L’impacte de la manca d’aigua
La sequera toca la indústria
La majoria d’empreses han invertit per estalviar aigua, però sectors com ara la jardineria i el tèxtil en pateixen més l’escassedat, si bé fins ara han pogut trampejar millor la situació que el 2008
Si endureixen les restriccions, se’n ressentirà el negoci
“Ara no gasto tota l’aigua i la deixem córrer perquè no em donen més contingent per a empreses”, lamenta l’amo d’un pou a Vilaverd
La greu sequera actual no només es deixa notar, i més que ho farà, en les severes limitacions que pateixen l’agricultura i la ramaderia a la major part del país, i també en alguns casos fins i tot l’àmbit domèstic o els establiments comercials. La indústria, i en especial els sectors que fan un ús més intensiu de l’aigua, com ara el paperer, el tèxtil i la jardineria, també s’ha ressentit –i més que ho farà si se’n restringeix encara més l’ús, un 25%, quan el sistema Ter-Llobregat entri en situació d’emergència, a final de desembre si la declaració de preemergència que farà avui l’Agència Catalana de l’Aigua no ho dilata– de l’escassedat d’una de les seves principals matèries primes. I això també s’ha notat en la seva activitat i, al cap i a la fi, en la seva facturació. El mateix conseller d’Acció Climàtica, David Mascort, va recordar dimarts després del Consell Executiu que moltes indústries ja tenen ara el consum limitat un 15%, i ja estan fent els deures. “La immensa majoria de les empreses fa molt temps que fan esforços d’estalvi i han fet les inversions necessàries per a un ús més eficient de l’aigua”, va ressaltar, mentre recordava fins i tot que moltes ja els han presentat plans que redueixen el consum un 25, un 30 o un 40%. “No creiem que sigui el principal problema quanta aigua gasten”, va subratllar. De fet, el problema és més aviat a la inversa: que algunes activitats productives ja es comencen a notar la sequera.
“La jardineria utilitza l’aigua com un factor de producció bàsic, i lògicament ens està afectant”, explica a El Punt Avui el president del Gremi de Jardineria de Catalunya, Miquel Marín, que reuneix tant petits autònoms com grans empreses que treballen sobretot amb licitació pública. Marín recorda que en l’anterior gran sequera, el 2008, el sector ja ho va passar “molt malament”, perquè li van tancar l’aixeta d’un dia per l’altre, i sense previ avís. “Va ser desastrós”, rememora, ja que van veure reduïda un 50% la facturació i van desaparèixer un 30% de les empreses. Però tot just arran d’aquell mal tràngol ja es va fer una “reconversió important”, i va normalitzar accions de formació i sensibilització per mirar de ser més sostenible.
Ara tot plegat ha estat més progressiu, i en molts municipis ja es va limitar fa mesos el reg a la supervivència d’arbres i arbustos, i encara amb limitacions horàries. “Això ha ajudat que no sigui tan fort l’impacte”, constata Marín, que apunta que ara mateix “estan aguantant”, i per tant “no és significatiu” el nombre d’empreses que han hagut de plegar –fins i tot, els casos puntuals que hi ha hagut s’han compensat amb altres de nova creació–, tot i que “els socis parlen de reduccions de la facturació d’entre el 10 i el 15%”, explica, sobretot per la caiguda de l’obra nova. “Encara hem tingut sort perquè, en haver-hi hagut eleccions diverses, les administracions no han fet reduccions tan dràstiques en jardineria”, indica. A més, alguns ajuntaments, com ara el de Barcelona, havien apostat els últims anys per ampliar eixos verds, i l’impuls dels fons Next Generation a accions de caràcter mediambiental també feia que el sector passés una època de bonança. Per contra, davant la perspectiva que venien noves restriccions abans de final d’any que podien implicar la prohibició del reg, els últims mesos algunes administracions ja van decidir no replantar a les àrees verdes. A més, els particulars també han moderat molt les contractacions. “Si algú es vol fer un jardí i no té garanties de poder-lo regar, esperarà abans de fer la inversió”, constata.
En tot cas, Marín reivindica que l’“evident” situació actual de canvi climàtic portarà de manera irremeiable a sequeres cícliques. “I si una eina tenim per lluitar-hi és fomentar el verd; que les administracions pensin a mantenir els regs de l’arbrat no és llençar l’aigua sinó lluitar contra el canvi climàtic... o ens n’a-nem encara més cap al desastre”, reivindica. En aquest sentit, recorda que, si ciutats com ara Barcelona ja pateixen l’efecte “illa de calor” que les fa estar normalment tres o quatre graus per sobre del seu entorn, sense la vegetació i els jardins “potser serien vuit o nou graus”. “No podem deixar perdre el verd”, clou, tot i que admet per exemple que la gespa consumeix molta aigua i és una “mala praxi” importar-la, per la qual cosa el sector impulsa jardins més naturalistes, amb plantes pròpies del clima mediterrani. Igualment, creu que ha d’invertir més en sistemes de reg per degoteig, molt més focalitzat que no els d’aspersió, que tenen un consum molt més elevat, i tirar endavant altres mesures com ara instal·lar pluviòmetres perquè no s’engegui el reg automàtic si ha plogut, i fer servir tècniques bàsiques com ara encoixinaments amb una coberta d’escorça de pi, que reté molt més la humitat. A més, el reg amb aigua regenerada també permet que no se’n gasti de potable.
Reclamen més ajuts públics
El del tèxtil és un altre dels sectors industrials que més pateix i patirà perquè requereix molta aigua, i en concret el dels tints i acabats, per exemple les cortines o el marcatge de tovallons, ja que el dels telers no queda tan afectat. “De moment la sequera s’ha notat poc, però en portarà més, de problemes”, augura Francesc Roca, president del gremi tèxtil de la patronal Cecot. I és que l’aigua, amb l’electricitat –ja van patir amb l’encariment energètic arran de la guerra d’Ucraïna– i el personal, és un dels tres grans factors de producció que requereixen, per la qual cosa empreses com la seva, Tint Finish, ja s’han hagut d’adaptar a les restriccions, que fins ara eren d’un 15% i amb l’emergència pujaran al 25%. Amb això, ha hagut d’implementar un pla d’eficiència amb mesures com ara tancar el tint els divendres a la tarda per no consumir aigua durant el cap de setmana. “N’hem de fer una gestió més eficaç, també tenim una màquina d’última generació on el consum és molt més baix, però no totes les empreses s’ho poden permetre”, apunta Roca, que reclama a l’administració més ajuts econòmics per poder modernitzar els processos i afrontar el finançament de projectes d’estalvi d’aigua com el que ell mateix té sobre la taula per reaprofitar aigües de la depuradora. “Vam intentar tramitar amb l’Estat una línia de sostenibilitat en la indústria manufacturera amb fons europeus, però ens han tombat la subvenció, no es va interpretar bé”, lamenta. Altres empreses també han aplicat ja noves tècniques com ara un sistema de membranes i filtració que redueix el consum d’aigua a la meitat, si bé tampoc han rebut ajuts de ningú, tampoc de la Generalitat.
De moment, el sector no ha patit una caiguda significativa de la producció i ha pogut anar atenent les comandes sense que s’hagi encarit el producte. Però si es confirmen noves limitacions ja no té clar que no els acabi afectant. “Haurem de veure com ho reduïm i produir menys dies a la setmana”, diu Roca. “Fins ara tots ho hem anat trampejant sense que se’n ressenti la facturació però, en funció de les restriccions que es vagin produint, la indústria manufacturera en pot sortir greument afectada”, avisa.
El paperer, un altre sector amb problemes puntuals
El sector paperer és un altre dels tradicionalment grans consumidors d’aigua. A Galícia, per exemple, l’estiu del 2022 una empresa, Ence Energía y Celulosa, va haver d’aturar la producció durant ben bé mig any pel baix cabal del riu que l’abastia, el Lérez, amb un impacte en els seus comptes que es va estimar en més de 60 milions d’euros. A Catalunya, on no hi ha avui un gremi que agrupi aquestes empreses, no s’ha arribat a aquests extrems, tot i que empreses com ara Gomà-Camps, a la Riba (Alt Camp), també han hagut de fer mans i mànigues per mantenir les línies en funcionament –el paper tintat sol ser en aquests casos el primer que se’n ressent, ja que necessita molta més aigua–, segons diverses fonts consultades, si bé la companyia ha declinat fer declaracions.
“L’any passat ja vam portar més de dos milions de litres amb cisternes a la fàbrica que tenen a Vilaverd”, explica Josep Maria Garcia, propietari d’un important pou al mateix poble. I és que, segons ell, en algun moment es van arribar a esgotar els pous propis de l’empresa i tampoc podien agafar aigua del Brugent, d’on l’han agafat sempre, perquè materialment el riu es va assecar, en una situació gairebé inèdita. “En un moment d’emergència, amb les comandes ja fetes i que havien de servir, ens van demanar ajuda, i els hem donat tota la que hem pogut”, explica. Això sí, Garcia, que actua com a distribuïdor legalitzat d’aigua en alta i té una concessió per poder-ne proveir tant per a ús domèstic com per a reg i fins industrials i comercials, lamenta que les restriccions dictades a principi d’aquest any per l’ACA han acotat el seu servei només a abastir municipis per a ús de boca, per la qual cosa ha deixat de proveir empreses i particulars que ho requerien, quan ell encara té excedents al seu pou. “Vam haver de parar el subministrament a Gomà-Camps perquè no em donen més contingent; en canvi ara no gasto tota l’aigua que surt i la deixem córrer perquè no trobo ningú que m’autoritzi”, lamenta. Garcia admet que des de l’estiu va baixar força el rendiment del seu pou, dels 20.000 o 25.000 litres per hora als 10.000 o 11.000, però tot i això, i que ha abastit amb cisternes municipis com ara Masllorenç, Maspujols i Vilaverd mateix, encara té un romanent d’uns 90.000 litres diaris.
Segons ell, els problemes en el subministrament no afecten tant les grans empreses perquè ja tenen els seus sistemes per garantir-se l’abastiment. En aquest sentit, fonts consultades del sector desmenteixen el “mite” que la indústria paperera gasti molta aigua, i apunten que avui la majoria d’empreses ja s’han modernitzat i estan connectades a alguna de les grans xarxes. A més, disposen de sistemes tancats, amb depuradores pròpies i protocols molt estrictes, que fan que el consum hi estigui molt controlat, si bé, això sí, també necessiten anar aportant de tant en tant aigua fresca per renovar el circuit intern.
