Política

JOSEP POBLET

EXPRESIDENT DE LA DIPUTACIÓ DE TARRAGONA, EXALCALDE DE VILA-SECA

“Junts i PDeCAT mai ens hauríem d’haver trencat”

El missatge d’unitat de Trias m’agrada, però ara cal un lideratge nacional. A la tardor, es podria fer un congrés de reunificació
Si som forts a Madrid i tenim unitat, podem assolir quotes polítiques molt importants, també un referèndum tard o d’hora
Vostè va ser 26 anys i mig alcalde de Vila-seca, i sempre amb majoria absoluta. Tot un rècord!
Sí, sempre amb majoria absoluta, obtinguda en tots tres nuclis de població, en tots els col·legis i en totes les taules electorals. No vaig tenir mai un lloc on trobés algun grau de descontentament que m’hagués de preocupar. Per tant, van ser majories absolutes molt homogènies.
I com s’ho va fer?
Treballant molt amb els companys de govern. Per guanyar unes eleccions ben guanyades, cal posar-s’hi l’endemà mateix d’haver-les guanyades. No hi ha temps ni de celebrar-ho. Ti has de posar de seguida. Complir el programa. Explicar sovint com n’evoluciona el compliment i dur a terme la gestió pública que t’ha encomanat la gent. Si t’han donat la confiança, hi has de correspondre amb molta lleialtat i molta feina. I, d’altra banda, gestionar les emocions i els sentiments de la gent. És a dir, no som màquines de fer coses, som responsables d’explicar per què les fem. Som gestors públics que hem de mirar a curt termini, a mitjà i a llarg, i ho hem d’explicar. I interpretar i gestionar els intangibles emocionals de les persones. Per això sempre m’ha sobtat quan algú es presenta per alcalde en una comunitat que no és la seva. Si no hi ha vinculació sentimental, difícilment podrà fer una bona gestió. Podrà fer coses, però una bona gestió, tal com l’entenc jo, és molt difícil que la faci.
És la proximitat de la política local.
Sí, la política local és molt d’acció sobre allò que vius des que has nascut, que transites cada dia, que somies per al futur... Això és la teva comunitat. El sentit de lideratge en una ciutat és saber ser un més de la colla, un de l’equip, però, quan ho decideixen els teus, saber ser el cap de colla.
A més, va governar sempre per CiU, i Vila-seca en altres comicis no vota precisament nacionalista.
Bé, inicialment això era cert, però les reiterades confiances obtingudes en les municipals van fer que, progressivament, anéssim guanyant totes les eleccions, tret de les generals, que se’ns van resistir. Vam arribar a guanyar gairebé totes les del Parlament, unes europees i les municipals des del 1983 fins ara, deu cops consecutius i de manera folgada.
Avui, alguns en dirien eixamplar la base.
Sí, és clar! És que governar el municipi et dona força i credibilitat i, després, la gent mira cap a tu a l’hora de votar. A veure, no tothom, ni de bon tros, fa el que diu l’alcalde a ulls clucs, però hi influeix molt, naturalment! Els gestors polítics són referents socials, per a bé i per a mal, per ser criticats o lloats, per al que sigui, perquè estem en el punt de mira de la gent. Llavors, si ens hem guanyat una confiança, si no els hem defraudat, si estem fent una bona gestió, és normal que quan venen unes eleccions tinguin en compte l’opinió de qui tenen com a referent. A més, em vaig presentar en tres ocasions al Parlament, i el meu predecessor, l’alcalde Pujals, també dues. Això ho afavoria, perquè el referent local es convertia en protagonista d’aquelles eleccions; és a dir, es votava un de casa.
Vostè va ser diverses legislatures diputat, però s’ha centrat en la política local.
Ho vaig ser del 2003 al 2006 i del 2010 al 2011. En total, uns tres anys i mig en dos períodes. Quan hi vaig anar de cap de llista, la tercera vegada, ja havia dit en campanya que no podia ser alcalde de Vila-seca, president de la Diputació i diputat al Parlament, tot alhora. M’havien demanat que m’hi presentés perquè es volia que la situació política catalana evolucionés cap al nostre lideratge, per ajudar-hi, i ho vam aconseguir. Quan es va formar govern i vaig tenir garantit el compliment del programa territorial amb què m’havia presentat, resultava del tot irrellevant si jo anava al Parlament cada vegada que convocaven sessió. Teníem reunions mensuals i trimestrals, anàvem veient el desplegament del programa a través dels companys que s’hi van quedar i vaig poder seguir fent la feina d’alcalde i la de president de la Diputació.
Va ser molts anys l’home fort de CiU al sud de Catalunya. Per què no va arribar mai a fer el salt a la política nacional?
Per un principi rector de la meva forma d’entendre la política: tota determinació que em comportés deixar l’escó de regidor del meu municipi, la negava sistemàticament. Què em va moure a entrar en política? Vila-seca. De fet, Vila-seca i Salou, perquè era per on em vaig presentar en la primera candidatura. Poc després, ja em vaig adonar que no m’havia equivocat, que el pas que havia fet tenia sentit en l’àmbit local. Però per fer política local has d’estendre l’acció a un àmbit més ampli, perquè, si no, t’encaselles i et fas petit. El municipi necessita portes obertes per poder avançar, i ser conseller comarcal, diputat i fins i tot president de la Diputació i anar en una llista al Parlament són instruments que ajuden. Ara, l’eix central de la meva activitat, sense menystenir les altres institucions, era l’àmbit local. Si hagués fet el salt a la política nacional, m’hauria vist obligat a deixar la condició d’electe local, i això no ho vaig voler mai. Vaig entrar en política per Vila-seca i he pogut acabar 32 anys després, que no són pocs, sent-ne regidor. Me’n sentiré orgullós i honorat sempre.
No li van oferir mai ser conseller?
No li negaré que sobre aquesta qüestió s’ha especulat. I tampoc li negaré que, en algun moment, aquesta possibilitat podia ser al cap d’algú, perquè sempre hi ha rumors, però proposta formal no n’hi va haver, tot i que ja sabien que no l’hauria acceptada. Potser per això no me la van fer, perquè ja no vaig donar mai peu que m’ho proposessin.
Quina relació té amb el president Pujol?
Sempre hem tingut una bona relació, fins i tot diria que d’amistat. Ara, el veig menys. Ens havíem vist molt més, mentre estàvem en actiu, no cal dir-ho. Però, després que ell ho deixés, el vaig anar visitant i ens vam anar trucant i compartint algunes trobades. Hi he tingut freqüència de tracte, i celebro que s’hagi recuperat i torni a estar actiu. Fa uns dies, el vaig veure per televisió quan va presentar el seu llibre, i segueixo sentint per ell la mateixa admiració de sempre: ha estat un governant que es mereix el títol d’estadista.Per a molts de nosaltres va ser el gran referent polític. Va recórrer tot el món fent possible que Catalunya tingués prestigi i influència internacional i que fos coneguda com un país amb ambició i bon govern. Era rebut sovint pels principals líders mundials del seu temps i el seu lideratge era font inesgotable d’energia política per a una Catalunya que creixia econòmicament, socialment, culturalment, en infraestructures... Una Catalunya en marxa.
Pensa que avui no estem igual?
Els temps són uns altres, però crec que no, perquè tot ha canviat molt. Amb simpatia indissimulada hi ha qui diu: “Tant de bo que tornés Pujol!” Que ja és demanar, amb 92 anys! Però és una forma d’expressar la simpatia que se li manté i l’enyorança d’aquells temps.
En tot cas, ell ha reconegut frau fiscal i la seva família sempre ha estat sota la sospita de corrupció.
Això s’ha de jutjar encara i ja veurem en què queda. Sempre he defensat l’exemplaritat que ha de tenir un càrrec públic. Tanmateix, quan es posa en dubte, cal, primer, respectar la presumpció d’innocència i, segon, esperar el veredicte del judici just quan s’emeti sentència. La primera premissa no s’ha respectat gens i l’escarni ha estat gran. La segona, el judici, encara no s’ha fet i, quan es faci, ja veurem què diu. El president Pujol, el juliol del 2014, va reconèixer un fet i la pena del TN ha estat implacable amb ell. No entraré ara a discutir raons i culpes, però em sap greu que estigui passant per aquesta situació que emmascara, enterboleix i tapa una brillant i dilatada acció de govern com poques se n’han vistes. Desitjo veure rehabilitat el seu prestigi i reconegut el seu llarg servei a Catalunya.
Vostè va estar acusat dins del cas Innova, que van vincular a la construcció del centre de salut de Vila-seca, per què li van obrir una peça separada. Però, fa uns mesos, va ser definitivament absolt.
