Successos

“Aquí sobren advocats i falten jutges”

Ha passat tota la seva vida professional a Catalunya i afirma que no s'ha plantejat mai marxar-ne tot i que ha tingut bones ofertes

Creu que sovint es recorre massa als jutjats

El president
Fernando Lacaba, amb toga i punyets a l'Audiència
Jo tenia la imatge de jutge dur, però al mateix temps em deien que era el més garantista. Era un xic com Jekyll i Mr. Hyde
La infanta Cristina
és una ciutadana normal. I si hi ha indicis sòlids, jo la imputaria sense
cap problema

Va néixer el 1956 a Borja, el poble de Saragossa que ara s'ha fet famós per la restauració sui generis que una veïna va fer de l'eccehomo de l'ermita de la Misericòrdia. Coneix Cecília Giménez, l'autora del polèmic retocament, una dona amb una vida difícil i una autodidacta apassionada de la pintura. Mostra orgullós una foto seva al costat de l'eccehomo i admet que la polèmica ha servit per revitalitzar turísticament la població i rendibilitzar (ara es cobra entrada de dos euros) l'ermita on hi ha la pintura, que en èpoques passades havia estat un centre de tractament i aïllament de tuberculosos.

Com s'encarrila cap a la carrera judicial? Per tradició familiar?
No hi ha cap tradició familiar. No tinc ni pares, ni oncles, ni avis ni besavis jutges. Res. I com que les meves filles, tot i que una s'ha posat la toga aquest any, no seran jutgesses, es pot dir que jo seré Lacaba el breve en la saga de jutges familiar. Però jo la cosa de jutjar la duia a dins. Quan feia el batxillerat, i en vista que no tenia qualitats per jugar a cap esport, em vaig aprendre els reglaments del futbol i de l'handbol i feia d'àrbitre. En lloc de jugar, jo ja jutjava.
Què l'impulsa a matricular-se
a dret?
Llavors hi havia dues carreres que estaven de moda, medicina i dret, arran de la popularització per dues sèries de televisió protagonitzades per metges i advocats: Doctor Gannon i Perry Mason.
I vostè es va acabar decantant per l'advocat Perry Mason?
La realitat és que jo no em vaig deixar influir per la sèrie. Llavors als estudiants se'ns feia l'anomenada orientació universitària i a mi els professors em van posar: filosofia i lletres, magisteri o dret i, és clar, aviat vaig haver triat. Vaig cursar els estudis a Saragossa, vaig fer les oposicions, el dia 1 de març del 1983 vaig prendre possessió al jutjat de districte número 2 de Granollers, i després vaig ocupar jutjats a Barcelona, a Vic (on vaig pujar a magistrat) i a l'Hospitalet. El novembre del 1988 vaig entrar al jutjat d'instrucció número 3 de Girona, després vaig ser jutge degà, em vaig ocupar del tutelar de menors, magistrat de l'Audiència, i ara president de l'Audiència de Girona. Es pot dir que vaig fer com els grums dels bancs, que van pujant graons...
Sempre a Catalunya. Mai s'ha plantejat buscar una altra
destinació?
Mai m'he plantejat marxar. I això que he tingut oportunitats. El CGPJ (Consell General del Poder Judicial) em va plantejar anar a l'Audiencia Nacional; hauria ocupat el lloc de Javier Gómez Bermúdez i hauria portat el cas dels atemptats de l'11-M. També em van temptejar per anar a Palma com a president del Tribunal Superior de Justícia de les Balears. Però jo hauria mostrat ingratitud amb Girona si marxava, perquè dels 30 anys de judicatura 25 els he passat aquí i també suposava un problema aixecar el campament amb la família. I la veritat és que tampoc no se m'ha castigat per la negativa a marxar.
Vostè, sent aragonès, s'ha passat la vida professional a Catalunya. Sovint se senten crítiques que els jutges a Catalunya arriben per estrenar-se i marxen i que no hi ha jutges catalans. Perquè no hi ha tradició de jutges catalans.
Això té una explicació. Tradicionalment, les oposicions de jutge les feia gent de carrera provinent de famílies de classe mitjana o baixa, coincidint amb les regions o comunitats més deprimides econòmicament: Aragó, Andalusia, Extremadura, Galícia... A Catalunya no hi havia tradició perquè hi havia més sortides professionals i moltes possibilitats de feina amb vista a la indústria, el comerç... Ara és diferent, ara la gent no estudia per anar a les oposicions perquè suposa tancar-te 4 o 5 anys i jugar-t'ho tot a una oposició. I a diferència de les oposicions per a activitats més retribuïdes com ara notaris i registradors, en el cas dels jutges, la retribució econòmica no compensava l'esforç.
Al final tot es redueix a una qüestió de diners, doncs?
És clar. La idea és que un advocat guanya diners de seguida. Si agafes un cas bo pots guanyar el mateix que guanya un jutge tot l'any. A més, si ets jutge tens prohibit exercir qualsevol altra activitat excepte l'ensenyament, i encara amb un límit de retribució. Per això ara hi ha molts advocats; això està sobresaturat d'advocats. I la ràtio de jutges és molt baixa. A Espanya hi ha uns 4.800 jutges i magistrats. I a les comarques gironines el total de jutges i magistrats és de 72, mentre que hi ha 2.048 advocats inscrits, dels quals 1.433 exerceixen. Vol dir que a les comarques gironines tenim 2,6 advocats per cada mil habitants, que és una ràtio de les més altes. Sobren advocats i falten jutges.
