Turquia
El repte de l’asil
Refugiats com a arma política
oposició ·
Els sirians que han fugit del seu país van ser instrumentalitzats durant les darreres eleccions presidencials
L’increment del racisme es fomenta amb notícies falses i amb una manca d’informació clara i contrastada
El president ha promogut un discurs a favor de la convivència, però la comunitat se sent insegura
“El racisme és estructural al país”, denuncia Volem Viure Tots Junts
Els partits d’esquerres tenen molt poca representació La crisi econòmica ha fet augmentar la criminalització de la comunitat refugiada
“No puc fer plans, visc sempre pendent de la policia. Això més que viure és sobreviure”, explica l’Ali –nom canviat per respectar l’anonimat–, que fa vuit anys que va arribar a Turquia de Síria. Durant la campanya per a la segona volta de les eleccions presidencials, que es van celebrar el 28 de maig, en alguns carrers de Turquia podies veure grans cartells on hi havia escrit: “Els sirians se n’aniran!”
El partit que feia aquesta promesa era el CHP, el partit principal de l’oposició, formació secular i progressista que segueix la ideologia del kemalisme, encapçalat per Kemal Kiliçdaroglu. El discurs antisirià que el partit va utilitzar durant la campanya de la segona volta formava part d’una estratègia comunicativa per guanyar els vots de l’extrema dreta, i així poder recollir més suport per desbancar qui fa més de vint anys que és en el poder. En aquesta mateixa línia, el CHP va pactar amb el Partit de la Victòria, fundat per Ümit Özdag, d’extrema dreta, ultranacionalista i antiimmigrant. Però ni així la coalició no va aconseguir guanyar, i Recep Tayyip Erdogan tornarà a governar els pròxims cinc anys.
Segons les xifres oficials del Ministeri d’Immigració turc, hi ha al voltant de 3,5 milions de sirians a Turquia sota el permís de protecció temporal. Kiliçdaroglu, però, durant la campanya es va apropiar dels 13 milions que apuntava el Partit de la Victòria: “El problema és que la política de xifres no és verificable, no hi ha xifres contrastades. No només hi ha sirians, per exemple, hi ha bastanta migració afganesa que no s’inscriu perquè ve a fer feines temporals i el discurs antimigratori els posa a tots dins el mateix sac”, explica Solène Poyraz, investigadora sobre el discurs d’odi a Turquia.
La desinformació no hi és solament amb les dades, sinó que sobretot s’estén a través de les xarxes socials. Durant la segona campanya, i ja des dels terratrèmols que van afectar Turquia i Síria el 6 de febrer, s’estan compartint vídeos que culpen els refugiats sirians de males praxis. “Per exemple, es va fer viral un vídeo d’un senyor que agafava un telèfon de terra i l’acusaven d’haver-lo robat i de ser sirià. Més endavant, el mateix senyor va publicar un altre vídeo dient que era turc i que aquell era el seu telèfon, però el mal ja està fet”, descriu l’Ali.
Diferències amb Europa
“Aquest racisme que hi ha a Turquia també és present a Europa i s’emmarca amb aquest augment general de l’extrema dreta, però els mètodes d’expressió són diferents. A Europa diríem: «Això és casa nostra», i aquí s’està dient: «Refugiats, marxeu»”, opina un dels membres d’origen europeu de l’associació Volem Viure Tots Junts. Aquesta organització política i independent té l’objectiu de fomentar la convivència entre turcs i sirians amb la planificació d’activitats i la denúncia del racisme. “És difícil poder arribar a més gent a part de la conscienciada. Quan pengem contingut a Twitter denunciant discursos d’odi hi ha gent que ens comenta: «Si tant els voleu poden venir a dormir a casa vostra»”, hi afegeix un altre dels que conformen l’associació, en aquest cas provinent de l’est de Turquia.