Sí, vam ser absolts tots els companys i jo, també l’arquitecte municipal, perquè no havíem fet res malament i per la vergonyant retirada dels acusadors de la CUP després de vuit anys i mig de procediment injust i patiment! Ens van denunciar exactament per això: per utilitzar de forma perversa la lentitud judicial i tenir un marge de temps ampli per atacar-nos, fer-nos mal i destruir-nos. Per res més!
Per mantenir-lo sempre sota sospita.
També, és clar! Durant aquells vuit anys i mig, em vaig presentar a les eleccions municipals i vaig tornar a incorporar a les llistes els companys que havien estat imputats amb mi, donant tots junts la cara i amb el cap ben alt. I els vila-secans ens van tornar a votar per majoria absoluta, perquè no necessitaven el judici per a saber que no havíem fet res malament. Prou que ens coneixen!
Al final, ha acabat en res.
Al final, ha acabat amb una sentència absolutòria, impecable, ferma, rotunda i sense cap possibilitat de recurs. Com havia de ser, com havia demanat en tantes ocasions la fiscalia; perquè, no només no hi havia res mal fet, sinó que ni tan sols hi havia cap indici d’actuació irregular. Ha acabat en res perquè no hi havia absolutament res. Per això els miserables acusadors desisteixen i se’n van, amb la cua entre cames, afirmant, a més, que ja han aconseguit el que volien: fer mal. Cal molta malignitat i esperit destructiu per fer una cosa així! Algú hauria de reflexionar sobre aquest ús pervers de la justícia. Com que ho hem tocat i ho he vist de ben a prop, no em resulta difícil imaginar que, en altres àmbits molt més importants de la política catalana, aquesta pràctica també ha existit, existeix i existirà mentre no s’hi posi remei.
Els últims anys, hi ha hagut pocs consellers del sud. Està perdent poder aquesta àrea en el conjunt del país?
És recurrent mirar quants en comptem de cada ‘tribu territorial’ quan es forma govern, si em permet expressar-ho així, però aquesta qüestió no l’he considerada mai gaire rellevant. És com allò de la vella política o la nova política. I si parlem de la bona política, que és intemporal? Ens preguntem si n’hi ha dels nostres. I qui són els nostres? Som un país de prop de vuit milions de persones, que pots recórrer sencer en un dia. Doncs els nostres som tots! A mi que em governi un o una de Girona, de Lleida, de l’Aran, de l’Ebre, d’Osona, de Barcelona... si em governa bé, estic content. No em dona major garantia que sigui del costat de casa o que sigui de 150 km lluny. Per tant, no he fet mai una qüestió d’això. Per mi és fer petita la política. Els governs han de ser representatius del país, i si podem aconseguir que, en el dibuix, hi siguem tots ben representats, magnífic. Però també s’ha de tenir present el perfil dels candidats, les actituds, les aptituds, la manera de ser... I per a cada àrea de govern s’ha de buscar la millor persona, la més idònia, no que sigui d’un lloc o d’un altre. Li dono una importància molt relativa, ja que, en primera posició, hi situo el bon fer, les qualitats i els mèrits i capacitats personals.
Parlant del Camp de Tarragona, hi ha hagut sovint baralles internes. Es va intentar el Consorci del Camp, que no va acabar de funcionar, per aconseguir una major unitat del territori. Falta més visió de conjunt?
La visió potser hi és, però falta actuació de conjunt. Potser hi ha unitat de criteri, però no n’hi ha d’acció. Vaig acabar el temps polític defensant les aliances compartides en la governació del sud de Catalunya. I el sud de Catalunya l’hem de començar a entendre de manera diferent a l’emprada fins ara. El paper del Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i el conjunt del Baix i Alt Penedès, tot el Penedès, comencen a insinuar un mapa no administratiu, però sí de regió del coneixement, que ens dibuixa –i també ens hi hem d’acostumar– un vocabulari nou i una nova forma d’organitzar-nos en funció de nous paràmetres de governança que tenim l’portunitat de posar en pràctica. Hi ha d’haver una visió compartida, consens per saber cap a quin punt de l’horitzó volem anar, i en aquest anar hi ha d’haver unitat d’acció, perquè, si no, no arribarem on volem arribar. I m’he fet un tip de treballar en tot això, perquè és futur.
I com s’ha d’aconseguir?
