Política

MARTA ROVIRA

SECRETÀRIA GENERAL D’ERC

“La confrontació entre independentistes s’ha d’acabar”

“La confrontació de Junts cap a ERC no l’entenc ni la comparteixo. Turull diu que ens hem de poder entendre, i li agafo la paraula. Li ho demano”

“L’1-O va ser un triomf brutal, però no ha servit per implementar la república; la veritat ens ha de fer lliures i l’autoengany ens pot fer traïdors”

ESTRATEGA A L’EXILI.
La setmana passada va fer cinc anys que Marta Rovira Vergés (Vic, 1977) es va exiliar a Ginebra. Reelegida fa uns mesos secretària general d’ERC, en tàndem amb el president Oriol Junqueras, des de la visió que li atorga la llunyania capitaneja la línia estratègica del partit, però també està plenament involucrada en el dia a dia intern i de la política catalana. Les últimes decisions judicials li obren més la porta al retorn, però ara la família s’ha estabilitzat allà i en vol estar molt segura abans de fer cap pas. Dijous va rebre El Punt Avui per repassar àmpliament passat, present i futur
Es van generant millors condicions, però encara no tinc totes les garanties per poder tornar
Després de cinc anys ja és hora que l’independentisme trobi com arribar a un acord estratègic
No hi ha dues estratègies sinó una, per arribar a la República; la de Junts és complementària
Depèn de nosaltres convocar un debat polític i social per fixar les condicions d’un referèndum
No podem lligar uns pressupostos a una legislatura sencera. Esgotar-la dependrà molt de l’oposició
L’efecte Trias respon a l’esperança de refer un partit polític, i no hem de sacrificar un projecte de ciutat
Els que hem passat la repressió som els millors dirigents ara. Jo dedicaré la vida a la independència

E

l jutge Llarena ha ratificat la seva ordre de detenció per desobediència i prou. És aquesta la seva última entrevista a l’exili?
Ja m’agradaria... La veritat és que cada vegada es van generant millors condicions, però jo sento que encara no tinc totes les garanties per poder tornar. Porto cinc anys perseguida per rebel·lió i la meva interlocutòria d’acusació encara és per això, així que es dona una circumstància molt difícil de calibrar, i és que Llarena ara em crida a declarar per presumpta desobediència però quan s’obri judici oral la imputació seguirà sent de rebel·lió. Els meus advocats em diuen que ha millorat la meva situació, molt probablement vam passar de rebel·lió a sedició amb la sentència de l’1-O, tot i que els meus papers no ho diuen, i ara tinc només una ordre de detenció per declarar per desobediència, igual que la Clara Ponsatí en el fons. Però la interlocutòria segueix igual.
No ha decaigut doncs?
La interlocutòria d’imputació que va sortir el 2018, que va ser la mateixa per tothom, en el meu cas no s’ha revisat. Primer perquè Llarena no ha pogut enviar una euroordre aquí i no ha pogut justificar en aquest marc que havia canviat a sedició, i si ha enviat demandes d’extradició són secretes, de ministeri a ministeri i jo no hi tinc accés i no sé què diuen si és que n’hi ha, que s’ha publicat que n’hi ha, però jo no ho sé. I després de l’últim moviment de Llarena el fiscal diu que no pot canviar la imputació perquè la interlocutòria és ferma: al 2018 ja la vam recórrer amb els advocats fins que al final va esdevenir ferma.
Així és això el que la fa patir...
La fiscalia està dient que no es poden canviar les imputacions perquè ja són definitives. El canvi només és en l’ordre de detenció, hi ha aquesta petita contradicció. I a més a més hi ha causes encara obertes, sota secret de sumari, que no sabem què contenen, i no sé si hi soc.
Què hauria de passar, doncs, perquè decidís tornar?
Sempre hi ha una part de risc personal en tots els casos, però hauria de poder guanyar una mica més de certesa i garanties que realment la cosa no segueix en rebel·lió, i que no tinc risc d’anar a la presó. Tot i que, de fet, mai l’acabes de tenir del tot. Quina certesa tenen una ordre judicial del Suprem o l’Audiencia Nacional, que van començar aquests processos saltant-se tots els límits de l’estat de dret? La certesa ara és la mateixa que quan el 2017 i el 2018 era allà.
Després de cinc anys, s’ha adaptat ja a la vida a Suïssa?
La principal motivació que em força a marxar aquí, a mi i a la meva família, és que no volem perdre d’entrada el fet de viure en família. Jo tinc una filla que llavors era molt petita, de sis anys, i puc deixar de fer política però no vull deixar de fer de mare, no tenen dret a prendre’m això. I la família ara la tinc aquí, i tornar allà m’ha de donar moltes garanties perquè torno a posar el mateix objectiu sobre la taula, no vull perdre la família en totes aquestes anades i vingudes... Jo aquí estic vivint amb ella, i està integrada.
En tot cas abans vostè es comparava a Ponsatí, que ha tornat aquesta setmana a Catalunya. El que passi amb ella, o en el judici a Meritxell Serret, seran un barem per a la seva decisió?
Tot genera antecedents, i tots els que facin desaparèixer la gravetat de les acusacions i l’arbitrarietat que van aplicar ajuda. Però no podem deixar de pensar que l’arbitrarietat continua, per exemple, en la interpretació que fan del nou Codi Penal, en la revisió de la sentència després d’haver desaparegut la sedició.I l’arbitrarietat és la porta que obre la possibilitat de la repressió política, i s’aplica també en els escrits d’acusació al Josep Maria Jové i el Lluís Salvadó en el cas de la malversació.
Però l’advocacia justament ja no demana pena a Salvadó...
Aquí també hi ha discrepàncies jurídiques entre els uns i els altres: l’advocacia, la fiscalia de l’Estat i els magistrats del Suprem. Hi continua havent arbitrarietat, garantia no n’hem tingut des del primer dia, i no crec que en tinguem. Al final quan obtindré la garantia o la certesa? És difícil, i el que hi tinc en joc és la meva família, ho sento així i ho visc així. De fet jo no busco garanties, busco disminuir el risc que em puguin aplicar arbitràriament la llei a través dels tribunals i tornar a patir injustícia i repressió política.
Si tornés, es presentaria a declarar al Suprem? Ponsatí va criticar Serret per haver-ho fet...