També es deu notar la crisi
en aquest món de la justícia.
Diria que s'ha notat que la gent litiga menys arran de la implantació de les taxes judicials?
Sí. Ara hi ha molta feina i pocs diners. La gent litiga menys perquè costa diners. S'estila molt el sistema de la quota litis, establir un percentatge del 10% o el 15% sobre els resultats en cas de guanyar. En aquest camp, la gent no acostuma a demanar pressupost, que és el que caldria. El nombre de recursos ha baixat molt perquè si perds el recurs saps que et posen les costes. Ara, els recursos que arriben són sobretot d'asseguradores o entitats bancàries que tenen lletrats en plantilla, o gent que té justícia gratuïta.
Ara que parla de la justícia gratuïta, els advocats d'ofici deuen costar molts diners..
Sí, ara no tinc les dades a la mà perquè les despeses són
de la Generalitat, però els
costa molts diners. Hi va haver un conseller, Josep Maria Vallès, que va provar de canviar el sistema de la justícia gratuïta per aquest motiu,
però no se'n va sortir.
Suposo que no hi ha dubte i que el cas de la seva vida ha
estat el del segrest d'Olot.
I tant! Sense cap dubte. Crec que és el cas més important de tot l'Estat, si deixem de banda el dels atemptats terroristes de Madrid. Va ser especialment transcendent no només perquè fos el de més durada, sinó perquè era un cas molt especial, va estar fet de manera molt rudimentària. Tot era estrambòtic. És que donava per fer una pel·lícula d'Almodóvar. El judici també va ser únic; ens vam haver d'adaptar davant la gran expectació mediàtica. Jo fins i tot vaig ser mereixedor d'una mena de premi radiofònic per aquella frase [“Despullis de tot això que porta al damunt”] que vaig dir a una testimoni [María Puche] que se'm va presentar tan tapada que no sabia ni qui era. És un tema que et marca professionalment i fins i tot el Suprem en la ratificació de la sentència va felicitar el treball de l'Audiència de Girona. I això és insòlit.
Vist amb la perspectiva del temps, pensa que es va tractar injustament Joan Casals i Xavier Bassa, els dos jutjats que van ser absolts?
Vist a posteriori, potser sí que se'ls va tractar injustament. Però al principi se'ls havia d'investigar, tot i que potser no haurien d'haver arribat a seure al banc amb la resta dels acusats. Ja he vist que Casals ha publicat un llibre sobre la seva experiència. Me'l llegiré.
Ara s'ocupa d'una secció civil i, per tant, no pot condemnar a presó. Troba a faltar posar anys de presó. Encara porta el compte de quants en va posar?
No tinc fet el compte de quants n'he posat i no trobo a faltar enviar la gent a la presó. Jo vaig passar a fer civil, perquè quan vaig ser nomenat president de l'Audiència la llei fixava que el president havia de dirigir la secció civil. Ara no cal i podria tornar a fer penal. Però ja estic aposentat en el dret civil, que és molt més complex, més tècnic i complicat que el penal i té un ventall més ampli d'abast social. El dret penal es limita a un sector molt més delinqüencial i, en canvi, el civil abraça aspectes més amplis de la vida quotidiana de les persones: família, comunitats... I el dret civil a Catalunya encara és més complicat perquè té el seu propi Codi Civil català. I com que molts jutges no el coneixen, no l'apliquen i això repercuteix en el fet que arriben molts recursos apel·lant la seva aplicació.
Té remordiments de pensar que pot haver condemnat
cap innocent?
Mai. Cap remordiment. Segur que no he condemnat mai cap innocent. És que al mínim dubte que tenia jo l'absolia. Jo per un costat tenia la imatge d'home molt dur, però per l'altre costat em deien que era el jutge més garantista de tots. Un xic com Jekyll i Mr. Hyde.
Ha rebut mai amenaces per
alguna resolució?
Quan portava poc temps de jutge a Girona, vaig ordenar el tancament de Ràdio Salt i vaig tenir pressions i manifestacions al carrer amb pancartes per reclamar-ne l'obertura. I van esbrinar on vivia i es van plantar davant de casa meva. Es pot dir que vaig ser objecte del primer escarni.
Diria que ha tingut por de cap condemnat?
Por, no. Jo potser he estat un xic boig. Solia anar a la presó a fer xerrades amb els presos i estava allà sol enmig de 200 presoners, i sempre m'havien respectat encara que els hi hagués enviat jo. L'únic que s'ha atrevit a trucar-me, i perquè havia condemnat la seva dona, va ser Ramon Ullastre (condemnat pel segrest). El tema estava dat i beneït pel Suprem, però ell tenia una veritable fixació cap a mi. Com a precaució, vaig demanar que m'avisessin quan tingués permisos, però mai va fer res més que trucar.