La Diputació és un espai privilegiat. Per això, quan hi vaig arribar, el meu pensament va ser convertir aquesta administració en una plataforma idònia per fer aquesta feina; primer, en estreta aliança estratègica amb els municipis, i segon, amb el món del coneixement. Així mateix, les infraestructures, la sostenibilitat, les noves tecnologies, la transparència, l’excel·lència, la qualitat i la modernització van configurar els signes més visibles de l’acció de govern. Tot aquest món ha d’avançar cap a un interès superior que ens ha d’unir: el desenvolupament de models de governança i de gestió moderns, competitius i eficaços. Si racionalitzem el coneixement i adquirim capacitat d’autogovernar-nos, anirem molt més lluny, perquè, a més, tenim un gran instrument al costat, una potent universitat que ha demostrat compromís i qualitat i que té clar que està al servei d’aquesta causa, des d’una perspectiva local, nacional i d’excel·lència internacional. Doncs si tenim un instrument que ens serveix molt i som capaços de somiar a 30, 40 o 50 anys vista on ens haurà pogut portar aquest model de desenvolupament, de talent i de recerca, podem ser líders! Però ho hem de fer junts. La URV sola no pot, ni la Diputació sola, ni els municipis sols.
I hi ha algun fòrum on es puguin trobar?
Sí, el Pacte Nacional per la Societat de Coneixement és el fòrum nacional, i la Regió del Coneixement, amb possibilitats de desenvolupar-se, n’és un altre.
Ara, li ha sortit el discurs com a president del Consell Social de la URV, que l’han nomenat fa unes setmanes.
Aquest discurs ja el feia quan era alcalde i president de la Diputació. Des del Consell Social de la URV tinc altres responsabilitats, tot i que em segueix interessant, però no l’haig de liderar perquè no em toca; ho han de fer les institucions que he anomenat, amb un nou referent que és el Pacte Nacional que tenim i ens marca la ruta.
Quina és la seva funció doncs en el Consell Social?
Els 15 membres que l’integrem hem de ser la veu de la societat del sud en el si de la URV, i entre nosaltres hi ha 9 persones que provenim de la societat civil. Per tant, també hem de recollir la veu de la societat i traslladar-la al debat universitari a través dels òrgans que existeixen: rector, consell de govern, claustre... Però no som els líders de la universitat. I nosaltres també hem de fer a l’inrevés: hem de ser portaveus cap enfora de tots els actius, valors i instruments de la URV, complementant i estimulant els òrgans de govern, donant-los tot el nostre suport. El Consell Social ha de defensar la universitat des de la societat. Aquest és el nostre rol.
Arran de l’accident d’Iqoxe s’han posat en relleu mancances en els avisos a la població, manca d’estudis de salubritat... Es podria fer millor la gestió del polvorí que és la petroquímica, sobretot pel que fa a la relació amb la població?
Aquest és un debat que s’ha d’abordar de manera molt precisa, perquè, si no, podem generar sentiments de preocupació innecessaris. I tampoc podem tractar-ho amb lleugeresa. Estem parlant de la indústria química, un motor molt important de la nostra activitat econòmica i d’un dels polígons químics més importants d’Europa, que tenim aquí i que s’ha construït en convivència amb altres sectors de l’economia. Des de la meva antiga experiència com a alcalde, ho vaig viure sempre de molt a prop. I aquesta proximitat dona una perspectiva especial a l’hora de tractar aquests assumptes. La convivència amb la població i amb el sector turístic, principalment, no ha estat fàcil i encara mostra certes debilitats en el present. En una ocasió, adreçant-me al consell d’administració d’una important empresa d’aquí amb seu a Madrid, els vaig dir: «Vostès venen de l’altiplà central, on mires a l’horitzó i no s’acaba. En canvi, aquí ho fem tot en un espai molt reduït, i hem de ser especialment curosos. Quan som tan a prop, per no molestar el veí, hem de ser prudents, i el veí ho ha de ser també amb nosaltres. Doncs, ara, tradueixin això a l’activitat turística, industrial, petroquímica, nuclear, logística, portuària... Convindran amb mi que hem de garantir una convivència ambiental, econòmica i social, i construir això és el que fem cada dia entre tots.» El 2003, es va aprovar el Pla Director de les Activitats Industrials i Turístiques del Camp de Tarragona, que va fer i fa un bon servei a aquesta causa, perquè va establir que ningú no tenia predominança sobre els altres, i que s’havia de funcionar amb normes tècniques concretes i urbanístiques. La major part s’han dut a terme, però totes no, i això és un dèficit, que no es desenvolupés totalment.
