D’aquí a pocs dies, el 16 de juny, farà 1.075 anys que el bisbe de Barcelona Guilarà va consagrar la primitiva església del monestir de Sant Pere de les Puel·les, el primer de Barcelona. El monestir estava situat fora de la muralla romana i no va ser fins que el rei Jaume I va fer construir les noves muralles seguint el camí de les actuals rondes de Sant Pere, Sant Pau i Sant Antoni, que el monestir hi va quedar a dins. Avui aquell primer monestir és la parròquia de Sant Pere de les Puel·les i aixopluga i guarda una de les places més antigues de la ciutat i avui amb més moviment. El 1835, per l’exclaustració i la desamortització, les monges van marxar d’aquell monestir i se’n van anar a Sarrià, on el 13 d’agost del 1879 es va fundar el monestir actual (“Aleshores era enmig dels camps”, diu l’abadessa). Les monges, per les successives guerres i revoltes, no van tenir estabilitat fins acabada la Guerra Civil. Un cop finalitzada la guerra i coincidint amb el mil·lenari, el 6 de maig del 1945 –ara ha fet 75 anys–, es va consagrar la reconstruïda església al carrer d’Anglí.
Moltes felicitats, abadessa!
Moltes gràcies, és una gran alegria poder celebrar aquests aniversaris malgrat que per culpa del coronavirus ho hem hagut de celebrar en estricta intimitat. Volíem fer una gran celebració i una taula rodona i altres xerrades sobre la nostra història, que no està detallada del tot, però no ha pogut ser..., però la joia ja ha estat arribar als 75 anys de la consagració de l’església actual i als 1.075 de la fundació!
La vostra història no està prou explicada?
No s’ha fet un estudi detallat sobre la història del nostre monestir i molts documents es van perdre durant la Guerra Civil; molta gent que guardava documents els va cremar per por. Per això volíem organitzar xerrades amb historiadors i estudiosos, per parlar-ne.
Quantes monges sou ara?
Vint-i-una, i la majoria són molt grans, per això durant la pandèmia hem vigilat molt. Una germana ha tingut el coronavirus, va haver de ser ingressada al Clínic, després es va estar en un hotel sanitari, però ja està bé. Estem bé totes, resistint i pregant pel nostre poble, un sentir que hem rebut d’herència de les germanes que ens han precedit.
Des del 945 formeu part de Barcelona.
Ens sentim molt barcelonines i a més sempre hem estat al costat de la nostra gent i el nostre país. En tot el que el nostre poble ha viscut, nosaltres hi hem estat al costat, en la pregària i amb fets [entre altres accions, van sortir al carrer per protestar per la sentència del procés, l’octubre passat, i a les portes del monestir van penjar cartells demanant la llibertat dels presos polítics].
Vostè sempre ha estat una gran lluitadora. Venia del moviment obrer, va participar en vagues i manifestacions, va ser perseguida pels ‘grisos’ i fins i tot va ser detinguda, a finals dels seixanta.
Em vaig fer militant de la JOC i a partir d’aquí vaig anar introduint-me en el moviment obrer, perquè jo vinc de classe obrera i això em va fer comprometre des de molt jove amb la gent que treballava. Vaig entrar a la Camy, l’empresa de gelats, on vam organitzar una vaga que va ser molt sonada. Sempre vaig treballar i treballo encara pels drets humans i totes les injustícies que es feien aleshores, algunes de les quals encara continuen. Avui hi ha molta gent mal pagada, hi ha gent que cobra tan poc que és impossible viure, i amb aquesta crisi encara més.
Va estar molt a prop del MIL, el Moviment Ibèric d’Alliberament, en què militava Puig Antich.
Jo tenia relació amb CCOO, després vaig estar als Grups Obrers Autònoms (GOA) i col·laboràvem amb el MIL del Puig Antich, que donava suport logístic als grups obrers en la seva lluita. Quan el van matar a la Model, vaig tenir un impacte tan gran que tota la meva vida va canviar. De fet, la meva conversió té el seu origen precisament en la mort d’en Puig Antich, perquè després d’allò no vaig ser la mateixa, aquell crim em va provocar una gran reacció. Dos anys després, vaig entrar com a postulant al monestir.
Des que vostè va fer-se monja i va ingressar al convent, l’any 1976, fins a l’actualitat, la vida religiosa ha canviat molt.
Molt. Però jo crec que seguir Jesucrist ens porta a seguir el moment que estem vivint. La vida religiosa és viure el moment i crec que això és el que estem fent tots, tant els consagrats que fan una vida més activa, que són la majoria, com les i els que fan més vida contemplativa, com nosaltres. Però estem en comunió completament amb els altres religiosos i religioses perquè tots el que volem és donar resposta a la nostra societat, cadascú seguint el seu carisma. Ara, que hem de repensar la vida religiosa i adaptar-nos als nous temps i canviar coses?, això també.
RELIGIONS
