“Cal respecte, confiança i lleialtat”

Això ho haurem de veure la ciutadania. Nosaltres ja hem explicat que és un acord que no desperta entusiasme. Que potser tenia més expectatives l’acord que vam fer el 2018 i vam anar de més a menys, en una legislatura que va ser molt difícil. Ara és un acord que ha costat molt d’arribar-hi i que genera poc entusiasme, malgrat que ha tingut un suport molt ampli de les bases. Esperem que es reverteixi la tendència i anem de menys a més. Si serà un bon president o no, no ho he de dir avui, 21 de maig. Hem de deixar passar setmanes i mesos i aleshores es veurà l’altura de Pere Aragonès com a president.

En el sentit que ha sigut un acord que ha trigat molt a fer-se, que ha costat d’entendre també que tinguéssim aquest temps, que no estem en el millor moment d’unitat de l’independentisme. Malgrat la fortalesa electoral, no estem en el moment més fort.

És molt important que entre nosaltres hi hagi respecte, confiança i lleialtat. Són les tres potes i no sempre hi han sigut, sense assignar responsabilitats a ningú. Hem anat a unes eleccions i la ciutadania diu “Us heu d’entendre”. Les eleccions del 14 de febrer les ha guanyades el PSC, si mirem només partits. Però si fem una bona lectura de les eleccions, l’independentisme ha arrasat. Ha guanyat l’independentisme, però no un partit o un altre, i aquesta lectura ens l’hem de fer molt nostra tots. És per això que ha estat difícil fer un acord, perquè no hi ha hagut un guanyador molt clar, inclús el partit més petit ha obtingut un magnífic resultat. Això ens posa tots tres en una situació de treballar conjuntament amb respecte, confiança i sobretot amb lleialtat. I a partir d’aquí hem de treballar les bases de l’estratègia conjunta i la unitat.

Amb molta sinceritat. Parlant molt entre nosaltres d’una manera molt clara. Parlant amb la ciutadania d’una manera molt clara. Venim d’una legislatura increïblement difícil i aquí la repressió hi ha tingut un paper importantíssim. La repressió té diferents objectius, però el principal és la divisió del moviment independentista. No és només fer mal, que en fan molt: espantar, castigar..., és sobretot dividir el moviment independentista. Si mires en l’àmbit internacional, allí on els moviments independentistes més han patit i no han tingut èxit en la seva estratègia, això ha estat degut principalment a les divisions internes.

És clar que ho tenim present. Però això és una lliçó que hem anat aprenent en els darrers anys. Això ho hem de tenir present en el dia a dia. Després d’unes eleccions és un moment especialment difícil perquè vens d’una campanya on estàs competint, tens uns resultats que tothom hauria volgut que fossin diferents, és un moment tendre de les relacions... Però aquesta també és una lliçó que hem anat aprenent des de la darrera legislatura. Crec que la voluntat, i per això hem hagut d’agafar-nos més temps, és fer les coses diferents i fer-les millor. Hi ha moments en la darrera legislatura que no ens hem agradat, no hem estat a l’altura, i aquest acord és per fer-ho millor.

Treballar amb lleialtat, confiança i respecte. Trobar un camí compartit. Tornar a recuperar la confiança de la ciutadania, no només entre Junts i Esquerra.

Això són lliçons que hem d’aprendre. No és només entre Junts i Esquerra, és entre Junts i la CUP, és amb la societat civil i amb les entitats. Tots som responsables que això vagi bé.

Mai vam parlar del president Puigdemont enlloc, ni públicament ni privadament. Hi ha hagut l’interès d’alguns de posar-lo pel mig, quan ell no hi ha estat mai. De fet, ell mateix va fer una reflexió de dir: “Com que sempre acaba passant igual, jo m’aparto, us deixo fer a vosaltres i us faig confiança perquè feu la feina perquè sou el meu equip, però intentem evitar el que passa sovint.” Parlis del que parlis, tot és culpa del president Puigdemont. Com que això ja ho sabem, perquè hi ha un interès per desgastar la seva figura, per desgastar el moviment i Junts per Catalunya, ens vam voler blindar per fer-ho el millor possible. Ell ha guardat un silenci molt respectuós durant aquest temps perquè no se l’utilitzés a ell com a excusa per fer un pacte o fer-ne un altre.

