Política

Política

El llarg camí del català

El Congrés ha tingut 12 presidents entre Álvarez de Miranda i Batet fins a la fita que Francina Armengol impulsi el seu ús a l’hemicicle

L’exdiputat d’ERC Joan Tardà evoca la insistència des del 2004 i l’historial de ser expulsat pels socialistes Marín i Bono i pel popular Posada

“‘Pinganillos’, mai”, li deia Rubalcaba

“Amb Pastor aguantava fins al tercer avís”

La cortesia portava abans els diputats a lliurar el text en castellà a les taquígrafes

Si la història de l’ús del català al Congrés vol homenatjar un microconte d’Augusto Monterroso (1921-2003), el relat podria ser aquest: Quan va despertar, el català encara era allà i només va necessitar deixar de ser prohibit perquè tothom s’adonés que en realitat no estava prohibit. “Al principio la Fe movía montañas sólo cuando era absolutamente necesario, con lo que el paisaje permanecía igual a sí mismo durante milenios”, resa el conte La Fe y las montañas, aquest sí del mexicà Monterroso. El castellà –“esperanto peninsular”, segons l’afilada ironia del gallec Xosé Manuel Beiras– com a única llengua al Congrés ha estat un paisatge inalterat amb els 12 presidents de la cambra que van de Fernando Álvarez de Miranda (1977-1979) fins a Meritxell Batet (2019-2023), però si un diputat va tenir fe a moure les muntanyes de la uniformitat lingüística és Joan Tardà, amb escó del 2004 al 2019. Fa 19 anys, el 2 de juny del 2004, el republicà Tardà va obrir una primera gran esquerda preguntant en català en una sessió de control al ministre de l’Interior, José Antonio Alonso, precisament pel tracte que rebia la ciutadania al País Valencià quan volia parlar en català en comissaries de la policia i casernes de la Guàrdia Civil. “Perdón, señor diputado. Li prego que respecti el reglament, que como usted sabe perfectamente quiere decir que respete el reglamento, el va aturar el president del Congrés, el socialista Manuel Marín. I Tardà va continuar en la llengua d’Espriu, i aleshores Marín, adoptant del tot el català, va etzibar: “Senyor diputat, a Roma fes com fan els romans.” Ara que amb la balear Francina Armengol, la tretzena presidenta del Congrés de la democràcia, s’assolirà la fita de l’ús del català, Tardà evoca el seu intens historial d’expulsions i ho viu com una victòria en diferit.

Quan en el ple del 17 de maig del 2022 el diputat de la CUP Albert Botran va veure com Batet li tallava el micròfon i li retirava la paraula per parlar en català –“Els diputats del Congrés s’han d’expressar en llengua castellana, que és la de tots” i “El reglament hi obliga”, va dir–, ell trepitjava un terreny que va abonar Tardà des de l’arribada de José Luis Rodríguez Zapatero a La Moncloa. “Aquells mesos van servir per fer emergir el problema, perquè fins llavors la invisibilitat era total. Marín es va inventar una fórmula que vam anomenar «la fórmula Marín»: ell permetia que diguéssim unes paraules en català al començament, durant 30 o 40 segons, i després estàvem obligats a traduir al castellà el que havíem dit. I nosaltres hi estàvem d’acord perquè era una solució tan esperpèntica i tan anòmala que vèiem que aguantaria poc. Aconseguíem visualitzar una anomalia i teníem una solució que mai podia ser una solució”, relata Tardà sobre el polític manxec, que va ser president del Congrés entre el 2004 i el 2008. “La «fórmula Marín», però, va explotar abans del que es pensava perquè un dia em vaig passar i en lloc de 30 segons en català vaig parlar un minut, i ell no ho va aguantar i va esclatar amb una frase que després ens faria riure durant anys i que em va dir en to amenaçant: «¡No cargue la barca, no cargue la barca, que se va a hundir!»” I així és com el mateix Marín va posar fi a la “fórmula Marín”. “S’evidenciava que el conflicte només es resoldria amb una reforma del reglament”, exposa Tardà. Amb Marín, de fet, l’exdiputat d’ERC va inaugurar l’historial d’expulsions de l’hemicicle per l’ús del català que després ampliaria amb les targetes vermelles del també socialista José Bono (2008-2011) i del popular Jesús Posada (2011-2016). “Amb la popular Ana Pastor, amb qui tenia bon tracte, aguantava fins al tercer avís”, diu Tardà amb la sornegueria de qui sap esquivar el rigor arbitral.

Com explica el cos de taquígrafes i taquígrafs del Congrés, una llei de cortesia parlamentària no escrita portava abans aquells diputats que sabien que s’adreçarien en català (o basc o gallec) des de la tribuna d’oradors a lliurar-los una còpia del text en castellà per facilitar la seva transcripció al diari de sessions. L’hàbit, però, s’ha perdut. Sobre el ple del 2014 en què els diputats enviats pel Parlament Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV) hi van defensar el traspàs a la Generalitat de la competència per convocar una consulta, el diari de sessions, de fet, cita la salutació dels tres amb aquests termes: “Pronuncia palabras en catalán”, “Saluda en catalán”... I prou.

Quan mira enrere, el que va ser diputat d’ERC durant 15 anys no pot oblidar el menysteniment que rebia quan intervenia en català: “Més enllà de la reacció previsible de la premsa de Madrid, que volia associar la nostra reclamació amb un cert fanatisme, em va sorprendre que, tret de l’enyorada Montse Oliva –delegada de l’Avui a Madrid i més tard d’El Punt Avui–, a la premsa catalana i entre opinadors catalans la nostra reclamació s’associava a una cosa friqui i es deia que fèiem una fricada. Com si això substituís i tapés tota la feina que fèiem en pensions o estatut dels treballadors o llei de dependència!”

Malgrat que el reglament del Congrés no diu enlloc que no es pot parlar en català a l’hemicicle ni fixa el deure de parlar-hi en castellà (l’actual article 6 defensa els drets del diputat, entre els quals cabria el d’expressar-se en llengua pròpia), Tardà va liderar l’aventura de reformar-lo invitant a Sitges un grup de diputats i forjant “el pacte de Sitges” per ser rubricat al parador de Sigüenza. “Acceptem que els usos lingüístics vagin en un apèndix del reglament, que fos progressiu i primer fos en comissions i més tard en el ple, i l’últim dia ve Diego López Garrido a dir-nos que el PSOE no firma: «El PP no firma, i, sense el PP, al PSOE no volem firmar.»” D’aquells anys, Tardà conserva gravada a la memòria la frase que li repetia Alfredo Pérez Rubalcaba: “Joan, pinganillos al Congrés, mai.” L’agost del 2023 tot canvia amb Armengol, però al Congrés i des del 2004 algú ho havia de dir, i aquest és Tardà.

1
milió d’euros és el cost aproximat que Junts havia estimat que costa universalitzar l’ús de llengües cooficials (català, basc i gallec) al Senat si la seva última proposta de reforma del reglament, feta el 2021, hagués prosperat. En el seu pressupost últim, el Senat hi destinava només 280.000 euros perquè el seu ús està limitat ara al debat de mocions i a la sessió de la comissió general de les comunitats autònomes (on hi ha una traducció simultània).


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia