la contra
La relació àuria
La geometria de la badia de Roses, en forma d'el·lipse, desperta admiració
Frederic Macau Vilar va ser durant molts anys el cap de Obras Públicas, a Girona, en els temps obscurs del franquisme, quan les carreteres eren plenes de sots i s'havia de posar més bona voluntat que materials per reparar-les. Alguns el recordem com un home obert, dialogant i pràctic, que procurava millorar tot el que li era possible, malgrat que el trànsit per carretera sofria els primers increments forts per la generalització de l'automòbil, i els peons caminers amb els seus cabassets es veien desbordats.
Remenant ara entre papers vells hem trobat un treball que va fer l'Institut d'Estudis Empordanesos l'any 1964 titulat L'Alt Empordà geometritzat per la tramuntana. Macau se situa al balcó de l'Empordà que hi ha entre Vilajuïga i Sant Pere de Roda, i pot veure la badia de Roses; i en un angle de 180 graus, tot l'Empordà. «La forma de la platja és perfectament el·líptica, com si hagués estat traçada amb tiralínies.» S'admira fortament i estudia les construccions geomètriques que contempla i acaba definint dos arcs, «pertanyents a dues el·lipses tangents a una recta en un mateix punt, que queda gairebé a la meitat de la platja entre Roses i l'Escala.»
Llavors Macau formula diverses equacions per arribar a suggerir que la fórmula geomètricament perfecta d'aquesta badia no és fruit de la casualitat sinó que guarda la referència en «la relació àuria» que hom pot trobar en la natura, com per exemple en la distribució de les fulles dels arbres, dels pètals de les flors, de les estrelles i els cargols de mar.
Aquesta relació àuria va ser descoberta pels grecs i adoptada per aquell poble d'artistes com una de les regles fonamentals per aconseguir la proporció ideal en les figures. Macau aventura que els grecs, en arribar a Empúries, quedaren subjugats en veure que la badia guardava la relació que tant els impressionava, i per això s'hi varen quedar.
Avui, qui vulgui entrar a Viquipèdia trobarà aquest número áureo –nombre daurat, raó daurada, divina proporció... (diversos noms l'han definit)–. Es tracta d'un nombre algebraic descobert com una proporció o relació. Es compleix en nombrosos cossos de la natura. Té propietats estètiques i també mítiques, i sovint s'ha emprat en arquitectura. Plató (428-347 a. C) ja el va estudiar, però va ser el 1509 quan el matemàtic i teòleg Luca Pacioli va escriure definitivament sobre la «divina proporció». Macau atribueix la perfecció d'aquesta el·lipse empordanesa a raons «que no són casuals»: la geologia del país, la presència dels dos rius –la Muga i el Fluvià– i, sobretot, l'acció de la tramuntana, que ha estat «el gran dibuixant de la badia». Detalla els materials geològics que la formen, i acaba amb un elogi a l'acció del vent de tramuntana que «ha distribuït els materials fent amb ells geometria a gran escala i emportant-se fora dels límits de la badia, com passant una gran rasadora tot vora del mar, els que hi sobren, per anar perfilant i mantenint el dibuix tan perfecte de la nostra badia...»
Passaran els anys i els lustres. Avui les construccions ens impedeixen gairebé veure aquelles «formes perfectes» que contemplà Macau l'any 1964. Però la «regla àuria» que matemàticament va descriure no passarà. I les persones enamorades, com ell mateix, de la geometria empordanesa sempre hi romandran.