Ni beneït ni no beneït. És un pacte que hem fet els negociadors, que la direcció del partit ha posat a votació de la militància i que ha sigut la militància la que ha beneït aquest acord, i a més a més ho ha fet amb un amplíssim suport.

Està beneït per tota la direcció. Nosaltres hem fet molta feina durant aquests mesos. Alguns hem estat negociadors i ens el sentim molt nostre. Hi ha parts molt importants que estan escrites per mi o per la resta dels companys: revisions, contrarevisions, etcètera. I, per tant, és producte de la feina que hem fet durant quatre mesos.

Concretar, restablir confiances. Abaixar el to d’una campanya electoral, el “Vinga, va, posem-nos a treballar”...

És un acte de realisme electoral dels resultats del 14 de febrer. Jo no hi crec, en la justícia. Jo crec en la voluntat popular, i la voluntat popular es va materialitzar el 14 de febrer i va dir: “Enteneu-vos”, i també va dir que dins del moviment independentista li donava avantatge a Esquerra Republicana. És la voluntat popular...

No sé si ho volien o no ho volien, més aviat crec que van creure que seria el cas.

Pot ser, i a mi m’ha honorat molt. El suport de gent del meu propi partit i de gent que no ho és, el reconeixement dels mitjans que podria ser aquesta opció, m’ha honorat i afalagat molt. El que passa és que ara mateix no podia ser. Si algun dia ha de ser, serà, però ara mateix no podia ser. Jo tenia un compromís adquirit i no podia faltar a la meva paraula i entrar en una incoherència personal. Estem massa acostumats que hi hagi polítics que menteixen i que això no els passi factura.

D’acord. Però crec que estem massa acostumats al cinisme i massa poc acostumats a retre comptes. Jo volia fer les coses diferents. Em feia molta il·lusió, no diré el contrari. Molta il·lusió, en tenia moltes ganes, però no podia ser el moment. Jo ja tinc un altre compromís que també és molt il·lusionant, que és un repte immens, perquè és la meva ciutat, i a més tenim una emergència governamental a Barcelona. I m’he quedat a fer la feina per la qual em vaig comprometre fa només dos anys!

Podia quadrar tot excepte la coherència personal, que és molt més important que tot això. I excepte la decisió política del meu partit, que fa dos anys vam prendre la decisió d’apostar de manera seriosa per la capital del país i per refer-nos a l’àrea metropolitana.

Estem en una crisi diferent de les que hem conegut fins ara. No és que l’economia no estigui funcionant. Hem tingut el que els economistes havíem estudiat als llibres de text com un xoc extern...

Els xocs externs són normalment teòrics. Els fonamentals de l’economia anaven bé. Hi havia coses per millorar, una transformació necessària. Però ha vingut de sobte que hem hagut d’aturar la mobilitat, que tothom ha hagut d’anar-se’n a casa, s’ha hagut de tancar... Des del principi vam insistir –i malauradament no s’ha fet tant com s’hauria d’haver fet– en tres elements: celeritat a l’hora de respondre, contundència i capil·laritat. Ho vam treballar amb el president Torra, des del principi, i ell ho va entomar amb les exigències al govern espanyol que calia actuar el més ràpid possible. Si us hi fixeu, el març de l’any passat la Comissió Europea ja va eliminar els objectius de dèficit quan portàvem quinze dies de pandèmia. Era molt important la contundència, com més gastéssim ràpidament menys hauríem de gastar en el futur, menys patiment hi hauria per a les famílies i pel tancament de llocs de treball. I la capil·laritat per arribar a tothom. Hi ha algunes coses que es van fer bé, però hi ha alguns recursos que haurien pogut arribar des d’Europa i l’Estat espanyol va dir que no s’hi accedia.

