CARLES CASTILLO ROSIQUE
ERC
“Soc una persona que caic i ploro, però m’aixeco de seguida”
Va començar en política des de molt jove, però també l’apassiona el dret i té despatx d’advocats
Es defineix com una persona “lliure, crítica i autocrítica”, i es va enfrontar a l’aparell del PSC per haver visitat els presos polítics
EL FINAL DEL CAMÍ
Carles Castillo amb el pare i la germana al final del camí de Santiago, a Fisterra, fa cinc o sis anys. “Va ser un viatge que em va omplir molt –comenta, sobre la tria–. Vam començar el meu pare i jo sols. Segurament els pares i els fills ens estimem molt, però no ens acabem de conèixer a nivell personal, i en el Camino jo vaig conèixer més el meu pare, i ell em va conèixer més a mi. Va ser molt bonic. El vam fer en cinc anys, per trams: un any fèiem set o deu dies i l’any següent començàvem on havíem acabat l’anterior.” Confessa: “No soc molt de caminar, i soc ateu i laic, però allò és una cosa molt especial.” “Vull tornar-hi per fer-lo sencer seguit. T’ensenya molt, és una metàfora de la vida, amb les pedres, les pujades, les baixades...”
Em sorprèn molt el discurs de la ultradreta al Parlament. Boto a la cadira, em fa molta ràbia!
Si ets activista, estàs fent política. I si ets un bon polític, has de ser activista. Estan molt barrejats
Amb quin ànim ha tornat al Parlament en la seva tercera legislatura com a diputat?
Molt agraït per l’oportunitat que m’ha donat Esquerra de seguir en política. El plantejament que m’havia fet era deixar la política. Estava decebut i molt fart de donar-me cops de cap contra la paret per coses que jo creia que no s’estaven fent correctament. Tinc un despatx d’advocats, crec que sempre s’ha de tenir un pla B, un as a la màniga, que et permet ser més lliure, i el meu plantejament era deixar la política. Esquerra em va oferir anar a la seva llista i m’ho vaig prendre com una molt bona oportunitat. Sempre he vist el càrrec públic com un mitjà per canviar coses.
Entrar al Parlament el 2015 amb el PSC va suposar un canvi molt gran?
Jo venia de ser regidor, primer de l’oposició i després del govern de l’Ajuntament de Tarragona, i m’ho vaig prendre com un privilegi, però la veritat és que em sentia estrany, perquè soc molt de la política de carrer, de contacte amb el veí i la veïna. Sempre deia que em sentia lluny, al Parlament, i deia mig en broma mig seriosament que parlàvem molt de fum. És un privilegi, insisteixo, però parlem de les grans coses, no com a l’ajuntament, que parles d’un carrer, de coses que afecten directament la gent. Jo vaig entrar en política perquè m’agrada el contacte amb la gent.
És militant d’ERC?
Encara no, soc independent. No em tanco en absolut a ser-ho i m’he sentit molt ben rebut. No ho descarto a mitjà termini.
Per què entra a ERC, venint del socialisme?
Soc una persona bastant lliure, crítica i autocrítica. Alguna gent d’Esquerra feia molt de temps que m’estava dient que per què no m’ho pensava. Ja veia, fins i tot des de fora, que hi havia actituds del PSC, de la socialdemocràcia actual espanyola i catalana, que no m’eren suficients, sobretot en l’eix esquerra-dreta o de republicanisme. Això de dir que tenim una ànima republicana i donar suport al rei em feia molta vergonya. El moment principal va ser quan vaig deixar el partit i l’escó i em van venir a veure companys com el Jordi Salvador, que és diputat a Madrid; el Pau Ricomà, que és alcalde de Tarragona; la Raquel Sans, amb qui som amics des de fa temps... Em van venir a veure d’ERC l’any passat i em van dir que els agradava el meu perfil d’esquerres, republicà, sense complexos... I vaig veure que les opcions eren deixar la política i tornar al despatx o aprofitar aquesta oportunitat que em brindava Esquerra. I vaig triar la segona.
Com va ser el seu trencament amb el PSC?
Em vaig presentar a unes primàries contra l’aparell del PSC, contra la gent que portava quaranta anys allà i alguns encara segueixen, el Joan Ruiz, el Xavier Sabaté..., i vaig guanyar. A partir d’aquí, tot l’aparell comandat per l’Illa i l’Eva Granados van anar a sac contra mi, arran de les primàries i d’una visita que vaig fer a Oriol Junqueras i Carme Forcadell. Vaig ser el primer socialista que va anar a veure els presos a la presó. I ho vaig fer per un tema de consciència. Per això, quan va sortir a la premsa, i per haver guanyat les primàries, vaig patir una reacció absolutament desaforada, un atac continuat. Hi va haver un moment que no vaig poder més i vaig deixar el partit i l’escó.