Què falta per fer?
Algunes infraestructures, que les mercaderies passin més lluny de la gent... El que falta s’ha de fer, si no, no assolirem aquesta seguretat. Quan va passar l’accident d’Iqoxe, el gener del 2020, jo ja no estava en política. L’endemà dels fets, vaig fer el pregó de la festa major de Constantí i em vaig posicionar molt durament, perquè no pot ser que diguem que el confinament ens salva i mori una persona a dins de casa seva per l’impacte d’un metall des de 2,5 quilòmetres lluny, a més a més de les altres víctimes i els ferits. Això sí que ens ha de fer pensar! Crec en les sirenes, les alarmes i els avisos, però, sobretot, a fer les coses bé, explicar-les i que la gent les comparteixi. Falta que, progressivament, tots avancem en la cultura de la seguretat, com en altres països del món, no que fem una prova i enviem fulletons a cada casa de tant en tant. Els riscos els ha de prevenir la mateixa indústria que els pot provocar, amb autoexigència i estricte compliment de les normes de seguretat i amb aplicació constant de les millors tecnologies disponibles. I la societat ha de saber autoprotegir-se.
Parlava de convivència amb el turisme. Un gran projecte polèmic és el Hard Rock, que, ara, rebrà l’impuls definitiu amb l’aprovació del pressupost.
El Hard Rock és la continuïtat natural del projecte de Port Aventura. Centre recreatiu i turístic (CRT) és el nom que li dona la llei 2/89 del Parlament de Catalunya, que estableix un àmbit d’integració d’actius que generin una destinació turística. El CRT és la suma de diferents àmbits que aconsegueixen captar uns públics exteriors creant una destinació turística, no només un lloc preferent. A prop dels 30 anys de funcionament de Port Aventura i després d’haver assolit xifres molt per damunt dels 100 milions de visitants en aquest temps, és una realitat inqüestionable que hem aconseguit la convivència harmònica entre sectors. Tanmateix, l’equilibri existent no és immutable; cal una vigilància constant dels poders públics per garantir-ne la continuïtat i fortalesa.
Però és compatible amb Port Aventura el Hard Rock?
Totalment, perquè el CRT té 822 hectàrees, de què només s’ha desenvolupat Port Aventura, els dos camps de golf, els hotels i, ara, una petita zona residencial. Per tant, creix bé, d’acord amb la llei del 1989, que el 2014 va modificar-se per incorporar-hi elements d’actualització, com ara el joc, i així ho reflecteix. Però d’això s’ha fet un fals discurs, i quan sento alguns polítics catalans, i fins i tot estatals, dient que estem canviant aquest país per un casino, m’escandalitzo, perquè això no és així. El CRT ha evitat que tinguéssim un massís d’apartaments i de ciment, perquè anàvem camí d’això, segons les tendències i la planificació de l’època. Vam trencar aquest model i Port Aventura, situat sobre una garriga malmesa i abandonada majoritàriament pel conreu, ha convertit l’espai en un jardí botànic que atrau una gentada i és una font incessant de llocs de treball. En quin país s’ha fet un projecte turístic regulat per dues lleis del Parlament? Tot el Parlament és garant que les coses es fan bé, i tot s’ha anat desenvolupant amb plans directors i concursos públics. No s’ha donat al primer que passava, sinó a qui guanyava els concursos, amb garanties i avals, tant en el cas de Port Aventura com en el del Hard Rock. Els que van amb la pancarta obliden i frivolitzen la seriositat del país i de les normes que s’han aprovat per part de tots, democràticament. I, a hores d’ara, podem dir que ja han passat tots els colors polítics pel govern de Catalunya, i tots n’han adjudicat parts, tots han gestionat Port Aventura. Per tant, des d’aquesta perspectiva les condicions són immillorables perquè es faci el Hard Rock, complement de Port Aventura, i que la seva aportació sumi per convertir-nos en una destinació turística internacional de les més potents.
Tornem a la política. Vostè va ser sempre alcalde per CiU, però, després, el partit va implosionar. Va precipitar això el final de la seva carrera? Com ho ha viscut?