Ara que fa 18 anys de la implantació del jurat popular, pensa que ja seria hora d'eradicar-lo?
Amb aquest tema, es pot dir que jo sóc jueu convers. Al principi quan el llavors ministre Juan Alberto Belloch el va instaurar, jo era enemic acèrrim del jurat. Tenia en compte delictes que no hi havien de ser com ara la corrupció, el suborn i la violació de domicili i, en canvi, d'altres que hi havien de ser, com ara l'agressió sexual, no hi eren. Però quan passava enquestes als jurats que hi participaven, tothom deia que l'experiència era molt bona. Per acostar el poble a la justícia és molt positiu, però, en canvi, s'ha de valorar si el cost personal, econòmic i de temps val o no la pena. Jo crec que s'acabarà girant cap a un jurat escabí i s'escurçarà la llista de delictes i es reduirà el nombre de jurats. A Europa el jurat pur només el manté Anglaterra. Als Estats Units també és pur, però allà el poble decideix i ja està; en canvi, aquí la decisió del poble, el jurat, encara ha de passar per la valoració de dos tribunals tècnics. Però, és clar, com que Espanya is different en tot...
El Codi Penal no para de modificar-se. Potser massa?
El Codi Penal s'ha modificat massa vegades. El dret penal s'ha de regir per la intervenció mínima i aquí estem al màxim i això crea inseguretat jurídica. Això passa perquè els polítics no tenen una idea clara del dret. Veuen un tema mediàtic, els agrada quedar bé amb la ciutadania i comencen a criminalitzar actituds.
És el cas de la violència de
gènere?
La violència de gènere s'ha magnificat. S'ha volgut discriminar en positiu i això és negatiu. No calia la discriminació. A la llarga no és bo per a la dona que quedi convertida en un element a protegir. Podria arribar a ser inconstitucional i obeeix més a un plantejament del segle passat que actual. I la realitat és que no hem sabut aturar aquests tipus de delictes. I és cert que, poques, però també hi ha denúncies falses. Ara estem divorciant gent d'ofici amb una sola declaració sense contrastar.
Potser estem judicialitzant massa la societat?
La gent es pensa que el jutge ho ha de resoldre tot. El jutjat de guàrdia al final sembla una ONG o un servei social, en què apareix un pare a dir que la nena no el creu i arriba tard a casa. Volen que tot ho arregli el jutge. Es judicialitza massa la vida i això dóna més feina i no es guanya en efectivitat. Una crisi matrimonial mai la resoldrà un jutge si la parella no té seny per si mateixa. La justícia s'ha de reservar per a quan hi ha conflictes jurídics de veritat, no per a les misèries humanes.
És dels que pensen que val més un mal acord que un bon litigi?
Totalment. Un bon litigi no existeix mai. Anant a litigar no rebem més justícia, i a vegades arriba tard, hi remenem molts papers, parlem amb els advocats i es depèn del material probatori, però no s'arriba a la situació humana. Per això sóc molt partidari de la mediació i l'arbitratge davant situacions més minses, arribar a acords.
No li pregunto si és partidari de la independència perquè ha manifestat altres cops que no. Però posem-nos en l'hipotètic cas que Catalunya s'independitzés; com afectaria això el sistema judicial?
S'hauria de crear un Consell General del Poder Judicial propi, una carrera judicial, una legislació, un Codi Penal i tota la infraestructura que toca, i els que ara estan destinats aquí s'hauria de deixar que qui volgués marxar marxés i qui volgués es quedés. Però això jo no ho albiro ni de bon tros ara per ara. Aquí s'ha instaurat la màxima d'Espanya ens roba, però no hi ha cap estudi rigorós i
imparcial sobre això.
Hi ha maneres de fer un referèndum?
Legalment, no. Però seria bo fer una consulta per calibrar on estem i potser hi hauria
sorpreses.
Com veu que des d'alguns sectors es relacioni determinades operacions judicials fetes a Catalunya amb un atac contra el sobiranisme?
Això està dit amb molta mala bava. Prou feina tenim els jutges per ficar-nos en política. Nosaltres ens movem per temes professionals i s'actua quan hi ha material per fer-ho. Res de conductes subterrànies. Una altra cosa és que potser estem perdent els papers i que tot es veu com corrupció i es crea una cultura que sembla que tot és delicte i s'ha d'anar molt amb compte amb la pena del telenotícies perquè al final potser moltes conductes queden en no res. També és cert que hi ha una confusió terminològica, amb el tema dels imputats sobretot. El problema és quan cauen polítics i banquers. La paraula no té cap problema amb els imputats de tota la vida, el problema és quan s'arriba al segment social dels que havien estat intocables.
Si s'hagués trobat al lloc del jutge de Palma, hauria imputat la infanta Cristina?
Cristina és una ciutadana normal i si hi ha indicis sòlids, jo la imputo sense problemes. S'ha d'actuar igual amb tothom.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.