Jo ja em vaig presentar una vegada davant del Suprem, i és això el que em va empènyer a marxar. Vaig veure que es justificava l’arbitrarietat, m’interrogaven sobre titulars de premsa de mitjans de la caverna mediàtica dels quals jo no podia respondre. Vaig tenir la sensació que la sentència estava escrita, que la incriminació estava feta i no tenia possibilitats de defensar-me. Per això quan em van tornar a cridar al cap de tres setmanes per revisar les mesures cautelars, jo només podia passar de llibertat provisional a presó provisional. Tot allò em va fer veure que al Suprem no hi podem anar a buscar justícia.
Ponsatí defensa que el Suprem no és competent, com ha dit també la justícia belga per denegar l’extradició de Lluís Puig, i que anar-hi vol dir reconèixe’l.
També els advocats d’ERC, això no només ho han al·legat des del primer dia, sinó que a més ho han portat a Estrasburg.
I no és contradictori llavors comparèixer-hi?
És el que va dir Serret abans del judici: confrontar el repressor està bé, és una manera, però confrontar-lo dins del seu propi sistema és necessari per després poder recórrer a instàncies internacionals, al Tribunal Europeu dels Drets Humans. Quan plantegem les línies de defensa als tribunals espanyols, que hi compareixem no vol dir que hi confiem. Comparèixer és una forma de confrontar. Ho he dit també de la taula de negociació: hem de fer embat democràtic a tot arreu, també en la negociació política. Això també és confrontar democràticament, i no vol dir rendir-se, ni reconèixer els tribunals, ni acceptar. Vol dir anar allà, mirar-los als ulls i confrontar, en això hi crec.
En tot cas, quan Ponsatí critica això, què li contesta?
La confrontació de Junts cap a ERC no l’entenc ni la comparteixo. A ERC som diferents, no confrontarem amb Junts, i tinc la consciència molt tranquil·la de no haver contribuït a la divisió interna que té el moviment independentista. Estem davant d’una confrontació tàctica volguda, quan és tan dura ja no es debat, i crec que això no ajuda a fer créixer el moviment, a sumar-hi adhesions ni fer-lo atractiu. El divideix i no porta enlloc. La provocació és constant, cada dia. I jo cada dia faig que ERC es conjuri per no sentir-se provocada i no respondre a una confrontació que no és només política, i ja traspassa alguns límits. La confrontació entre independentistes parteix de la confusió de l’adversari polític, i això s’ha d’acabar. Volem la República i no podem fallar: l’adversari és molt clar: l’Estat espanyol.
Però Junts ha agafat molt el rol d’oposició des que va sortir del govern, i l’independentisme està més enfrontat que mai...
No és només des que va marxar del govern; la crisi ve donada quan des de dins ja fa oposició política i finalment decideix sortir, suposo que per fer-ne de manera més lliure i sense contradiccions. Però insisteixo, després de cinc anys ja comença a ser hora que l’independentisme trobi la manera d’arribar a un acord estratègic per seguir el camí cap a la República.
Per què encara no ha estat possible? En veurem nous intents?
Fins ara deia que un dels principals problemes era la repressió política. Aquí hi ha una estratègia molt ben travada per part de l’Estat, i explicada públicament en el seu dia amb tot luxe de detalls per part de la vicepresidenta de Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría, de decapitar els líders i liquidar l’espai de confiança en aquest lideratge col·lectiu del moviment independentista perquè comenci a fer aigües. Això ho expliquen i ho apliquen, i la repressió política ens ha fet molt mal. Quan al lideratge col·lectiu li generen aquesta distància que fa impossible generar comunicació i debat, fins i tot els de la presó amb el seu propi partit, amb els de l’exili... Això costa molt de refer. Però ja no s’hi valen més excuses, hem d’assumir la responsabilitat i només depèn de nosaltres superar les barreres i limitacions que ens imposa la repressió. A més, ara tenim més lideratges que mai i la possibilitat de refer la confiança i l’espai estratègic; per tant, cal que ho fem, prou excuses. Aquests dies he sentit Jordi Turull dient ‘prou, l’independentisme s’ha de poder entendre, ha de poder debatre’, i li agafo la paraula. Encara més, li ho demano.
Com és la seva relació amb ell?
Ens havíem entès molt. Però la relació en aquest moment entre ERC i Junts deixa molt a desitjar, tot i que el compromís per part meva és ferm: tot això s’ha de poder refer si volem guanyar. I hem de poder pactar uns límits, perquè no tot s’hi val. No és confrontació d’estratègies moltes de les coses que sentim cada dia per part d’altres independentistes, i a ERC no som així, no caurem en la provocació d’abonar l’insult fàcil entre nosaltres, no volem el moviment més dividit. Alguns deixaríem de ser nosaltres mateixos, no em passa pel cap insultar, faltar al respecte a un independentista en un debat estratègic polític. Traspassa els límits. Això malmet molt la imatge, a fora ja ens ho comenten: s’ha internacionalitzat i l’Estat està molt tranquil mentre l’independentisme es baralli entre ell. I ens malmet perquè no expressa els valors sobre els quals estava fonamentat, que era la complicitat entre organitzacions polítiques però també socials, perquè aquí no només fallem els partits, l’acció estratègica la teníem entre institucions i carrer, entitats. I ho hem de refer, tot això.