El final de la meva vida política el determinen els 32 anys que hi vaig ser. Precipitat no ho és, després de tants anys de servei públic. Els temps canvien, és evident, i un n’ha de ser molt conscient. Des que hi entro, el 1987, fins al 2019, el món canvia molt i tota aquesta etapa l’he viscuda sempre en primera línia, amb responsabilitats de govern i des de diferents llocs a l’Ajuntament, la Diputació i el Parlament. Això em fa fer balanç de la feina feta, perquè el meu somni, el desig que tenia, i que no era només una visió del primer dia sinó que va anar creixent amb el temps, el veig fet realitat. Coses que em semblava que no podria fer les vaig poder dur a terme, i cada dia que passava em semblava que de la corda de la meva feina en quedava un trosset més curt.
I el partit no pesa en la decisió?
Amb el partit em passa una mica com amb el president Pujol: que em dol. Perquè no em sorprèn gens el que ara estem veient: la lluita per ocupar l’espai de Convergència. Sempre em quedarà la recança que Convergència hauria pogut adoptar mesures i fer canvis en les actituds i les maneres per continuar endavant, adequant el partit als temps i preparant nous lideratges, ja que era un projecte vàlid per al país. En el segle XX, ja ho va demostrar i, en el XXI, també. M’ha dolgut la seva dissolució. Però quan formes part d’una organització col·legiada, plural i democràtica que decideix una altra cosa majoritàriament, ho has d’acceptar. Ho lamento perquè crec que ens hauríem pogut quedar amb el mateix instrument, però no va anar així. Vam fer un partit nou que va néixer amb una latent divisió, no amb una visió unitària. En lloc d’anar a fer fort un projecte sòlid, ens vam centrar més en l’estructura que en l’essència, i això ens va afeblir. Convergència no volia dir tots iguals, sinó que ens assemblàvem molt i convergíem en una idea central. Però no érem iguals. I vam fer créixer un projecte polític sòlid durant més de 40 anys que va transformar el país com mai. De fet, va consistir a accentuar la coincidència i encaixar la diferència. Convergència va fer un art d’això.
Considera Junts per Catalunya l’hereu?
Junts per Catalunya significa el mateix per mi: junts per un motiu, Catalunya, com ho era Convergència. Però no és només Junts, és PDeCAT també i molts altres fragments en què ens hem trencat. En el congrés del PDeCAT, un dels noms que es proposava era Junts per Catalunya, però va sortir el de Partit Demòcrata. I, després, aquell nom que havíem votat molts per ser el futur projecte polític, resulta que marxa i acull sota el seu paraigua altres sensibilitats, i ens quedem amb el PDeCAT. Això és un desastre, un desastre! Mai no ens hauríem d’haver trencat. Per tant, la meva opinió és que, com abans es pugui, s’ajuntin perquè encara queden possibilitats. Si hi ha bon lideratge i unitat, la que fa que els projectes siguin forts i útils i que les nacions i els pobles avancin, si hi ha una visió compartida, si s’enalteix la coincidència i es té un bon full de ruta, un noble ideal, aquell espai és vàlid. Però fragmentat no té sentit. Ha de ser un de sol i amb líder.
Ara mateix, no n’hi ha. Si hi hagués eleccions demà, no hi hauria candidat.
Doncs hi ha d’haver un líder que ho aglutini, si es vol de forma compartida, un líder principal i un conjunt de persones, potser vuit o deu, que li facin costat. Que es vegi que hi ha una pinya, un cap de colla i una base troncal ferma, sòlida, que aguanta el que convingui.
Figures com ara Xavier Trias a Barcelona i Jaume Giró, que ha expressat voluntat d’assumir el lideratge, serien vàlides?
A Trias el conec i l’aprecio molt, i està emetent un missatge que m’agrada. És molt d’agrair que hagi fer un pas endavant per tornar a liderar aquest projecte des d’un criteri, la unitat. L’ha exigida. Ens està fent un favor perquè ell ha encetat el procés i l’està liderant des de Barcelona. Però, és clar, el llençol barceloní, per gran que sigui, no ho és prou per arribar a tot arreu. Caldria un lideratge nacional. Si és Giró, que conec i valoro, s’hi ha d’abocar des d’una visió serena i mirada llarga, amb dedicació, paciència i tenacitat. Jo no milito a Junts, però, si seguís aquest criteri, això avançaria ràpid; a la tardor es podria fer un congrés de reunificació per començar a treballar. Seria perfectament factible fer-ho després de les municipals. De fet, advoco per això.
Encara s’hi veu en política? Hi seria?
Soc un granet de sorra i, probablement, ho seré sempre, però no m’hi veig, de cap manera. Hi vaig ser, però no hi tornaré.
En tot cas, Junts va sortir del govern.
Puc entendre que hi hagués un detonant, però si els partits com Junts, que ve de cultura de govern, s’autoexclouen per passar a l’oposició cometen una equivocació. En la meva modesta opinió, cal emprar les eines adequades per superar aquests detonants i seguir per condicionar les polítiques que convenen al país. Des de fora, no es fa més feina, la feina es fa des de dins! Que m’expliquin el que vulguin, crec que va ser un error sortir.
Ara que ha aprovat el pressupost, veu viabilitat al govern en minoria d’ERC?
Bé, els que s’han quedat en el govern s’han hagut d’espavilar, és normal. Han pres acords en diverses direccions i han trobat les solucions que han cregut més idònies. Els tres partits que han convingut el pacte pressupostari i han garantit l’acció de govern futura tenen tota la legitimitat per fer-ho i en respecto els acords.
La taula de diàleg ha donat algun fruit en matèria de desjudicialització, però no s’acaba de traduir a l’hora de la veritat.
Em sap greu veure l’esforç que s’ha fet per resoldre certes situacions judicials i comprovar el panorama resultant que tenim. Hi ha persones que se seguiran trobant en una posició judicial duríssima i em sap molt de greu. Aquesta situació ens està fent i ens farà molt de mal. Fet l’esforç que s’ha fet, no s’ha pogut evitar que passés. O, dit d’altra manera, creient poder arreglar-ho, els plantejaments judicials de Madrid ho estan impedint.
I què s’ha de fer atès això?
Per les vies d’abans ja s’ha demostrat que hem topat contra la paret. Alguns ja ho dèiem, i érem criticats per això.
No era partidari de la via unilateral.
Naturalment que no. Puc compartir els objectius, però no el tempo. I vist amb ulls d’avui, crec que no em vaig equivocar, i ha passat molt poc temps!
Això vol dir que no és independentista?
Vull que Catalunya pugui tenir un estat propi, és clar! No d’ara, de sempre. I penso que tenim dret a decidir el nostre futur. Però, en el context de la política actual, aspiro que el sobiranisme el puguem desenvolupar de manera creixent dins d’Europa, sense límits ni trencadisses. Cal sensibilitzar un espai polític molt més gran que l’espanyol per desenvolupar les nostres aspiracions, fer créixer a Europa la nostra voluntat irrenunciable, blindar democràticament el nostre desig i emparar-lo en el concert de les nacions i estats europeus. Tot i el fort centralisme de molts d’aquests, em fio més del conjunt d’Europa que dels governs de Madrid.
En el punt on som cal seguir maldant pel referèndum pactat? Quina és la sortida?
Ser forts políticament, la política de Prat de la Riba. Aconseguir unitat política. El poder ni es crea ni es destrueix, es transfereix. Si som forts a Madrid i tenim unitat –que ara no tenim–, podem, efectivament, assolir quotes polítiques molt importants. Perquè, quan la gent veu que d’aquesta unitat i força en treus rèdits, la força política creix. És el vot del ciutadà d’aquest país que l’alimentarà, i seguirem sent forts si estem units. La política de la diferència fem-la a dins, però quan anem al lloc on hi ha el poder, que s’ha demostrat que està poc disposat a cedir-lo i que només ho fa quan es troba entre les cordes o al límit, gestionem-la amb unitat de criteri, d’acció i d’actuació.
Però, si s’assoleix res, ho talla la justícia.
El primer que cal aclarir és el paper dels jutges, i això es fa des de la política. Efectivament, judicialitzar la vida política ha estat un error, ja se n’adonen a Madrid, i fins que no es desjudicialitzi serà un desastre, perquè els jutges han de fer de jutges i els polítics de polítics, sense defugir les responsabilitats. Cal revertir amb estratègia, intel·ligència i enorme tenacitat, i des de la política, aquesta anòmala situació. Si no, no ens en sortirem.
Però així s’aconseguirà un referèndum?
El que sigui, també un referèndum: si tens la força política ho assoliràs tard o d’hora. Si la força és continuada en el temps i l’altra part veu que no afluixa sinó que creix, i la societat dona suport a l’acció política dels nostres partits a les Corts, i l’ambició nacional s’eixampla i es treballa amb unitat i la gent veu que això té consistència, assoleixes coses. Totes d’entrada no, però les aniràs assolint. Ja ho vam fer el 988, fa més de mil anys contra el rei franc, amb el trencament del pacte de vassallatge.

