Política
Sánchez desafia l’èpica
La fama de renéixer amb tot en contra i la certesa que repetir eleccions no beneficia ningú aviven la fe en el president que sabrà sumar Puigdemont a la governabilitat
Junts s’aferra a la unilateralitat en l’hora de la veritat de les contradiccions internes
El preàmbul i l’articulat de l’amnistia busquen l’equilibri entre no ferir el record de l’1-O i passar el filtre del TC
El Constitucional dirimirà l’amnistia amb Campo sota pressió de ser recusat per dir el 2021 que no era legal
Com a diputat al Congrés, Ferran Bel va deixar al diari de sessions aforismes que són vigents. “Mai més diré al Congrés «jo ja ho he vist tot»”, va afirmar en veure que un home que el 27 d’abril del 1977 anava a rebre el poeta Rafael Alberti a Barajas després de 39 anys a l’exili, Ramón Tamames, apareixia en ple 2023 liderant una moció de censura de Vox. On Bel va oferir un retrat de Pedro Sánchez que avui és tan vigent com la crida a no esgotar la capacitat de sorpresa, però, no va ser al diari de sessions sinó en aquest diari el 8 de gener passat. “És l’esportista competitiu al màxim. Es nota que ha estat jugador de bàsquet, perquè és conscient que el partit no s’acaba en l’últim minut sinó que no s’acaba fins a l’últim segon, i que si cal es llançarà a terra per evitar que una pilota surti o bé es jugarà el triple decisiu en l’últim segon (...). Ha viscut molts últims segons i ha fet moltes cistelles decisives en l’últim segon. I això deu ser com una droga: si guanyes molts partits en l’últim segon et pots arribar a creure que sempre els guanyaràs en l’últim segon”, raonava. L’èpica de ressuscitar amb tot en contra que acompanya el líder del PSOE des que va doblegar l’aparell del partit, va fer la primera moció de censura d’èxit el juny del 2018 –amb el vot a favor de Bel i Míriam Nogueras– i va salvar el 23-J és el que desafia ara Sánchez, que manté els seus convençuts que ho tornarà a fer, fins i tot tractant-se del més difícil encara: sumar Carles Puigdemont a l’equació de la governabilitat tot gestionant les gelosies amb ERC. Junts, però, s’aferra a la unilateralitat –Puigdemont ho feia dissabte a Instagram i ahir ho feia Jordi Turull al Fossar de Santa Eulàlia– en l’hora de la veritat de les contradiccions internes que ja va viure fa un any, quan es dividia en la consulta a la militància sobre l’adeu al govern, amb el 55,7% a favor i el 42,4% en contra.
A falta de transparència perquè la discreció ho blinda tot, són els gestos i els silencis els que parlen. El més silenciat és la convicció transversal que tothom hi perd si la negociació fracassa i hi ha noves eleccions el 14 de gener: Sánchez, perquè regalaria una bola extra al PP d’Alberto Núñez Feijóo i a Vox; Junts, perquè ja té la millor mà de cartes possible i no la pot millorar, només la pot perdre i ser vist com a corresponsable de l’adveniment del PP i Vox. Si bé Sánchez es juga La Moncloa, l’independentisme es podria quedar sense influència i sense l’amnistia que rescati represaliats dels tribunals i que retorni Puigdemont i Junqueras a l’arena política sense inhabilitació per a càrrec públic i amb l’opció de ser candidats a la Generalitat. En l’horitzó de tot hi ha les eleccions catalanes que s’han de celebrar com a molt tard el febrer del 2025.
Lligar el sí al primer pressupost
Quan falten sis setmanes per a la data límit del 27 de novembre, el president espanyol s’ha vist forçat a alterar l’agenda i viatja avui a Albània per a la cimera sobre els Balcans, però demà al matí es reunirà amb la comissió negociadora del PSOE a Ferraz. La seva obsessió és que el sí a la investidura vagi lligat al vot a favor dels primers pressupostos estatals per la por d’assumir en primera persona la impopularitat d’una amnistia i passar a viure des de l’endemà un Vietnam al Congrés. L’auguri de la inestabilitat ja existia el 2020 i Sánchez va aprovar tres pressupostos i 200 lleis, però amb 152 escons (121 del PSOE i 31 de Sumar) i a 24 escons de la majoria absoluta, ell desitja ara una pòlissa de risc. Si bé ERC se’n desentén i avisa que el vot “s’ha de suar partit a partit”, fonts negociadores del PSOE assumeixen que amb Junts cal extremar la prudència: “El PNB no necessita temps, però a Junts és lògic que necessitin el seu temps venint d’on venen.” Des del Fossar de Santa Eulàlia, el secretari general de Junts, Jordi Turull, advertia que no abjuren del passat: “Aquest poble serà persistent. No renunciarem a ser lliures, ni a la unilateralitat, perquè seria renunciar a la nació. No hi renunciarem mai.” Turull, Puigdemont i Nogueras formen el trident de negociadors davant l’equip del PSOE, format per Sánchez, el ministre Félix Bolaños (Presidència) i el secretari d’organització, Santos Cerdán.
El TC i la psicosi de Pérez Tremps
La unilateralitat i el record de l’1-O centren la discussió sobre el preàmbul o exposició de motius de l’amnistia i l’articulat de la llei, ja que l’èxit de tot depèn de superar l’examen del Tribunal Constitucional amb l’argument de l’interès general i de la reconciliació. La batalla actual per la redacció de la llei és només l’aperitiu del debat que es dirimirà al TC, presidit per Cándido Conde-Pumpido, on actualment hi ha una majoria de set magistrats progressistes a quatre que podria quedar alterada. Un dels progressistes, l’exministre de Justícia i firmant dels indults Juan Carlos Campo, va afirmar el juny del 2021 a La Sexta que l’amnistia “no hi té cabuda” en la Constitució. “No hi té cabuda perquè és una qüestió tècnica però molt reveladora, l’amnistia és l’oblit. L’indult no oblida, el que ens diu és «et perdono, però per construir un futur millor, i per això te’l condiciono»”, raonava Campo sent ministre. El fet que sigui recusable obre la psicosi ja viscuda al TC amb l’Estatut, quan el progressista Pablo Pérez Tremps va ser recusat i el també progressista Manuel Aragón es va passar al bàndol conservador. Però aquesta serà la futura batalla. En l’actual, Junts encara es veu “lluny” del “compromís històric” amb el PSOE. Però Sánchez diu que “hi confia”, i en el PSOE recorden que el líder encara no els ha decebut mai quan ha estat segur de si mateix i ha desafiat l’èpica del seu Manual de resistencia.