La inhabilitació de Laura Borràs, que obligarà a pactar nova presidència del Parlament, és una oportunitat, com va dir Marta Vilalta, per refer ponts?
Vilalta es referia al fet que en la mesura que el cas es vagi tancant podem trobar certeses i no especulacions. Al final ERC no ha d’assumir cap responsabilitat en tot el que està passant; a vegades el dit acusador ens assenyala en un tema en què no entrem ni sortim. Potser resolta ara la situació ja no hi haurà aquestes especulacions i acusacions. Ara seiem i parlem per veure com ho podem superar.
En parlaran en els propers dies, els grups parlamentaris?
Això supera claríssimament els grups parlamentaris i és una qüestió de les direccions. Ja fa dies que estem demanant a Junts de parlar-ne, ens hauria agradat treballar amb una mica d’anticipació. Els demanem poder seure; hem de parlar moltíssim, molt més del que parlem.
Es poden reprendre converses també per la unitat estratègica? Entre altres coses, Junts va marxar del govern per això...
D’intents de refer espais de confiança on debatre com seguir el camí cap a la República no n’hi ha deixat d’haver. Amb més o menys encert ens hem anat reunint i debatent, i ara potser estem en les millors condicions de tornar-ho a fer. I ho hem de fer. És un deure que tenim cap al moviment independentista. Ens hem d’asseure, hem de poder parlar i ho hem de poder fer honestament; el tacticisme i el partidisme han de quedar fora dels espais on anem a reflexionar estratègicament.
Però ara venen eleccions municipals, després espanyoles...
D’eleccions n’hi ha hagut sempre, i malgrat això en altres moments hem pogut parlar de com avançàvem estratègicament cap a la independència de Catalunya.
Vostè és la responsable de marcar la línia estratègica d’ERC des de l’exili...
Seria molt injust dir això, estic en l’equip que ho fa des de fa uns quants anys, és la posició que implica la secretaria general d’ERC: assumir la responsabilitat de consensuar internament la visió estratègica. Sí que l’exili m’ha donat més capacitat per fer-ho, perquè al final et genera molta distància sobre la realitat del dia a dia, cosa que a mi em feia dubtar que realment pogués contribuir políticament. Però ho puc fer des d’un punt de vista més estratègic. La distància t’ajuda forçosament a tenir una visió molt més estratègica de la situació. I jo a ERC ara mateix hi contribueixo sobretot des d’aquest punt de vista.
Manté que l’1-O no va tenir prou legitimitat a Catalunya?
És que fa uns quants anys que hem fet aquesta afirmació; una altra cosa és que s’utilitzi ara interessadament per crear polèmica. Precisament per poder-nos explicar molt bé vam publicar un llibre amb l’Oriol Junqueras, Tornarem a vèncer, que vam decidir publicar sols després d’intentar que l’anàlisi la compartissin molts més actors políticament, perquè no la volíem fer sols per decidir com continuàvem endavant, i enteníem que la millor possible era la col·lectiva. Però no ens en vam sortir i vam decidir, perquè teníem responsabilitats a ERC, fer l’anàlisi interna i ens vam passar uns quants mesos debatent estratègicament, amb la dificultat que suposava la repressió política, com la gent d’ERC de diferents àmbits i de l’entorn veia el moment polític. Com analitzava el 2017 i com creia que havíem d’avançar. I d’aquí en vam treure aquest petit manual, per dir què hem après del 2017, quines fortaleses veiem a l’1-O, que és una victòria brutal, descomunal. I quines febleses hi veiem perquè això serveixi per fundar la República Catalana. I ho vam explicar, que l’1-O és una victòria brutal, tan gran que és l’amenaça que sent l’Estat. Per això continua represaliant el moviment, perquè sap perfectament què podem fer. Hem de saber que tenim aquesta fortalesa. La qüestió és que després de fer un referèndum –que ja sabem com fer-lo i hi podem tornar–, com fem vigent i legítim el seu resultat? Aquí gairebé jo no hauria de dir res: està molt bé pensar que va ser brutal, però ens hem de poder dir la veritat, ha de ser el punt de partida per aconseguir la llibertat. La veritat ens ha de poder fer lliures i l’autoengany o l’autocomplaença del moviment ens pot arribar a fer una mica traïdors. Vam organitzar un referèndum: es tractava d’obrir col·legis electorals, posar paperetes i urnes, que m’ho expliquin a mi! I tant, ho vam fer, ells no ho volien i els vam guanyar. I vam fer una mobilització