Mor als 80 anys Rosario Ramos, activista i sindicalista durant el franquisme a Manresa

L’activista sindical i política manresana Rosario Ramos Gómez va morir dilluns als 80 anys deixant en el seu llegat la seva lluita contra el franquisme als anys setanta. Ramos va ser militant de les Joventuts Obres Cristiana (JOC), del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i més endavant sindicalista de Comissions Obreres (CCOO). El 1975 va rebre el Premi Maria Casajuana pel seu compromís amb els drets polítics i laborals dels treballadors.

Als anys setanta va ser detinguda una setmana a causa de la seva activitat sindicat a la Fàbrica Nova com a membre del comitè d’empresa i va acabar a la presó de Manresa. Ella mateixa va explicar al portal Memoria.cat com es va convertir en militant de diferents causes. “Primer de tot vaig estar a les JOC. Vam començar al Pont de Vilomara amb un grup de gent amb el qual m’identificava. Va servir per sensibilitzar a la gent que teníem poques inquietuds en aquell moment.”

Paral·lelament a la seva implicació a les JOC, de la qual va ser-ne responsable a la zona del Bisbat de Vic, va participar en un grup lúdic “Cultura i espai” amb l’objectiu d’agrupar gent jove a Manresa i fer activitats com teatre, dansa, cinema amb l’objectiu de divulgar noves idees. A través d’una enquesta, la JOC va començar a conèixer altres grups organitzats d’esquerres. A partir d’aquí, Ramos va començar a participar en reunions de treballadors de diferents sectors, també d’altres comarques, i va començar a implicar-se directament en el moviment obrer. “Vam començar a muntar xerrades amb gent jove i va ser llavors, cap al 1967, quan em van convidar a muntar una secció local del PSUC a Manresa. El que fèiem primer era un curset de marxisme”, recordava Ramos d’aquelles primeres trobades. Les reunions es feien en domicilis particulars o directament en camps allunyats dels nuclis urbanístics.

Encara en ple franquisme, Ramos va tenir la proposta d’exiliar-se a Sud-amèrica però finalment es va quedar per formar una família tot i el riscos que suposava militar en el PSUC a Catalunya. “CCOO encara no existia però ens reuníem gent de diferents empreses per estudiar les reivindicacions dels diferents sectors, sobretot del tèxtil.”

El 1971 es va presentar a les eleccions sindicals per entrar en contacte amb els treballadors. A l’empresa ja feia d’enllaç laboral amb els seus companys de la fàbrica, encara sota el nom de sindicat vertical. Ja en el comitè d’empresa va negociar canvis estructurals tot i la pressió de la direcció, que li va fer ofertes personals a canvi que deixés la representació laboral.

La seva detenció va arribar després d’una petició de 300 pessetes i de roba per treballar. S’havia aprovat també en un conveni una hora menys de treball, però l’empresa no hi va estar d’acord. “Llavors em van acusar de fer reunions il·legals i em van acabar acomiadant per no obeir el meu superior. Vaig dir que no marxava. Em vaig resistir. Quan me n’anava vaig notar un silenci estrany perquè les màquines sempre feien soroll. Vaig preguntar al porter què havia passat i em va dir ‘que no saps l’embolic què has fet?’ Han parat tots. Quan vaig anar al sindicat, la policia ja m’estava esperant.”

En solidaritat per la detenció hi va haver més vagues a d’altres empreses, la multa la van acabar pagant els mateixos treballadors tot i la pressió a la qual estaven sotmesos. “A la presó de Manresa no vaig tenir por, però era literalment una cloaca”, recordaria posteriorment la sindicalista dels dies que hi va passar. “A la Fàbrica Nova se’m van treure de sobre perquè feia nosa, això va ser el més important per ells.” Encara en el futur algunes empreses l’acomiadarien en conèixer les seves activitats com a sindicalistes, a banda de l’informe que li va quedar de “mala conducta”, que li va suposar problemes per fer el passaport i aconseguir el carnet de conduir.