k

L’entrevista sencera, a www.elpuntavui.cat

L’etern home fort de CiU al sud del país

No va saltar mai a l’arena de la política nacional, però Josep Poblet i Tous (Vila-seca, 1956) va ser molts anys un dels homes forts de CiU, sobretot a les terres del sud. Alcalde del seu municipi del gener del 1993 al juny del 2019, amb majoria absoluta sempre, ho va compaginar amb la presidència de la Diputació de Tarragona del 2007 al 2019 i amb un escó al Parlament en tres breus períodes. Va sonar sovint per assumir algun càrrec en el govern, però mai no va voler deixar el poble, i s’hi va retirar el 2019, després de 32 anys de servei públic. Exculpat del tot a l’octubre d’una peça separada del cas Innova, des del gener presideix el Consell Social de la URV. Ara, des de la talaia de la seva enorme trajectòria, ho repassa tot plegat en una de les poques entrevistes que ha concedit des que va plegar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

amèrica del sud

Lula inaugura la cimera sud-americana amb una crida a reprendre la integració regional

Barcelona
Balcans

L’OTAN envia reforços a Kosova després dels incidents

Barcelona

L’ANC amenaça amb demanar el vot nul el 23-J

barcelona
conflicte bèl·lic a l’est d’europa

El Consell nega preocupació per les eleccions a l’Estat en plena presidència: “Les institucions ho gestionaran molt bé”

barcelona

Poble Lliure demana un front electoral per la independència el 23-J

BARCELONA
economia

Centeno aposta per reduir el deute i el dèficit a Europa: “Ens ha de preocupar a tots”

barcelona
conflicte bèl·lic a l’est d’europa

Putin acusa Kíiv de terrorisme i d’intentar intimidar als russos amb atac de drons

barcelona
Política

Fem Llívia vol fer una auditoria dels comptes del consistori

llívia

Paneque: “Prioritzaré l’habitatge, la transició energètica i l’impuls econòmic”

girona