Ajuntaments
Alcaldes des del 1979
Vocació d'alcalde
El 3 d'abril del 1979, avui fa 35 anys, se celebraven les primeres eleccions municipals democràtiques d'ençà de la República
A Catalunya, sense cap limitació de mandats, encara queden nou batlles que, des de llavors, han governat el seu Ajuntament, tot i que el de Vilanova del Camí ahir anunciava la renúncia al càrrec
El manteniment mitjàdels alcaldes catalans
al càrrec ha superat el
de l'alcalde francès
De ple en ple, amb menys cabells i més experiència a l'esquena, nou alcaldes catalans han arribat a complir 35 anys com a batlles del seu municipi. Sense proposar-s'ho ni tan sols imaginar-s'ho, amb les primeres eleccions municipals democràtiques, un dia com avui, el 3 d'abril del 1979, donaven el tret de sortida a la primera de les seves nou legislatures consecutives. Mitja vida dedicada a la política, sense exagerar. Van entrar a l'Ajuntament solters o encara sense fills, amb prou feines vorejant la trentena, amb una il·lusió impol·luta, ben bé capaç de tot.
Tres dècades i mitja després, és difícil trobar una única explicació a tanta perpetuïtat, però Joan Vich, alcalde de Vilanova del Camí, la busca: “Per què tants anys? Jo crec que s'ha d'anar al càrrec amb senzillesa, humilitat i esperit de servei.” La majoria d'aquests nou alcaldes –el 2010 encara eren vint-i-tres, segons l'ACM– van començar amb un esclop, sense l'espardenya. Josep Vilar, alcalde de Montclar, recorda que no van tenir Ajuntament propi fins a l'any 1994. “Els plens els fèiem a Montmajor, perquè compartíem el mateix secretari, i l'Ajuntament gairebé era aquí a casa meva. La gent et venia a veure per qualsevol cosa.” Montclar, amb 120 habitants, no és gaire més petit que Granyanella, que en té 170 d'empadronats “i ens coneixem tots!”. En aquest municipi, al principi portaven l'Ajuntament l'alcalde, Ramon Pintó, per un cap i el secretari per un altre, “en una petita oficina del poble, amb una màquina d'escriure, i només hi anàvem els dimarts”.
Bona part dels pobles que fins ara no han tingut relleu a l'alcaldia no superen els 1.000 habitants i viuen sobretot de la pagesia. Els seus alcaldes han empunyat la vara quan han saltat del tractor i s'han agafat a tot, “des de treure neu dels camins o apariar l'aigua quan es rebentava una canonada fins a fer gairebé de metge i de psicòleg”, com diu el de Montclar, o a posar tanques al carrer per la festa major, si convenia. Compaginar les obligacions municipals amb la feina a la fàbrica tèxtil –“en els primers temps recordo haver sortit de l'Ajuntament a quarts d'una de la matinada”, diu Vich–, amb la de professor o al capdavant de l'empresa familiar de construcció ha suposat tot un repte però ho han fet de grat. “El nostre municipi no es pot permetre pagar la dedicació exclusiva d'un alcalde”, explica Andreu Alet, alcalde d'Odèn.
Per aquest solsoní, com tots els altres alcaldes que s'han guanyat la revàlida a les urnes cada quatre anys, la vessant professional ha estat, junt amb la dedicació a la família, les dues peces que més els ha costat encaixar amb la seva faceta d'alcalde. “Reconec que no he estat un pare que ha atès els fills sempre que hauria calgut i tampoc he col·laborat en les tasques de la llar com correspon fer-ho. En aquest aspecte, si es tornés a repetir la història, alguna cosa canviaria”, confessa Alet. Tot i que admet el suport incondicional que sempre ha tingut de la seva dona i dels fills, com els altres alcaldes, les hores dedicades a l'Ajuntament saben que són difícils de retornar a la família, “la que en surt més mal parada”, segons Vich. Hores, la majoria d'elles, no remunerades. “Últimament, perquè al principi ni això, cobrem les despeses de desplaçament, però com a retribució d'alcalde no en tinc cap. Ni jo ni cap regidor. És totalment per amor a l'art”, comenta Valentí Riera, alcalde d'Aguilar de Segarra.
Relleu no garantit
A un any vista de les properes eleccions municipals, ahir, l'alcalde de Vilanova del Camí feia pública la seva renúncia al càrrec, que es farà efectiva en les properes setmanes: “Ja vaig dir que aquest mandat era l'últim.” Els altres vuit alcaldes no veuen motius per plegar o s'ho han d'acabar de rumiar. Tot i tenir 82 anys, com és el cas de Daniel Górriz, alcalde de Prullans: “Em trobo bé. Em sento gran, no tinc perquè negar-ho, però no vell. Sempre que pugui i sigui útil, estic al servei del poble.” De cansats o cremats, no se'n noten –“aquesta tasca ja forma part de la meva vida rutinària de cada dia”, apunta Alet–, però també entenen que s'ha de deixar pas a altres aspirants. “No crec que sigui bo ser tants anys alcalde, entre altres motius perquè sé que he avortat les il·lusions d'altres persones que també volien ser-ho, del meu grup i de l'oposició, i entenc que hi hagi gent que estigui cansada de veure'm alcalde”, se sincera el batlle d'Odèn.
Tot i ser al càrrec tant temps, la majoria d'alcaldes estan a favor de limitar els mandats, per raons tan senzilles com la que apunta Vilar, que sempre ha anat amb llistes obertes: “També va bé veure com ho fa un altre, perquè ara només tenen una versió d'alcalde i no poden comparar.” I no serà perquè en aquests nou municipis no hagin tingut oposició, en alguns casos bastant dura, “com quan es va presentar ERC amb una llista”, recorda Pere Moradell, alcalde de Torroella de Fluvià. Amb tot, conscients de viure en municipis amb pocs habitants, saben que una de les dificultats és trobar relleu. “El dia que nosaltres ho deixem, costarà trobar gent nova. El problema és que la que queda al poble és de la nostra edat cap amunt”, diu Pintó, amb 67 anys. En altres casos, com a Fogars de la Selva, l'alcalde, Josep Vilà, explica que el jovent hi és, però no vol anar de cap de llista, i reconeix que fer d'alcalde en els temps que corren “és més ingrat”.
Sense limitació
Ara per ara, a diferència d'altres països, com ara Itàlia (on el càrrec d'alcalde es pot exercir consecutivament com a màxim durant dos mandats) o a Portugal, on hi ha una polèmica i ambígua llei que prohibeix als batlles tornar-se a presentar després de tres mandats, ni a l'Estat espanyol ni a Catalunya (amb el projecte de llei de governs locals en tràmit) la legislació es pronuncia sobre una possible limitació. Ni que fos per apel·lar a la transparència, a l'enfortiment de la democràcia o com a mesura contra la corrupció, els partits polítics catalans tampoc s'hi refereixen.
Només Reagrupament Independentista, en les seves bases d'actuació municipal, estableix: “A comptar des de les darreres eleccions, cap associat es podrà presentar com a candidat si ha estat regidor al mateix municipi en dos mandats consecutius (o tres si ha estat alcalde en un dels dos anteriors). Si els mandats no fossin consecutius, el màxim s'estableix en tres mandats per a un mateix ajuntament.”
No és estrany, doncs, que a finals del 1999, més de la meitat dels alcaldes catalans haguessin exercit el càrrec com a mínim durant tres mandats consistorials consecutius, constata Jaume Magre, professor de ciència política a la UB, a l'estudi Els sistemes electorals municipals a la Unió Europea (2002). Segons ell, “el manteniment mitjà dels alcaldes en el càrrec a Catalunya ha superat el de l'alcalde francès, exemple clàssic de longevitat electiva”. Deixar de ser alcalde després de tants quadriennis no ha de ser ni serà, almenys creuen ara, un problema. Tant Vilà, que diu que tindrà maneres d'ocupar el temps, com els altres vuit alcaldes, se n'aniran amb la feina feta.
