Bielorússia, sota l’ombra del Maidan

També els autòcrates tenen els seus malsons. El d’Aleksandr Lukaixenko, considerat l’últim dictador d’Europa, és veure’s descavalcat de la presidència de Bielorússia per una revolució popular com la del Maidan, el 2014, a Ucraïna. Lukaixenko aspira a obtenir un sisè mandat en les eleccions que se celebraran avui en aquesta exrepública soviètica i es prepara perquè ningú s’interposi en el seu camí amenaçant, si cal, de recórrer a l’exèrcit. Acostumat a empresonar opositors, silenciar la dissidència i controlar tot el procés electoral, el president bielorús sap que els humors profunds de la nació han canviat. Després de més d’un quart de segle a la presidència, ja no és respectat com aquella figura messiànica que va salvar Bielorússia del caos generat pel col·lapse de l’URSS. Un poderós anhel de canvi recorre el país, cansat d’un líder absolut i envellit que perd popularitat a marxes forçades. La caiguda de l’economia i la mala gestió de la pandèmia –el president la va banalitzar qualificant-la de “psicosi” i assegurant que la malaltia es curava amb vodka i sauna– han acabat d’erosionar la seva imatge.

Lukaixenko afronta una situació inèdita. Durant les darreres setmanes hi ha hagut manifestacions massives com no es veien en dècades. La candidata opositora, Svetlana Tikhanóvskaia, que substitueix el seu marit, empresonat pel règim, cristal·litza les esperances de canvi. Ella i dues dones més: la parella i la cap de campanya de dos rivals presidencials també empresonats.

A l’angoixa del president davant d’un futur que ha deixat de ser previsible, s’hi afegeix la pressió de Rússia, l’aliat tradicional. Moscou utilitza tots els instruments a l’abast –inclosa la retirada del preu subvencionat a què li venia el petroli i gas– per forçar Lukaixenko a avançar cap a una integració econòmica i militar entre tots dos països. La posició estratègica de Bielorússia –fronterera amb Letònia, Lituània i Polònia– fa que el Kremlin la consideri una peça clau en una hipotètica guerra amb l’OTAN i la vulgui retenir dins el seu àmbit d’influència, malgrat els temors de Minsk d’acabar amb una annexió com la de Crimea. Lukaixenko resisteix la força centrípeta de Moscou tot acusant-la d’intentar desestabilitzar les eleccions i presentant-se davant dels votants com el garant de la independència bielorussa.

Encara que afeblit, ningú no dubta que es tornarà a proclamar guanyador, però aquesta vegada l’oposició se sent més forta per plantar cara. Tikhanóvskaia nega haver fet cap crida a un Maidan, però l’oposició no sembla disposada a acceptar un enèsim frau en els comicis. “Les manifestacions post-electorals podrien ser més multitudinàries de les que s’han vist fins ara, amb unes conseqüències imprevisibles”, assegura el Financial Times. “Ni Lukaixenko ni Putin permetran que el poder canviï cap a algú que no controlen”. I és que un Maidan a les portes de Rússia també és un malson per al cap del Kremlin.