Hi ha molta tensió encara al Parlament, després d’aquests anys convulsos que hem passat?
Sí, encara hi ha tensió, i sobretot em sorprèn molt encara el discurs de la ultradreta, que sigui present allà. Boto a la cadira, em fa molta ràbia! Segurament hi ha menys tensió que fa dos o tres anys, però segueix havent-n’hi. I a més hem perdut, tot i que encara hi és una mica, aquella relació més personal entre polítics de diferents partits. Potser això s’ha anat perdent una miqueta, i és una llàstima, perquè malgrat les diferències hem de poder parlar entre nosaltres. No podem perdre això.
No té relació amb diputats de tots els colors?
Sí, tinc relació amb tots menys amb els de Vox. La veritat és que ni em parlo ni em ve de gust parlar-hi. Fins i tot tinc algú com Alejandro Fernández [PP], que va ser regidor de l’Ajuntament de Tarragona i amb qui, amb totes les diferències ideològiques del món, som amics personals. Lorena Roldán, que també és de Tarragona, ara és a Ciutadans i venia del PP, també la considero una amiga.
Estem en el camí de recuperar la dignitat i el respecte per la institució del Parlament?
Sí, jo penso que sí, a poc a poc anem recuperant les formes. El pacte antifeixista o antiultradreta és un bon instrument per garantir una resposta comuna de tots els grups que creiem en la democràcia. Jo crec que estem en el camí correcte.
Què fa al Parlament?
Soc a la comissió de Recerca i Universitats, en soc el vicepresident, porto sobretot la part més de recerca. Després soc a la comissió d’Interior, que és el que més m’agrada i segurament del que tinc més experiència, perquè vaig estar vuit anys a Tarragona de regidor de Seguretat, portant la Guàrdia Urbana. I soc a la comissió del Síndic de Greuges. Després hi ha una tasca que a mi em sembla més important i tot, i que m’agrada més, que és fer d’altaveu del territori, portar els seus problemes i necessitats, transformar-los en propostes institucionals al Parlament i procurar un retorn a la gent de qui fas d’altaveu.
Què ha portat al Parlament sobre la seguretat de la indústria petroquímica?
Sobretot jo volia traslladar, tenint en compte que estic en un partit del govern, la preocupació que hi ha entre els veïns i veïnes. He estat allà i he vist por i angoixa, i volia traslladar-ho als que han de prendre decisions per poder solucionar-ho i recuperar la confiança que es va perdre amb l’accident.
Hi ha gent de les Terres de l’Ebre que es queixa dels parcs eòlics. Hi ha tensions territorials per resoldre a Catalunya?
Sí, a les comarques tarragonines i especialment a les Terres de l’Ebre és on s’ha produït l’energia de Catalunya i segurament no n’hem rebut la part positiva, només la negativa: riscos, contaminació... Hauríem de tenir una certa discriminació positiva amb les comarques tarragonines i especialment l’Ebre. “El sur también existe.” Hem fet un esforç molt gran: petroquímiques, nuclears... i ens mereixem un reconeixement en positiu.
Estudiar dret va ser un camí cap a la política o era una vocació en si mateixa?
Les dues coses són vocacions, tant la política com el dret, però per separat. Mon pare ja és advocat, ja el veia defensar gent humil en temes penals, i jo sempre deia de petit que seria advocat com el meu pare. Era vocacional, m’agradaven els jutjats, més que l’assessoria, m’agradava veure’m al jutjat defensant la gent. La política la vaig començar també molt jove. Recordo ja de nen ser delegat de classe, quan vaig anar a l’institut era al consell escolar, a la universitat era a les associacions estudiantils i em vaig presentar al claustre... Sempre m’ha agradat la participació, ser allà on es prenen les decisions, saber què passa.
Quin va ser el seu primer acte polític?
Per mi és molt ampli el concepte polític. El primer acte polític que vaig fer segurament va ser una vaga estudiantil a l’institut Martí i Franquès de Tarragona. En vam organitzar una de nassos. És un institut molt gran i vam muntar una vaga de tots els estudiants perquè no teníem on canviar-nos per fer gimnàstica, ho fèiem en un passadís. Vam fer una assemblea multitudinària i vam muntar una vaga de dos dies. Devia tenir 14 o 15 anys. Després, amb 17 anys, em vaig afiliar a les Joventuts Socialistes del PSC. I vaig estar al Sindicat d’Estudiants, marxista i radical. Era marxista i radical i crec que ara ho he tornat ser una mica [riu].
