Estilets, estocades i amnèsia del procés

Són dos quarts de nou del matí. I a mi avui m'ha fet llevar la Mònica Terribas. Bé, no és ben bé cert, perquè pateixo el que jo qualifico d'insomni matinal i ja la volto des de les sis de la matinada. No és que estigui impacient per sentir com se les tindran l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont (CiU); el de Sant Vicenç dels Horts, Oriol Junqueras (ERC); la de l'Hospitalet de Llobregat, Núria Marín (PSC); el de Badalona, Xavier García Albiol (PP); el del Prat de Llobregat, Lluís Tejedor (ICV) i els regidors Miguel Ángel Ibáñez de Gavà (C's) i Raimon Ràfols de Vilanova i la Geltrú (les CUP), tot i que el debat per la diversitat dels personatges el trobo interessant. Hi falta un actor –actriu en aquest cas–, la Mònica Terribas, a qui no seria just deixar de banda en cap debat, sobretot si fa allò que abans en deien moderar i que ara és posar-hi salt i pebre.

Deixada anar, la bèstia radiofònica carrega en bala i dispara al segon zero contra Xavier García Albiol, a qui etziba que sovint és notícia pels seus estirabots. Ell no s'arronsa. De fet, avui li passarà allò que en argot en diem estar sembrat. Ha vingut foteta i es passa els 90 minuts del debat tocant el voraviu, però amb savoir faire, a alguns dels col·legues. Quan Terribas entra en el joc, el debat deriva en joc de fintes i estocades on rep tothom. Com quan la periodista agafa el plat de nata i el llença a la cara de Lluís Tejedor en preguntar-li: “Vostè que és alcalde des de 1982 deu saber molt sobre limitació de mandats...”. Punyalaco (col·loquialisme metropolità. Vinc d'on vinc...). El debat és heterogeni: el conegut reguitzell de queixes sobre la manca de suport econòmic d'altres institucions; els problemes d'infraestructures; la nova política: “Tanquem l'època del rajol i obrim la dels ciutadans”, sentencia Carles Puigdemont; la mobilitat –coincidència total en què Renfe no rutlla enlloc (“el TGV ens va arribar a Girona lleugerament inundat”, recordarà Puigdemont”)–; l'atur –amb una clara coincidència que es fa el que es pot– i la immigració. I a qui una finezza dialèctica de la Terribas quan li demana a l'alcalde del PP que en aquest tema sigui “franc” (franco en castellà... l'ús del vocable ha estat accidental?) García Albiol ho liquida ràpid: “Jo, si penso una cosa, la dic: no estic en contra de la immigració, estic en contra dels que creen problemes, siguin d'aquí, d'allà o de la conxinxina.”

El més interessant del debat ho planteja García Albiol quan afirma que les municipals no tenen res a veure amb la ideologia ni amb el procés sobiranista. García Albiol enterra d'un plomall, en l'àmbit local, la dicotomia dreta-esquerra i afirma que la gent no el para pel carrer per preguntar-li sobre el dret a decidir. No ho sap, o potser sí, però ha ensenyat les cartes; aquesta és la clau de la seva campanya a Badalona: ell és aquell paio tan alt que surt a totes les fotos. El PP? El logo als seus cartells és ínfim. El procés? Ara no toca.

No ho veuen igual els companys de taula. Junqueras, que acredita credencials d'independentisme de tota la vida, manté que la gent sap que ho és; Puigdemont diu que la decisió d'obrir biblioteques és ideològica; Marín vincula els projectes de ciutat i l'establiment de prioritats amb el projecte ideològic i Tejedor sentencia que “els accents són diferents entre els governs de dretes i els d'esquerres”. Sorpresa!, ni Junqueras, ni Puigdemont, ni les CUP!, defensen que les municipals són el procés. Amnèsia col·lectiva.

Si això fos futbol i féssim un 1x1, el resultat seria: Puigdemont (institucional); Junqueras (relaxat); Marín (dura); García Albiol (simpaticot); Tejedor (veterà); Ibáñez (discret); Ràfols (invisible); Terribas (divertida). Pels que ho vulguin saber, l'enigmàrius d'ahir se'l va emportar el número 69, número triat per Raimon Ràfols, en una de les poques intervencions que se li poden atribuir. Un número, com tot, poc casual.