CiU prepara l'assalt al fortí històric del PSC
Per primer cop en 32 anys la federació nacionalista té possibilitats, reals, d'arrabassar als socialistes l'alcaldia de Barcelona en un combat polític que s'entreveu cru i molt mediatitzat pel context actual de retallades
És el gran combat, una lluita del tot pel tot. En el cas concret de Barcelona, les eleccions del pròxim 22 de maig susciten les màximes expectatives per la possibilitat, tangible, que es produeixi un canvi de color polític històric a l'Ajuntament de la capital del país. Mai fins ara, CiU ha tingut tant a l'abast la possibilitat de conquerir el bastió més important i simbòlic del PSC, una formació que del municipalisme en fa bandera. Conscient d'aquesta tessitura, el socialisme ha fet una crida a sometent. Perdre Barcelona seria un cop duríssim per a un partit que encara té pendent la seva reconstrucció interna, i per això sortiran a totes. La batalla serà cruenta.
Les enquestes juguen a la contra del PSC, que també haurà de combatre contra el missatge intangible que s'ha instal·lat en determinats cercles i que propugna que ara toca una alternança de poder a Barcelona. Aquest escenari electoral parteix de l'herència d'un mandat que ha estat duríssim per a Jordi Hereu, alcalde i candidat socialista a la reelecció. En plena crisi econòmica i sense poder recolzar-se en una majoria sòlida al plenari, en aquests quatre anys ha hagut d'anar refent el seu executiu per les dimissions de regidors de primer rang com l'ex-primer tinent d'alcalde Carles Martí o l'antiga responsable del districte de Ciutat Vella Itziar González. I, per descomptat, l'episodi de la Diagonal. Una jugada política que va tenir uns rèdits desastrosos per al govern municipal i per al mateix Hereu i que, en bona mesura, ha estat clau per estigmatitzar el seu mandat. La prova del nou que al PSC no les tenien totes és que la direcció nacional, en un gest tan inèdit com insòlit, va intentar descavalcar un alcalde en exercici de la condició de cap de llista, forçant unes primàries amb Montserrat Tura que han acabat, paradoxalment, reforçant la figura d'Hereu. I es que, ara mateix, el tancament de files és total, fins al punt que no es dóna, ni molt menys, el combat per perdut. Des de fonts socialistes s'explica que Hereu ja ha superat el seu pitjor moment –va coincidir amb l'estrip de la Diagonal– i que tots els indicadors assenyalen que s'està retallant la distància amb CiU. Després de tocar fons, es creu en la remuntada. Entre el cercle d'Hereu, però, també hi ha els que no comparteixen un optimisme tan efusiu, tot i que sí que asseguren que al PSC li faltarà temps per consumar la reacció. Una manera molt florentina de posar en evidència la decisió de Montilla d'encavalcar les catalanes amb les municipals, sense deixar prou marge al partit per rearmar-se.
L'impacte de les retallades
Al marge de la percepció que ja s'ha deixat enrere la tempesta, hi ha un altre factor que dóna aire al candidat socialista: les retallades anunciades pel govern d'Artur Mas. Els socialistes utilitzaran, i fins i tot exprimiran, la seva oposició a aquesta política durant la campanya, recorrent a l'eslògan ja clàssic que CiU menysté històricament a la capital del país. Tota la artilleria, doncs, al servei d'un Hereu que ha d'anar necessàriament al descobert. No en va perdre Barcelona seria el seu epitafi polític. Si guanya, per contra, l'alcalde, amb tota la federació del PSC de Barcelona darrera, es llançarà al control del partit en el pròxim congrés extraordinari.
El que s'hi juga CiU tampoc és menys. “Poques vegades ho tindrem tan bé. És ara o ara”, comenta un membre de la llista convergent, tot i que la consigna interna és no caure en el cofoisme i relativitzar les enquestes, internes i externes, que primer assenyalen de sortida que la formació nacionalista serà la llista més votada. El seu candidat, Xavier Trias, és un polític de llarg recorregut. Exconseller de sanitat i home de la més estricta confiança de l'expresident Jordi Pujol, està en la millor de les disposicions per guanyar les eleccions, un escenari tàctic que ha predeterminat tota la seva estratègia de campanya: poc soroll, moltes propostes en positiu per projectar el discurs i la imatge que CiU està preparada per governar i continuisme en una llista on molt dels seus integrants ja tenen, ni que sigui de facto, hipotètiques responsabilitats de govern. Un de les grans incògnites és fins a quin punt el PSC aconseguirà arrossegar la formació nacionalista a un debat més encès amb les retallades com a gran element de confrontació.
Incertesa pels pactes
Com en tota contesa electoral, però, una cosa és qui acaba guanyant, i una altra tant o més important és com es configuren les corresponents majories que permetin governar. Cap estudi demoscòpic, cap, atorga a CiU els 21 regidors que donen la majoria absoluta. A partir d'aquí, i encara que soni a tòpic, seran decisius els resultats que assoleixi cadascú. No és el mateix guanyar amb 15 regidors que fer-ho amb 17 o que la diferència final sigui de 2 o 4. Són detalls, sí, però que poden determinar els múltiples escenaris que ara mateix estan oberts i condicionats per una munió de variables. A l'hora de determinar aquestes possibles majories, PP i Unitat per Barcelona poden repartir molt joc. En el cas dels populars, juguen sobre segur. Mantenen el seu candidat, Alberto Fernández Díaz, i el seu discurs de campanya pivotarà sobre temes recurrents en la política barcelonina com la immigració o la seguretat. Qüestions sensibles, sobre les quals, però, el PP no modifica els seus postulats. I no tots els partits poden dir el mateix. Malgrat que aquests dies Fernández Díaz centrarà bona part de les seves crítiques sobre CiU, no s'han de descartar flirtejos de futur. No en va el PP té ara 7 regidors, de per si ja molt valuosos, i totes les projeccions assenyalen que el partit va a l'alça.
En el cas d'ICV-EUiA, no hi ha ambivalències possibles. Malgrat que ha protagonitzat diferències sonades amb el PSC al llarg d'aquests últims quatre anys de govern en coalició, els ecosocialistes no contemplen una altra fórmula que un pacte d'esquerres. Per tant, seran tant o més durs que el PSC a l'hora de situar les retallades socials en el centre de la discussió política. Són els únics que estrenen cap de llista, Ricard Gomà, un polític de guant blanc i molt ben valorat per part dels seus companys de govern, però que no té el ganxo mediàtic que tenia la seva antecessora, Imma Mayol.
Finalment hi ha el cas d'ERC. Els pèssims resultats obtinguts el 28-N van provocar suor freda entre els republicans, per la possibilitat gens fictícia que els seus quatre regidors actuals quedessin reduïts a la més mínima de les expressions el pròxim mandat. En una maniobra que encara està per veure quins rèdits li dóna, el seu candidat Jordi Portabella ha aconseguit sumar esforços amb Reagrupament i el partit de Joan Laporta per intentar mantenir una posició de centralitat política en el pròxim ajuntament. Aquest nou projecte, però, batejat com a Unitat per Barcelona, haurà de competir amb dues formacions més per esgarrapar el vot de tendència independentista. Una és Solidaritat per la Independència (SI) i l'altra la Candidatura d'Unitat Popular (CUP), que també aspira a captar el suport dels moviments alternatius que de manera activa cohabiten a Barcelona.
R
Q
