEL PARLAMENT EUROPEU PER JUNTS PEL SÍ

“Si els partits no fan propostes concretes, no hi haurà mandat clar”

“Només serà fruit d’un acte complementari de les institucions executant el 27-O i els catalans mobilitzant-se per defensar-ho”

“No m’hi he afiliat, no està fent propostes concretes”

“L’acumulació de vots no ens portarà enlloc ni ens farà aconseguir-ne més”

No m’agrada el terme confrontació intel·ligent, totes les propostes ho han de ser, d’intel·ligents
Mentre Espanya estigui còmoda amb la correlació de forces que té, i ara ho està, no mourà res

Clara Ponsatí acaba de publicar i editar, conjuntament amb els professors Antoni Abat, Enriqueta Aragonès, Carles Boix, Albert Carreras, Xavier Cuadras-Morató i Jordi Muñoz, el llibre The Case of the Catalans, un manual en anglès amb què explicar els orígens del conflicte i en què desmunten algunes dels tòpics que l’acompanyen. Arran de la declaració de pandèmia i la dificultat de mobilitat entre països, Ponsatí va haver d’optar per traslladar la seva residència d’Escòcia a Brussel·les, des d’on respon a les preguntes sobre el llibre i la situació política.

Escriure el llibre era una necessitat d’explicar-se o recordar esdeveniments?
És un llibre del qual vam començar a parlar ja fa més de tres anys. De fet, la idea va sorgir quan cercava per Amazon algun llibre sobre Catalonia i no en vaig trobar cap. Vaig pensar que calia un llibre que expliqués per què els catalans volem la independència, i amb els col·legues que signen el llibre ens vam posar a treballar per treure aquest petit llibre d’instruccions. Ens vam repartir la feia i vam buscar qui ens ho publiqués, però després va venir la pandèmia i ho va ajornar tot. La voluntat, però, no era explicar els fets d’octubre ni el referèndum; només expliquem els motius que ens han portat fins aquí. I per als que ja coneguin la història, el llibre els pot facilitar un fil argumental del conflicte, perquè crec que hem fet una feina rigorosa sense demagògia. A més, ves a saber quan tornarem a estar en el centre de les notícies com fa tres anys.
Vostès, els signants del llibre, treballen en universitats europees i estan en permanent contacte amb persones de fora de Catalunya. No es coneix prou el conflicte?
Es coneix superficialment. Certament hi ha hagut un canvi després del 2017, i ara quan dius que ets catalana la gent et situa al mapa i ja no mostren estranyesa. Se’ns coneix més que no pas fa sis anys; tot i així encara hi ha gent que, si bé recorda el conflicte pels esdeveniments de fa tres anys, ho veu com una cosa passatgera. En canvi, expliquem que el que ara succeeix ja ens passava fa sis anys i que ens continuarà passant fins que no se solucioni.
En el llibre qualifica els fets de l’1-O com els fets més violents a l’Europa occidental des del 1945.
Sí, ho faig en relació amb el nombre de persones implicades i la xifra de forces policials desplegades. És un dels episodis de violència més brutal exercit contra civils des de final de la guerra. No trec gravetat ni importància a altres incidents amb morts i on les agressions eren de gent armada; el nostre va ser amb cops i algun tret de bala de goma, i afortunadament no hi va haver víctimes mortals. Això no treu que fos un episodi d’una violència insòlita en un estat que es ven com una democràcia exemplar.
De fet, vostè assenyala la paradoxa que suposa que l’Estat apel·li precisament a aquesta democràcia per permetre’s anul·lar la veu d’una minoria. Estem en una guerra de democràcies?
Sí, però els països democràtics, federats o plurinacionals, que explícitament reconeixen la diversitat en el seu territori tenen instruments per atendre aquesta diversitat, com per exemple el Canada, Suïssa i fins i tot Alemanya, i evitar les tiranies de la majoria contra les minories. La defensa d’aquests col·lectius no costa gens d’entendre per una persona demòcrata. El que la gent no sap és que, en l’entramat institucional espanyol, la defensa de les minories en el moment d’engegar la Constitució del 1978 no es va resoldre bé, i en comptes de millorar ha empitjorat. S’havien de fer moltes coses amb aquella constitució, com ara rentar la cara al regim franquista. Es va permetre un cert nivell de descentralització a canvi de mantenir les estructures antigues i introduir la monarquia, però no es va resoldre res. En aquell moment va semblar que era un progrés i que ja milloraria, almenys així ho va vendre Roca Junyent; però ara hem vist que l’únic que ha fet és empitjorar, fins al punt que s’ha fet evident que Espanya no ofereix cap instrument per mitjançar en els conflictes. Ho havia de fer el Tribunal Constitucional, però ha optat per ser una instància judicial i participar de les decisions d’una part en contra de l’altra.
El llibre no apunta solucions, però amb aquest retrat que fan d’Espanya, la poca qualitat democràtica i una Constitució interpretada de forma molt estricta, la situació política és en un carreró sense sortida?
Totes les crisis polítiques semblen un carreró sense sortida, i la feina dels agents polítics que les volen resoldre és trobar-n’hi una, de sortida. Jo crec que n’hi ha diverses, però totes requereixen renúncies de qui té el control de la situació, que és l’Estat espanyol. Les hi poden imposar a través d’un diàleg o ho podrien fer agents exteriors? Crec que tot això no és viable, Espanya no atén a raons i no és un problema que no se li hagi explicat prou bé. Hi ha solucions i potencialment es troben en instruments institucionals com la Constitució.
