La via unilateral

L’1 d’octubre del 2017 l’Estat espanyol va fer fallida en territori català i no va poder aturar el referèndum, malgrat utilitzar la força de la violència contra la ciutadania.

El 3 d’octubre la gent va sortir massivament al carrer, però les institucions catalanes no hi varen ser. Es va posposar la declaració d’independència al dia 27, pensant que podia haver-hi un marge de negociació.

Però les revolucions no es fan en diferit. Les revolucions es consoliden o s’esclafen en les primeres hores.

L’Estat espanyol va decidir esclafar-la amb tres anys de terra cremada a costa de violar drets humans, civils i democràtics. Assumint el cost reputacional que li pot comportar.

La política repressiva indiscriminada de l’Estat espanyol respon a la plena consciència que l’1 d’octubre existia una majoria social disposada a assumir els costos d’un procés de secessió no pactat.

Tant li fa, estar enmig d’una pandèmia. La prioritat de preservar la unidad territorial passa per sobre de tot i de tothom.

L’estratègia d’evitar la confrontació, tot esperant un procés de diàleg amb l’Estat que reconegui el fet nacional català, ha tingut efectes nefastos per al procés d’independència, i els que la defensem.

Abaixar el cap, tot mantenint l’objectiu de la independència, només ha incentivat l’Estat a incrementar el nivell de repressió per aconseguir, precisament, la renúncia definitiva de l’objectiu.

Podem constatar que l’estratègia del diàleg sense confrontació ha fracassat, i malgrat l’evidència, hi ha un corrent dins l’independentisme que per tapar aquest fracàs desenvolupa un discurs en forma de pluja fina que intenta deslegitimar el referèndum de l’1 d’octubre, i titlla els que defensem que s’ha de complir la paraula donada a la ciutadania, de radicals o utòpics. Un discurs que apel·la a la necessitat de ser més, o que la via unilateral va fracassar, quan és precisament en els moments de confrontació que l’independentisme creix i la via unilateral és la que no s’ha provat encara.

El concepte octubrisme, per definir qui vol donar compliment al resultat del referèndum, és el que trobo més frívolament greu.

El primer d’octubre va ser un referèndum convocat per una llei del Parlament de Catalunya, emparada en el dret internacional. Aquell dia, la ciutadania vàrem defensar les urnes amb el nostre cos. Va guanyar el sí a la independència i això no és interpretable.

En política, complir la paraula donada a la ciutadania, hauria de ser sagrat, i anomenar això octubrisme, una indecència.

És urgent recuperar l’estratègia guanyadora de l’1 d’octubre. Les eleccions del 14-F no poden ser autonòmiques, una competició per veure qui gestiona més engrunes de poder, ni un plebiscit per arribar al famós cinquanta per cent dels vots, sense dir per fer què!

Cal, doncs, un front comú, al més ampli possible, entre partits i societat civil, que porti clarament en el seu programa el compliment del mandat de l’1 d’octubre, per la via unilateral.

Necessitem una majoria parlamentària disposada a aixecar la suspensió de la declaració d’independència del 27 d’octubre. Un govern disposat a prendre les decisions necessàries per fer-ho possible. Un president i un govern que recuperi el lideratge i l’autoritat moral per liderar les institucions i la ciutadania cap a un procés d’insubmissió col·lectiu que desbordi democràticament l’Estat espanyol i esdevenir definitivament un estat independent.

Encara hi som a temps, però no en tenim gaire. El país està immers, com arreu, en una crisi sanitària amb conseqüències socials i econòmiques demolidores, però Catalunya, a diferència de la resta, té un estat a la contra.

La pandèmia ens ha recordat que el més important és la vida de les persones, i aquesta només és digna si és en plena llibertat, i per això, la independència de Catalunya ha passat de ser un deure polític a un deure ètic envers la ciutadania i les futures generacions.