Un dels elements és la capil·laritat, i a casa nostra és la pime i els autònoms. Ara mateix la pime catalana pateix molt a l’hora de cofinançar inversió perquè s’han hagut d’endeutar perquè no hi ha hagut ajuts a fons perdut, o molt pocs, perquè des del govern espanyol no s’ha seguit el que estaven fent altres governs europeus, no ha fet l’esforç qui l’havia de fer, i per això ara tenim una pime molt endeutada.

Nosaltres hem signat un acord entre Junts i Esquerra Republicana que és la base del futur pla de govern, que és molt detallat i ens ha suposat molts dies; hi ha participat molta gent i això ho vull agrair. I l’acord programàtic que hem fet és un bon acord de cara a la recuperació econòmica.

El que ha de ser la base del pla de govern és l’acord que hem format i hem escrit els dos membres del govern.

Des de tots els departaments es pot fer feina per Barcelona, i desitjo que la facin, i de fet seré molt i molt exigent perquè la facin. La Generalitat és la primera institució del país...

No és que siguin crítics: l’Ajuntament s’espolsa qualsevol culpa i qualsevol responsabilitat sobre qualsevol tema, i és del tot benvolent i miop amb el que fan els seus companys del govern de Madrid. Això no té res a veure amb una institució o una altra, té a veure amb una actitud d’uns dirigents de Barcelona que en comptes de fer-se responsables de les coses que passen a la ciutat el que fan és aixecar les mans i dir “Això no és problema meu”. L’hemeroteca deu ser molt cruel, perquè l’expressió “És només qüestió de voluntat política” és de la senyora Colau, i ara mateix el que diu és “Jo no hi puc fer res, no és la meva responsabilitat”. La falta de coherència de què parlàvem abans s’hauria d’aplicar amb tots.

Sí. L’Ajuntament està paralitzat per les diferències que tenen entre ells. Aquesta setmana hem tingut el capítol aeroport, però cada dia tindrem un capítol. No estan d’acord en res i això es trasllada en o bé no fer res o bé que se segueixi fent el mateix que es feia quan només governaven els comuns.

Només li interessa fer-se fotos i titulars en comptes que passin les coses. Al final tot allò que ell promet als sectors econòmics no passa i li és igual perquè ell ja ha fet el seu anunci. Per tant, anem cap a la mateixa política de moratòries, de decreixement, de deixadesa.

Barcelona està en decadència. La ciutat és meravellosa, però hi ha un 30% dels ciutadans que manifesten que si poguessin se n’anirien a viure fora de Barcelona, i la dada en si mateixa és demolidora.

No jugaré a les majories silencioses, però crec que hi ha molta gent emprenyada que ho manifesta a les enquestes. El baròmetre és molt clar, el que importa és el que sent la gent i el que votarà el ciutadà el 2023.

Una ciutat amb blocs de formigó no és una ciutat amable. Qui aposta per posar tanques i colors als carrers no fa una ciutat verda. Hi pots posar l’adjectiu que vulguis, però la realitat és bastant més tossuda. La congestió de trànsit que hi ha ara mateix no és més ecològica ni més amable, ni més saludable. Fixa’t que ara hi ha molta menys gent a Barcelona i la segona preocupació és la mobilitat. Sense resoldre els problemes que hi havia n’han generat de nous, i això no és fer una ciutat més amable.

M’atreveixo a dir que tots els alcaldes que ha tingut Barcelona han volgut fer una ciutat més amable. Però una cosa és fer això i una altra les destrosses que s’estan fent ara. La superilla tal com es vol fer destrossa el principi fonamental del pla Cerdà, que és igualitari. Ara han decidit que hi haurà uns carrers de primera i uns de segona, uns carrers pacificats i uns altres que es menjaran els cotxes que ja té i els del carrer del costat.

Cal apostar per un lligam real entre la capital i la resta del país. El primer interessat en la descentralització del turisme a casa nostra és la ciutat de Barcelona. Cal aprofitar les sinergies d’un país –no té ningú aquesta varietat en tan poc espai– i fer-ho amb un respecte absolut i una preservació del medi ambient, de la cultura, de la història. El turisme ha de ser un sector de futur, de valor afegit del que s’està començant a anomenar turisme intel·ligent, i moure’ns del que és exclusivament el sol i la platja.