Parla d’un nou referèndum?
Sí, però soc totalment escèptica. Espanya està còmoda amb l’actual correlació de forces i amb la situació actual, per tant mentre estigui així no té cap intenció de canviar res.
Creu que canviar aquesta correlació de forces es pot aconseguir des de Catalunya amb majories més qualificades?
Els vots sempre compten, no menystinc les majories i donen força als seus representants, però Espanya no canviarà per les majories d’aquí. El que la pot fer canviar és la nostra actitud, les propostes, la capacitat de mobilització i la influència. No vull ridiculitzar els arguments de ningú, però simplement acumular vots no ens portarà enlloc. A més a més, el problema és que si l’únic que ens proposem és fer això, aquests vots no els acumularem.
Veu marge de maniobra des d’Europa?
No, el Parlament Europeu és una institució bastant de fireta. És un gran aparador polític, un espai de debati d’influència, però prou feina té per fer avançar propostes que afecten la Unió. No el veig com una eina per resoldre una crisi política concreta si no ho ha fet ni amb les crisi exteriors.
Vostè és companya a la cambra europea de Carles Puigdemont, líder a Catalunya de JxCat, partit en reconstrucció. Hi parla sobre el camí que cal seguir?
Vaig optar per no afiliar-me a aquest partit, però evidentment que n’hi parlo. Tinc la meva opinió sobre l’evolució del programa polític d’aquesta força política, però tampoc no tinc gaire més a dir.
Per què no s’hi ha afiliat?
Perquè no veig clar el projecte polític, no m’acaba de fer el pes. No estan fent una proposta prou concreta sobre els propers passos per assolir la independència.
Quins passos reclama? Hi ha algun partit que li faci el pes?
El dia que hagi d’anar a votar hauré de triar el partit que menys em desagradi, i ara encara no ho sé. Crec que hem avançat poc. Es parla de confrontació intel·ligent i és un terme que no m’agrada perquè d’entrada tot el que es proposa se suposa que ja és intel·ligent. La independència només serà fruit d’un acte complementari entre les institucions catalanes portant a la pràctica el que el 27 d’octubre només es va enunciar i els catalans mobilitzant-se per defensar-ho. Quan? No ho sé, dependrà de quina sigui la composició del proper Parlament, però si la cambra catalana es constitueix amb partits que fan propostes poc precises, el Parlament no tindrà un mandat clar, i això em preocupa.
La mobilització ciutadana també ha disminuït?
Sí, és clar, és normal, perquè si no hi ha un objectiu clar, precís i creïble, la gent no es mobilitza. L’1-O hi havia un missatge clar del que s’anava a fer i un govern amb majoria que també deia el que faria, i llavors va venir el referèndum. La gent hi estava d’acord i s’hi va jugar el tipus i va aguantar els cops. Estava molt clar què es defensava aquell dia. Potser quan a darrere hi hagi una causa concreta la ciutadania es tornarà a mobilitzar; n’hi va haver després de la sentència, però el moviment popular no va tenir una contraprestació per part de les institucions, ni el Parlament ni el govern van fer res.
Ara els esforços estan destinats a tres vies: amnistia, indult o reforma de la sedició en el Codi Penal.
Són vies que no depenen de nosaltres; quan arribin que m’ho expliquin. Si Espanya, com a estat membre de la Unió, retorna, com és la seva obligació, al camp dels drets humans, ha de posar fi a aquest comportament repressiu. Com ho farà? No és clar ni crec que l’Estat espanyol tingui clar que sigui això el que vol fer. És clar que la situació es resol fàcilment amb una amnistia, evidentment. I pel que fa a les altres vies, pot ser que puguin facilitar el diàleg polític, no ho sé. En tot cas, no és iniciativa de les víctimes de la repressió; són els repressors els que han de parar aquesta situació.
A l’hemicicle del Parlament Europeu ha denunciat la violència policial de l’1-O i reclama investigacions. Quina és la resposta?
Sempre la mateixa: que és un afer intern. En la resposta institucional es treuen les puces de sobre, però això no vol dir que no tingui la seva utilitat, perquè es deixa constància. Tot acaba fent forat. La hipocresia de la UE davant el tema de Catalunya es còsmica, es preocupen molt pels drets humans de Hong Kong, però el que fa Espanya és un afer intern, quan és l’únic estat on hi ha presos polítics; no ho diem nosaltres, també ho denuncia Amnistia Internacional, i nosaltres els ho recordem sempre que podem.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El govern farà un nou decret per convocar els comicis

barcelona

Eleccions el 30-M

barcelona

Brussel·les evita ajudar les minories lingüístiques

Brussel·les

L’executiu se sotmetrà a un control periòdic de la Diputació Permanent

barcelona

Pla urgent anti-Covid de Biden

Washington

Villarejo revela que el CNI va ser avisat del 17-A a la Rambla

madrid

Justícia nega prevaricació amb els presos polítics

barcelona

El partit de Merkel busca un líder per al gran any electoral

Berlín

El govern dels Països Baixos cau en bloc per l’escàndol de discriminació racial en ajudes

Brussel·les