massiva, popular, de desobediència civil a Europa com mai en les últimes dècades. Però cCinc anys després ens hem de poder dir que el resultat de l’1-O no ens ha servit per implementar la República. Perquè a escala internacional ningú ens ha reconegut el referèndum com a vàlid per implementar-ne el resultat, perquè l’Estat a través de cossos i forces policials hi va intervenir al mateix moment per deslegitimar-lo, perquè no es va poder organitzar amb les mateixes garanties a tot Catalunya, ni va tenir el mateix grau de participació; perquè l’ofensiva de l’Estat amb una campanya en contra en va excloure molta gent... Això ho vam deixar escrit ja fa uns anys, i l’anàlisi la fem com a punt de partida perquè volem guanyar, amb majúscules. Si no som honestos i ens diem el que hem de fer millor per guanyar, i no ens expliquem què hem de preparar en el proper embat democràtic per poder fer la independència, segurament no hi arribarem.
Puigdemont també va fer un llibre que parlava de confrontació intel·ligent, i del consens entre tots dos va sortir el pacte de govern que es va desfer fa uns mesos. Això vol dir que no casen ambdues estratègies?
No podem parlar en plural, no hi ha dues estratègies per arribar a la República Catalana, n’hi ha una de sola. El que sí que hi ha és molt tacticisme. Per mi, l’estratègia consisteix a aprofitar les circumstàncies de la conjuntura. Actualment tenim un govern espanyol que diu que vol dialogar i que ho vol fer diferent del PP, i li estem dient, amb la força política que tenim, ‘seu en una taula de negociació perquè a Catalunya hi ha una majoria que vol un referèndum, i has de posar fi a la repressió política’. Aleshores aquí s’obre un nou camí que apunta cap al mateix lloc, la independència. I al mateix temps som molt conscients que ens hem de continuar preparant perquè res garanteix, i l’experiència ens fa pensar més aviat el contrari, que el govern espanyol tingui prou maduresa i capacitat per assumir la demanda social i política que hi ha a Catalunya d’un referèndum d’autodeterminació. Per tant, jo hi veig una sola estratègia, aquí.
No considera una estratègia el que proposa Junts?
Ho dic d’una altra manera: per nosaltres, el que Junts posa sobre la taula és una via complementària ara mateix que s’ha d’anar preparant per si o quan fracassi la taula de negociació.
Però ara mateix no s’està preparant aquesta altra via...
A veure, dir que no s’està fent... No hem fiat tota la nostra estratègia política a una taula de negociació esperant que el govern espanyol reaccioni. Qui es pensi això evidentment que ens fa ingenus! Som independentistes, i la nostra estratègia ho contempla absolutament tot, això també ho diu el Tornarem a vèncer. Hem d’aprofitar la conjuntura de la taula perquè a escala internacional demanar un referèndum és una cosa homologable, està ben vist, ens permet sumar moltíssima gent i aquí estem guanyant molta legitimitat, també en l’àmbit intern. La nostra estratègia cap a la independència es pot resumir actualment, però també en el passat, en dues qüestions: n’hem de ser molts més i hem d’estar molt més preparats. I això ERC ho pot dir 20 anys enrere i ho pot dir a dia d’avui, però ser-ne més i estar més preparats depèn molt de la conjuntura del moment. Avui, tenim l’aprenentatge del 2017 i sabem què hem de preparar, i al mateix temps sabem què hem de fer, i ho estem fent, per ser-ne molts més. I això passa per l’estratègia del bon govern, les lluites compartides, ser forts a les àrees metropolitanes, obrir el partit i el projecte a una transversalitat social brutal... ERC està fent tot això, però no només avui, ja ho feia fa 20 anys. Moltes vegades es diu que hem canviat l’estratègia, però no. L’objectiu és exactament el mateix, i l’estratègia, resumint en dues accions, també és la mateixa: estar més ben preparats per l’embat democràtic i sumar més persones.
Però hi ha hagut un gir, abans de l’octubre del 2017 ERC era la que empenyia més i ara és la pragmàtica...
No ho veig d’aquesta manera, gens ni mica. Per mi la taula de negociació del conflicte polític és una confrontació democràtica, homologable a nivell internacional. Ho és asseure’ns i confrontar amb el govern espanyol, no amb urnes i paperetes sinó amb el diàleg i l’ús de la política amb la majoria que tenim. I al mateix temps hem de treballar per estar molt més ben preparats per si això fracassa.
Té esperança que la taula es reunirà enguany? Té recorregut?