El 1923, quan es va construir la República de Turquia, es va fer sobre les bases del nacionalisme, tot potenciant una hegemonia de la cultura de la nació per poder construir un estat fort. “El racisme és estructural al país. Històricament s’ha intentat negar l’existència d’altres comunitats. La destrucció de la memòria històrica també és important, atès que se simplifica amb la història turca i otomana, quan la realitat és que era una societat més multicultural, però les comunitats ja no estan actives”, argumenten fonts de Volem Viure Tots Junts. Un altre problema és la poca representació dels partits d’esquerres, segons apunta la mateixa organització: “Molta gent podia dir que era contrària al discurs de Kiliçdaroglu, però creia que quan guanyés ja tindrien espai per canviar les coses, que era el preu que tocava pagar. Falta que la gent sigui més crítica amb l’esquerra i faci campanya pels valors.”
La criminalització de la comunitat refugiada ha augmentat, entre altres factors, per la crisi econòmica en la qual està immersa Turquia. “Fan dels sirians la seva solució per resoldre els problemes, necessiten buscar culpables i creuen que si en troben les coses canviaran. Diuen que si ens n’anem del país tornaran a estar bé, però aquesta retòrica ja hi ha sigut abans amb altres col·lectius, com ara els kurds”, explica l’Ahmet –nom fictici–, que va arribar fa vuit anys fugint de Síria i que va poder aconseguir la nacionalitat fa un any i mig. La majoria dels sirians estan sota el permís de protecció temporal per decret presidencial –quan Turquia va ratificar la Convenció de Ginebra es va establir una clàusula geogràfica que marcava que només donarien l’estatut de refugiat als refugiats europeus–, però en el seu cas ha pogut obtenir la nacionalitat.
“Només poden aspirar-hi aquelles persones que l’Estat considera talentoses”, detalla l’Ahmet. Normalment, són persones amb una formació elevada, que estudien a universitats turques –com ell–, grans empresaris o comunitats d’ètnia turca que vivien a Síria. La nacionalitat et permet votar però, encara que ell tingués l’oportunitat, va decidir no anar-hi: “Entre un govern que no m’agrada ideològicament i un que m’odia, a qui voto?”
Un altre obstacle és la retòrica que s’utilitza: “Ja no queden paraules que no estigmatitzin els refugiats, totes han agafat una connotació negativa, necessitem canviar les paraules per poder canviar la mentalitat”, defensa la investigadora Solène Poyraz. Qui s’encarrega d’aquesta tasca és la Fundació Hrant Dink, dedicada al periodista armeni que va ser assassinat l’any 2007. En aquesta organització fan formacions a periodistes per tractar la informació sense un biaix racista, i setmanalment fan un recull del discurs d’odi present en els mitjans turcs.
Des de l’AKP (el Partit de la Justícia i el Desenvolupament), la formació del president Erdogan, s’utilitza el discurs de l’Ensar ve Muhacir, que fa referència a com Mahoma acull els seus germans musulmans. Segons aquesta retòrica, el deure com a bons religiosos és acollir els sirians com a convidats que són a Turquia. “Aquest discurs és perillós perquè s’assimila la comunitat siriana amb la religió musulmana, fet que genera aquest rebuig del sector més secular”, defensa Solène Poyraz. L’ideòleg de la visió va ser Ahmet Davutoglu, ex primer ministre del país del 2014 al 2016, qui va aconseguir així que amb aquesta política de valors ètics Turquia es presentés com un país amb un poder dins del món àrab i musulmà.
Encara que el discurs d’Erdogan estigui basat en la convivència, des del 2019 cada cop hi ha més control policial i ja s’estan produint retorns de la comunitat. “La diferència entre l’un i l’altre és que Erdogan no està utilitzant aquest discurs com a bandera. Ja està retornant gent, però l’esperança és que pot ser que a tu no et toqui. Kiliçdaroglu, en canvi, està posant una data límit, i això fa més por”, opina l’Ali. Durant la campanya, el cap de l’oposició va prometre que en dos anys deportaria tota la comunitat siriana.
Passa a la pàgina següent
Ve de la pàgina anterior