Les associacions i sindicats d’estudiants són un màster en política?
Jo crec que canalitzen aquestes inquietuds polítiques que tenim alguns des de petits. Sí, jo crec que són com un primer ensenyament, una primera escola de política, a més molt interessant, perquè realment estàs lluitant pels teus companys. Em sembla una molt bona manera de començar a fer política.
Va ser activista abans que polític?
Per mi està molt barrejat. Si ets activista, estàs fent política. I si ets un bon polític, has de ser activista. En el sentit estricte que li estàs donant, segurament vaig ser abans activista.
Què li ha ensenyat més coses per fer política?
Segurament les hòsties que m’han donat.
Suposo que ho diu en sentit figurat...
Sí. Els mals moments segurament són els que més t’ensenyen i dels que més aprens. Soc una persona que caic i ploro, però m’aixeco de seguida. Caure no és un problema, el problema és que no t’aixequis. Si caus i t’aixeques, has après, i per tant és positiu.
Què aporten les xarxes socials a la política?
Soc molt actiu a Twitter, que m’ha donat molts problemes, també. Però la veritat és que m’encanta. Aporten la rapidesa i la democratització de la informació. Qualsevol pot ser emissor d’una informació interessant. Vaig entrar a Twitter arran de la Primavera Àrab a Egipte i al moment tenia imatges i vídeos del que estava passant allà al meu mòbil. A nivell polític, crea uns nexes d’unió amb la ciutadania i un feedback molt interessants. La ciutadania pot reclamar, preguntar i criticar, i això, dins d’uns límits, és molt positiu.
Quin adjectiu es podria posar al perfil de Twitter, a part dels orígens geogràfics (Tarragona, Cartagena i Andalusia) que esmenta?
El millor que tinc, i de vegades és el pitjor, és l’empatia. De vegades et pot arribar a fer mal. Tinc molta empatia, soc capaç de posar-me en el lloc de l’altre amb molta facilitat i patir jo mateix el que està sentint l’altra persona.
Quin esport practica?
Feia taekwondo des dels quatre anys i ho va deixar després de la universitat. Ara vaig a córrer. Les arts marcials m’agraden molt, et donen una filosofia molt interessant. Mai pots fer el primer cop, no pots fer servir mai una art marcial que coneguis per atacar, i això és tota una filosofia de vida.
És difícil conciliar la vida familiar amb la política?
Sí, de vegades has de cedir una mica de temps familiar. Hi ha una mena de presencialisme a la política, sempre has d’estar disponible, i es fa molt dur compatibilitzar-ho amb la família. Tinc una filla de 14 anys i un nen de 10. Em vaig separar fa 3 o 4 anys, però mantenim una relació extraordinària amb l’exdona, fins i tot hem arribat a quedar amb les dues parelles noves tots junts.
La llibertat i l’empatia
El seu pare el va portar a un míting de Felipe González quan tenia cinc o sis anys i li assegura que les primeres paraules que va dir van ser “Felipe, Felipe” i “Che, Che, ¡Viva el Che!”. Sigui per l’ambient familiar o perquè duia la política a l’ADN, el cas és que, amb 14 o 15 anys, va ajudar a muntar una vaga a l’institut i no ha parat fins avui. Va militar al PSC, amb el qual va estar molts anys a l’Ajuntament de Tarragona i al Parlament (2015-2017 i 2018-2020). D’esperit lliure i caràcter empàtic, va ser el primer polític d’aquest partit que va visitar els presos polítics. Això i la seva victòria en les primàries a la demarcació de Tarragona el van enfrontar a l’aparell del partit. Va acabar plegant, per tornar ben aviat a la política com a independent amb ERC. Al perfil de Twitter es defineix com a tarragoní amb un pessic de cartagenero i andalús. El seu pare treballava a Repsol de Cartagena i el van destinar a Tarragona. “Jo tinc tres terres”, diu amb un somriure. Dels andalusos ha heretat “la facilitat per contactar amb la gent”. De Cartagena li ve “l’amor pel Mediterrani”. S’assembla molt a Tarragona, diu, “amb un passat romà, mediterrànies, industrials...”. El voluntariat defineix la gent, diuen, i ell va col·laborar amb SOS Racisme i amb Càritas, “en una parròquia que es deia Sant Josep Obrer; si no, no hauria anat a Càritas”, precisa.
Carles Castillo Rosique
Nascut a Tarragona el 1975, va fer política municipal des de les files del PSC, per qui va ser escollit al Parlament el 2015. El 2020 va deixar l’escó i el partit. En la nova legislatura és diputat per ERC.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