El govern espanyol s’ha fet un fart de parlar a nivell europeu que ho fa diferent del PP amb el diàleg, però tots hem sabut que a la taula s’hi ha assegut per necessitats pragmàtiques. Ells sí que són pragmàtics! Necessitaven la força d’ERC i ens n’hem aprofitat per obligar-los a seure, i ells s’han assegut i s’han intentat escapar del marc de conflicte polític i de la taula tant com han pogut. En una conjuntura electoral, en què hem de demanar al govern espanyol que compleixi els acords que hi ha hagut fins avui, tot fa pensar que serà difícil que hi torni a haver la possibilitat d’asseure’ns i avançar en el procés de negociació.
Per això suposo que el president ha plantejat l’Acord de Claredat, que no accepten ni Junts ni la CUP, i ja ho ha deixat per a després de les municipals. Com els pensa convèncer?
Això pertoca explicar-ho més al president Aragonès i al govern, ERC ja vam dir en el passat congrés nacional que secundàvem la proposta perquè crèiem que era oportú que Catalunya faci un debat per concretar en quines condicions s’ha de celebrar un referèndum, i fins i tot ens avançàvem una mica i fèiem una proposta. Aquí hi ha d’haver un debat que és la primera fase de l’Acord de Claredat: a Catalunya el 80% de la ciutadania que està a favor d’un referèndum ha de poder debatre i acordar en quines condicions s’ha de fer. Nosaltres vam dir que ens agradaria que fos com Escòcia i votés gent a partir dels 16 anys; que els efectes fossin clars igual que al Quebec, que els llindars de participació i vot a favor del sí fossin semblants a Montenegro... Havíem agafat uns quants referents a nivell internacional i els començàvem a posar en debat. Des d’ERC ens agrada que es debati quines són les millors condicions perquè Catalunya voti en un referèndum d’autodeterminació. Ens agradaria que el focus de l’agenda independentista es posés aquí, perquè la referendària és la via àmplia per arribar a la independència. Contribuirem que es faci aquest debat, però veurem fins on podem arribar, que això sigui així no depèn només d’ERC.
Però el govern espanyol insisteix en tot moment que no hi serà mai un referèndum. Realment hi veu alguna opció?
Van dir que no farien mai els indults i que no derogarien mai de la vida un delicte polític com la sedició, que s’ha utilitzat per aplicar la repressió política... Jo no em quedaria amb això, només faltaria que de sortida el govern espanyol fes una declaració i digués ‘estem d’acord a fer un referèndum’. S’hagués acabat... Ells fan el paper que han de fer en un marc negociador. Hem de fer la nostra feina independentment del que digui o faci el govern espanyol, perquè sortir a negociar amb fermesa amb l’Estat, amb una majoria molt sòlida a Catalunya, és una agenda que en l’àmbit europeu pot ser assumible. Fem allò que depèn de nosaltres, i a Catalunya depèn de nosaltres convocar aquest debat social i polític per fixar les condicions d’un referèndum. Això és a les nostres mans. A mi ja m’agradaria que al final del debat sortís una proposta amb un suport d’un 80% de la ciutadania que digués que el referèndum s’ha de poder celebrar en aquestes condicions, i una vegada evidenciada aquesta fortalesa anar-ho a posar sobre la taula del govern espanyol.
Després de tanta feina per desjudicialitzar la política, els jutges han aplicat els canvis com han volgut. No els desencoratja? No passaria el mateix si es pactés un referèndum?
És veritat, sempre hi ha allà la judicatura espanyola que és una paret i que farà el que voldrà. Aquest factor forma part del camí cap a la República catalana, tenim un estat que en determinades instàncies, sobretot les judicials, ha decidit aplicar la repressió política. I en això no tenim l’objectiu d’arreglar-ho: no venim a reformar la judicatura espanyola perquè és impossible, i continuarà aplicant la repressió. A vegades em sorprèn que algú es pensi que ERC ha fet missió d’aconseguir desjudicialitzar, posar fi a la voluntat de represàlia del moviment... Que ningú s’enganyi! Ni ERC ha de fer això, ni això passarà. Què estem fent? Que s’autoesmenin, que es contradiguin... estem intentant desbrossar el camí. Ara quan tornem a fer un referèndum ja no hi ha el delicte de sedició; és clar que n’agafaran un altre, la repressió trobarà altres viaranys... però per això ens hem de quedar de braços plegats i que ho tinguin més fàcil? No, posem-los-ho difícil! Generem-los contradiccions! Fem evident que ells van aplicar la repressió! Va sortir en moltes capçaleres internacionals que Espanya havia derogat el delicte de sedició a través del qual havia empresonat els líders independentistes. És a dir, Espanya s’autoesmenava, ergo va fer un abús del dret. Tot això ho necessitem, perquè ja ho sabem que difícilment ens donaran un referèndum en una taula de negociació, que difícilment s’acabarà la repressió política, que utilitzaran la malversació si no hi ha sedició... Però si necessitem molts més aliats a escala interna i internacional, ens hem de moure i hem de fer evident