El president agotzonat

Camps va arribar a la presidència de la Generalitat Valenciana en 2003 amb el ferm propòsit de distanciar-se en el fons i les formes del seu predecessor, Eduardo Zaplana, i ha acabat convertint-se en un alumne avantatjat de l'exministre d'Aznar, tot i la manifesta enemistat que actualment els separa. Camps no només va intensificar l'opacitat de la gestió, la manipulació de la televisió pública, el malbaratament de recursos, l'arraconament de l'oposició, el menyspreu pel valencià [català] i l'aposta pels grans esdeveniments que iniciara Zaplana, sinó que se'n va amb l'estigma de la corrupció malgrat haver transmès la imatge d'home íntegre –fervent catòlic– enfront de l'exalcalde de Benidorm, sovint associat amb assumptes tèrbols, tot i no ha haver prosperat cap denúncia contra ell.

Però on no ha aconseguit superar Zaplana ha sigut en l'habilitat que aquest últim exhibia en els moments difícils per reeixir-se'n. Camps, en canvi, s'ha refugiat
en el silenci a la primera complicació, i no tant com a estratègia política sinó com a símptoma d'incapacitat enfront l'adversitat. Els seus últims dies com a president de la Generalitat han resultat d'un patetisme difícil de superar. No només va optar per callar sinó que fins i tot va ordenar als seus col·laboradors que cancel·laren totes les seues compareixences públiques.

Abans de l'esclat del cas Gürtel, la seua escassa cintura política el va conduir a vetar qualsevol trobada amb un president de comunitat veïna que no fóra del PP. Va evitar l'encontre amb Pasqual Maragall i José Montilla; però també amb Antich, Barreda i Iglesias. Fins i tot va negar l'audiència a les víctimes del gran accident de metro de 2006 a València.

Va elaborar un discurs primari que, cal reconèixer-ho, va funcionar-li a meravella a les urnes. El seu gran aliat en aquesta estratègia va ser el govern socialista, a partir del 2004. Camps va atribuir de manera maniquea tots els problemes dels valencians a Zapatero i es va apuntar tots els èxits gràcies als seus altaveus mediàtics –especialment Canal 9– i a la incompetència de l'oposició per desmuntar la farsa.

Encara ahir es va acomiadar amb el triomfalisme buit i la demagògia fàcil que ha caracteritzat el seu discurs al llarg d'aquests vuit anys: “La Comunitat Valenciana és el més gran que hi ha al món”. Enrere queda una llarga llista d'atropellaments democràtics i, poca broma, 600.000 valencians desocupats, el 24,12%, segons l'EPA.