Seguim allà on érem

Si ens entretenim primer en les formes, el d’ahir va ser un ple de constitució del Parlament absolutament inaudit. Per començar perquè no es va oficiar en la seva estança més al·legòrica, l’hemicicle, ja que aquesta no complia els requisits de distància de seguretat i ventilació que demana la pandèmia. Per això, l’acte es va haver de fer un indret més espaiós, i desangelat, com l’auditori, sense periodistes ni convidats, i amb el personal de la cambra entregat en cos i ànima a perseguir tots aquells que incomplissin les limitacions, que no van ser pocs. La situació és la que és i, si no, que ho preguntin a un dels flamants nous membres de la mesa, el cupaire Pau Juvillà, ahir absent forçosament per haver estat contacte estret d’un positiu per Covid.

En una jornada tan assenyalada, en què el focus mediàtic és especialment insistent, polítics i partits van voler jugar la carta del gest simbòlic. I, en això, una de les figures sobresortints va ser la de Meritxell Serret, que després del seu retorn de l’exili va ser rebuda amb una ovació a la porta del Parlament per tots els electes independentistes. Va ser allà on es va trobar amb Carme Forcadell, amb qui es va fondre en una abraçada que es va convertir en una de les instantànies de la jornada. Per acabar de compondre el quadre, tampoc devia ser cap casualitat que l’exconsellera fos asseguda just al costat de Pere Aragonès, el que hauria de ser –així, en condicional– el futur president de la Generalitat. També hi devia haver alguna mena de segona intenció en el fet que Dolors Sabater triés per a la jornada una samarreta amb la frase Xàtiva renaix de les cendres, justament la mateixa que un tal David Fernàndez va lluir en la seva primera intervenció a la cambra el 2012 i que, amb el temps, ha esdevingut una icona del sobiranisme. En temps de la Covid, la mascareta també pot ser un missatge en si mateixa. Potser per això, o no, Salvador Illa en va triar una de color vermell PSC, o Laura Borràs una amb una estrofa d’un poema de Joan Margarit. Els diputats de Vox, per contra, en lluïen una a joc amb la bandera espanyola. Malgrat que va venir Santiago Abascal en persona, però sense cavall, a donar-los suport en una manifestació a l’entrada del parc de la Ciutadella, on va volar alguna garrotada amb un espontani que el va increpar, als electes de la formació d’ultradreta ahir se’ls va veure totalment descol·locats. Deambulaven, i la cara que feien molts era la de no entendre absolutament res de la pel·lícula a la qual estaven assistint. Ara bé, només calia parar l’orella per adonar-se que, quan tinguin agafada la mida al Parlament, no passaran inadvertits. De fet, no exagerem si vaticinem que el més ardent dels oradors de Ciutadans o el PP que s’hagi pogut veure fins ara a la cambra pot arribar a semblar un escolanet al costat seu.

Malgrat que el moment de convulsió generalitzat, o el resultat mateix de les eleccions, podria induir a barrinar que la política catalana camina cap a un nou cicle, el que vam poder veure o sentir ahir indica que, malgrat tot, seguim allà on érem. D’entrada, perquè tothom sembla tenir assumit, i naturalitzat, que vindran més escomeses judicials contra la mesa, i això mentre entre passadissos vam sentir que ERC i JxCat segueixen a matadegolla i desencallar la investidura reclamarà un esforç ingent. De la mateixa manera, el Parlament continua ensopegant amb el debat que s’arrossega des de la passada legislatura sobre el vot delegat de diputats que són a l’exili. Ahir va ser a l’exconseller Lluís Puig, a qui li va tocar el rebre. Per no canviar, no canvia ni Ciutadans, ja que, tot i haver perdut 30 diputats de 36, el seu candidat Carlos Carrizosa continua fent el que ha fet sempre, entorpir els debats des del primer minut amb qüestions reglamentàries.