tot això que avui dia tantíssima gent no sap. M’hi trobo cada dia que he d’explicar una i altra vegada què volem, què som, què ens ha passat, com d’immobilista i antidemocràtic és l’Estat... M’agradaria que els independentistes puguessin sortir cada dia a fora i posar-se davant del mirall, perquè aquí a la Ginebra internacional, a l’ONU, jo m’he d’esmerçar a explicar que l’Estat espanyol no ofereix garanties democràtiques, perquè no és una cosa instal·lada, evident, sabuda. I la independència no la farem si no sembrem aquests fonaments sobre els quals volem que ens reconeguin.Llavors tenim feina, és un dels aprenentatges també de l’octubre del 2017, que a nivell internacional ens havíem d’explicar més i millor, generar molta més comprensió i a poder ser complicitats.
S’acaba d’aprovar el pressupost. Té gasolina fins a final de legislatura, el govern, tot i la franca minoria al Parlament?
No podem lligar uns pressupostos a una legislatura sencera. Són un instrument que dura un any, i aquests eren molt importants perquè són expansius, incorporen molts més recursos necessaris perquè la situació del país és d’arromangar-se i ajudar la gent. Per mi, era impensable que per tacticisme polític poguéssim arribar a llençar milionades de despesa social a la paperera. Per tant, aquí hi ha una assumpció de responsabilitat. Un govern pot fer moltíssima feina, i de fet n’està fent moltíssima cada dia, perquè així ho requereix la situació del país i ens hi hem abocat, però també som conscients que un govern necessita que determinades decisions siguin avalades al Parlament. Nosaltres farem la feina i assumirem la responsabilitat, i una de les nostres premisses és estar al costat de la gent i posar les institucions al seu servei. I entenem que això també és fer independentisme, perquè des del govern podem interlocutar amb molta gent que avui encara no és independentista, i que ens ha de conèixer. Dit això, no puc respondre per l’actitud que tindran la resta de grups parlamentaris. Per tant, en tot allò on sigui necessari la resta haurem de tenir habilitat per convènce’ls en allò que el país necessiti i ells hauran de tenir responsabilitat per decidir si allò és una qüestió prioritària de país o preval el tacticisme i el partidisme. Aquí no m’hi fico. És feina seva i ells hauran de justificar les seves decisions; nosaltres justificarem les nostres.
De l’oposició dependrà, doncs, si s’esgota la legislatura?
En bona part sí. S’ha vist aquests dies amb el tema de la sequera: tenim una crisi al país, molts pobles ja l’estan patint, que han de portar aigua de forma artificial. L’estiu tornarà a ser calorós, amb molta necessitat d’aigua. No és un caprici d’ERC que al país no hi falti l’aigua, és una necessitat del país, i nosaltres tenim la responsabilitat del govern perquè l’hem volgut assumir i mantenir. Si s’actua per partidisme no ho podrem resoldre, i això no serà responsabilitat d’ERC. Hem d’abandonar els partidismes i treballar pel país.
Es consolidarà el pacte amb comuns i PSC? Veu un tripartit?
El govern ho ha explicat molt bé:tots som conscients que es necessitaven aquests pressupostos per la situació de postpandèmia, de crisi social i econòmica, perquè són expansius, perquè ens permeten invertir, perquè és un instrument que necessitem per la gent... Però és un acord de pressupostos, res més. I és difícil que aquest acord, sobretot amb el PSC, es consolidi com res que vagi més enllà perquè en la negociació hem vist que tenim models de país diferents. Ells estan molt pendents d’uns projectes que depenen de l’Estat, elits polítiques i econòmiques, i coneixem la seva agenda a Catalunya: ampliació de l’aeroport del Prat sense cap mena de mirament i des de Madrid, Jocs Olímpics des de Madrid...
...i el Hard Rock o la ronda del Vallès, sí. Però ERC els ha acabat acceptant.
No, ERC els ha corregit. En la mesura que tinguem la capacitat de corregir aquests projectes perquè no ens facin dependents de Madrid, de les elits financeres i del govern espanyol, mentre ERC pugui corregir-los perquè ens empoderin i ens permetin convertir-los en projectes autònoms que s’adiguin a les necessitats del territori i al futur del país, ens podrem entendre. Quan no, no. Ells sempre ens porten cap al centralisme de l’Estat. I l’ampliació del Prat no l’hem acordat pas, hem acordat una comissió que ho estudiarà, i veurem què passa.
Venen les municipals. A Barcelona, l’efecte Maragall podria deixar pas ara a l’efecte Trias?
Crec que no. Tothom parla d’un efecte Trias que no projecta una proposta per a Barcelona; a mi em sembla que respon, i m’ho comenta molta gent que no és d’ERC, a una esperança de refer un partit polític. I no crec que haguem de sacrificar el projecte de ciutat que té al cap l’Ernest Maragall, que és de capital, de país, d’innovació, de prosperitat... de Barcelona per refer un partit a través d’una esperança perquè torni a ser dels de sempre i dels de tota la vida. Confio molt que allà acabaran votant en clau de projecte de ciutat.
En el conjunt del país, quin objectiu es marca ERC?
ERC és un partit amb un perfil únic en l’àmbit polític, és l’únic que o som primera força o segona, a tot arreu. L’objectiu és consolidar-nos als municipis on som primera força, i aquí hi ha moltes alcaldies novells que hem acompanyat, i on vam ser segona força, de manera inesperada en les àrees metropolitanes, tenir possibilitats de ser primera o d’acostar-nos-hi. Dividim Catalunya en dos grans espais: la interior, formada per pobles petits i mitjans i capitals de comarca, i la de les àrees metropolitanes. I intentem fer projectes que responen a aquestes dues necessitats, i per això moltes vegades parlem de la Catalunya sencera. En canvi hi ha partits polítics que no, que estan molt especialitzats en una part o l’altra. En canvi, nosaltres internament ens organitzem en una taula de ruralitats i un consell metropolità. Ens creiem molt el projecte de municipals, que passa molt per empoderar els ajuntaments. És la política de proximitat, que permet respondre millor a les necessitats de la ciutadania.
Cada cop més veus demanen que tots els dirigents de l’1-O deixin pas, i els principals que resten són vostè i Junqueras.
En primer lloc absolut respecte per la militància d’ERC, que és qui ha de decidir qui dirigeix la seva organització, que és profundament democràtica. Sortim d’un congrés nacional, i hem assolit el suport de gairebé el 90% de la militància. I ens vam arribar a plantejar totes les opcions possibles... En segon lloc, a vegades qui des de fora ens demana que pleguem són persones que creuen que el mandat de l’1-O és vigent i creuen que vivim en una república catalana, i que elles em diguin que he de plegar, per traïdora, per mi no és cap motiu per fer un pas al costat. I tercer. Crec que l’1-O s’ha d’haver digerit per continuar fent política catalana, però sobretot per continuar en el camí de la República. I a ERC ho hem fet a consciència, i de manera coordinada tota l’organització. I com que hem fet això, estem preparats qui sigui per tirar endavant. I això no ens exclou ni a l’Oriol ni a mi. De vegades això es diu que els represaliats no podem seguir al davant perquè s’equipara la repressió a amenaça. I la repressió de fet està feta per amenaçar, hi ha el ‘chilling efect’: quan ens represalien pretenen que el moviment s’espanti, escarmentar-nos, dir a la gent que li passarà el mateix. Però això ho hem superat col·lectivament com a societat, i ens fa molt més forts. I els represaliats, i parlo sobretot per mi i la gent d’ERC amb qui compartim xarxa, som els millors dirigents ara mateix perquè ja hem passat per la repressió, ho hem donat tot, ja sabem què és estar a la presó o a l’exili. Ja ha passat, no ens fa por. Ho hem superat i seguim en la lluita, i crec que això ens fa millors dirigents.
Es veu fent política a Catalunya si torna? Al davant d’una llista?
Jo en faig cada dia, de política a Catalunya. Soc secretària general d’ERC a l’exili, m’hi deixo la pell lluitant moltes hores cada dia perquè ens en sortim... No m’agrada el victimisme, ho faig dempeus, i això és fer política. Jo faré política sempre. Soc militant independentista i no ho deixaré de ser mai. Jo dedicaré la vida a la independència de Catalunya. Perquè després de passar per l’1-O i de patir la repressió no puc fer una altra cosa. I ho faré des d’on sigui: des de Ginebra, des de Catalunya, a la secretaria general d’ERC o com a militant de base, en una associació internacional, en llistes... M’és ben igual, soc independentista i fins al final.

k

L’entrevista sencera, a www.elpuntavui.cat



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

El Parlament ja és la tercera cambra que reprova la ministra Sánchez

BARCELONA

El PSC planteja liderar un govern alternatiu a Roses i ERC recorda que són la llista més votada

ROSES

Arrimadas deixa la política després de la desfeta de Cs

barcelona

El PDeCAT, obert “a qualsevol estratègia que permeti que el país avanci”

Barcelona

La fins ara alcaldessa d’ERC d’Arenys de Mar també plega

barcelona

La CUP Nord-Oriental del Gironès valora molt positivament els resultats obtinguts

girona
CONFLICTE BÈL·LIC A L’EST D’EUROPA

Cimera europea a Moldàvia per escenificar l’aïllament de Rússia

BARCELONA

Demanen més recursos per gestionar “l’allau” de peticions de vot per correu

Barcelona

Borrell: “La campanya es pot desenvolupar sense perjudici de la presidència de la UE”

Barcelona