Política

crònica

Rufián situa Puigdemont a Netflix

La frase “menys Síria i més Sòria” s’atribueix a Jesús Posada i ell, nascut a Sòria i ministre d’Administracions Públiques del 2000 al 2002 i president del Congrés del 2011 al 2016, ho sap i ha après a jugar a no desmentir-ho. L’enginy ve a dir que les eleccions no es guanyen parlant del món sinó trepitjant el territori. Excepte Íñigo Errejón (Sumar) –“faré una cosa poc habitual al Congrés: referir-me al tema de convocatòria del ple”, va dir com si fos ell qui conduís en sentit contrari i no la resta–, la imminència de les eleccions catalanes del 12 de maig va convertir la compareixença de Pedro Sánchez per informar del viatge al Marroc i de l’últim Consell Europeu per la guerra a Ucraïna en un debat electoral amb Carles Puigdemont omnipresent. Retornat de la baixa per paternitat –lapse en què la llei d’amnistia ha prosperat amb postals de companyonia d’ERC i Junts inèdites–, el republicà Gabriel Rufián recuperava el temps perdut amb un triple salt: llançar una opa als votants de Podem orfes de papereta, exigir a Junts un cordó sanitari a Aliança Catalana i situar Puigdemont en una plataforma de ficció. “Unes eleccions a Catalunya van sobre què passarà a Catalunya i com governarem o no Catalunya, no sobre el que li passarà a una persona. Per a això, que algú es posi una sèrie de Netflix o un serial d’Antena 3”, va etzibar al ple tot recuperant el manual d’estil contra Junts que el març del 2022 el va portar a mofar-se dels “senyorets que passejaven per Europa a reunir-se amb gent equivocada pensant-se que eren James Bond”. La portaveu de Junts, Miriam Nogueras, no es va immutar, però Oskar Matute (Bildu), veí d’escó, s’adreçava a ella i la feia riure teatralitzant una bufetada al buit amb la mà dreta com a metàfora de les garrotades electorals que el basc observa al salvatge oest anteriorment conegut com a oasi català.

L’únic que el Congrés mai esgota és la capacitat de sorpresa, i així va ser com Rufián va assolir la proesa de no ser aplaudit sovint pels diputats d’ERC i sí pels de Podem Ione Belarra i Javier Sánchez Serna, que, com a bons ferits, es van commoure amb les paraules belles sense veure-hi la flauta d’Hamelín. “Senyor Sánchez, està molt bé això de demanar explicacions a Netanyahu ara. Hauria estat millor que defensés la seva ministra Ione Belarra quan formant part del govern va denunciar sola el genocidi d’Israel i molta gent va callar, va dir que es passava o es va posar a mirar el mòbil”, va dir Rufián. Sánchez torçava el gest i feia que no amb el cap. L’opa amistosa de Rufián a Podem espera ja l’autorització dels supervisors, i el 12 de maig se sabrà el preu de l’acció a les urnes. “El feixisme és feixisme encara que tingui una estelada com un camió al darrere i la nostra obligació és denunciar-ho i dir que mai hi pactarem”, afegia també mirant a Junts. I no va acabar aquí, perquè va augurar un futur d’entesa entre Alberto Núñez Feijóo i els de Puigdemont: “Vostè no va pactar i no pacta amb la dreta independentista catalana perquè Vox no li ho permet, però arribarà.”

Obviant Rufián i centrant-se en el duel amb Sánchez, Nogueras va ser fidel a citar pel nom els jutges Aguirre i García-Castellón –José María Figaredo (Vox) sortia en defensa de les togues i exigia en va a Francina Armengol retirar del diari de sessions els noms i l’acusació de prevaricar–, va reivindicar “el president Puigdemont” i el dret a votar –“no es pot fer política sense tenir en compte la voluntat del poble de Catalunya de ser independents”– i va equiparar les mesures de la UE contra Rússia i l’estat de dret aquí. “Les evidències de desviació de poder, de mal ús de l’estat de dret i de persecució política són tan clares allà com aquí al Regne d’Espanya”, va dir. Quan va reprotxar al president l’execució pressupostària (“a Catalunya del 60% i a Madrid del 137%”), Sánchez va obrir el refranyer (“aprofita que el Pisuerga pasa por Valladolid...”) i va reivindicar Salvador Illa de president. I si Sánchez cita Umberto Eco i “la màquina de fang” per definir Feijóo com “el no-res i el fang”, el líder del PP lamenta que “qui més sap d’Espanya és un mediador salvadorenc”.

L’últim torn de paraula, de Cristina Valido (Coalició Canària), era una veu de malenconia per la deslocalització dels debats. “Els recordo que Canàries és més a prop de Mali que de Madrid. Mirin el mapa, però no el del temps, que ens posa sota Balears o al costat de Cadis”, il·lustrava. En l’improbable cas que abans del 12 de maig el Congrés visqui un ple sobre la ubicació de les Canàries als mapes, l’única certesa és que l’Atlàntic banyarà la costa de les eleccions catalanes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia