Societat

LLUÍS BUSQUETS I GRABULOSA

Escriptor i periodista. Membre de Cristianisme s. XXI

“Omella no ha fet res pels presos; com a president de la CEE se’l miren amb lupa”

Que ens hagin de caure bisbes amb paracaigudes, sense que sorgeixin de les nostres pròpies comunitats, és un fracàs
Algú li haurà d’explicar al papa la història jurídica catalana, des del Decret de Nova Planta fins a la laminació de l’Estatut

Cristianisme al Segle XXI acaba de publicar el llibre Església catalana i la reconstrucció nacional (Círculo Rojo), que ha editat Lluís Busquets i Grabulosa, professor jubilat, periodista i membre de la junta d’aquesta entitat. L’entrevistat és autor de més d’una trentena de llibres, entre els quals hi ha Xirinacs i l’estafa de la transició (2013, Ara Llibres); Xirinacs, el profetisme radical i noviolent (2016, Balasch Editor); El testament de Moisès (2007, Ara Llibres); Els evangelis secrets de Maria i de la Magdalena (2009, Ara Llibres), i Jesús era un heretge (2014, Ara Llibres).

Des de Verdaguer, l’Església catalana sempre ha hagut de “sobreviure” a les ingerències espanyoles.
El 1895 Verdaguer deixa la seva reclusió a la Gleva i serà un delegat governatiu que, per ordre de Morgades, bisbe de Vic, es presentarà amb una ordre de detenció a la casa on viu. Desobeí i fou suspès a divinis. Garolera pensa que el model dels cèlebres articles d’En defensa pròpia publicats a La Publicidad va ser l’article “Vindicación personal”, de Balmes, acusat a Madrid de criptocarlí.
Hi ha diversos articles de les relacions entre Catalunya i el Vaticà.
Sí, és clar. La denominada “cuestión catalana” era jutjada com a política des dels inicis del segle passat i el Vaticà té, malauradament, una Secretaria d’Estat.
Jaume Aymar ens remet a grans noms de l’Església i la cultura catalanes que van tenir influència a Roma.
El director de Catalunya Cristiana revela fets interessants, com la relació de Lleó XIII amb Balmes o el caputxí Vives i Tutó, que va ser cardenal (els italians deien, malèvolament, “Vives è tutto!”). Parla de catalans influents a Roma (el cardenal Albareda, el liturgista Pinell, l’auditor de la Rota Manuel Bonet, el pare Batllori i d’altres), i explica un fet poc conegut: que existeix una associació, Catalans a Roma, gràcies al jesuïta i professor de la Gregoriana Josep M. Benítez i Riera.
Miquel Corts, el gran expert en l’arxiu secret del Vaticà, ens explica les pressions espanyoles des de Primo de Rivera per controlar l’Església catalanista.
Fa un estudi minuciós, amb el rigor a què ens té acostumats, de la “qüestió catalana” i el cardenal Vidal i Barraquer durant la dictadura de Primo de Rivera, el qual, com el prelat es queixava en una carta del 1926, s’havia proposat fer-li la vida impossible. Poua les dades no sols de l’Arxiu Secret, sinó també dels arxius de Secretaria d’Estat i de Nunciatura, i ens ofereix un retrat del cardenal que va molt més enllà del fet de no haver signat la carta col·lectiva dels bisbes de l’1 de juliol de 1937. Si el ministre Wert volia castellanitzar els escolars catalans, Primo de Rivera ja volia “españolizar Cataluña”.
El desaparegut Hilari Raguer parla de la “tercera Espanya” i ens enfoca tres catalans catòlics imprescindibles: Manuel Carrasco i Formiguera, el general Batet i el cardenal Vidal i Barraquer.
Durant la guerra incivil, que en dic jo, hi hagué gent que no era ni blava ni vermella, la “tercera Espanya”, i ell sap posar de costat tres creients ben diferents: un parlamentari seglar, un militar i un prelat. Els dos primers foren afusellats i el darrer acabà a l’exili.
Bernabé Dalmau, també monjo, repassa els abats de Montserrat catalanistes.
Sí, els distingeix en quatre blocs: el primer acabat amb Deàs, el segon amb Escarré i Brasó, el tercer amb Bardolet i el quart amb l’actual abat Soler.
Pere Codina parla del Vaticà II i la renovació de l’Església catalana.
Explica què va representar el Concili a Catalunya començant per l’Església catalana del franquisme amb una Acció Catòlica enyoradissa de la FJCC. El concili comportà el reconeixement de la llengua, la renovació litúrgica, catequètica i bíblica, l’aparició dels consells presbiterals i pastorals a les diòcesis, els equips de matrimonis. Tot era eufòria, tanta, que el 1968 l’encíclica Humanae vitae va tenir una certa contestació jeràrquica en alguns llocs i de base: els cristians gosaven pensar per ells mateixos posant la pròpia consciència responsable al davant de tot.
Què en queda, d’aquella Església?
A títol personal t’he de dir que em sembla que poca cosa. Estaria d’acord amb el pare Codina. I gosaria afegir que Joan Pau II i Benet XVI van ser absolutament reaccionaris. La pràctica religiosa obligatòria, sense engrescament interior, ha minvat cada cop més. Anem cap a una Església de petit ramat; Rahner fa anys que va dir que tornàvem a les catacumbes. Però em preocupa que a les noves fornades de capellans no les vegi amb aquelles ganes d’aggiornamento dels anys seixanta i setanta, com si l’Església estigués en bany maria. S’ha tornat a formes de pietat popular anquilòtica; sento ben poc sovint renovació bíblica en les homilies.
No es queda curt...
I encara hi ha més: la promoció de la dona brilla per la seva absència. A l’Església encara li fan por els avenços per l’inici de la vida (fecundació in vitro, mares de lloguer) i el final (eutanàsia), i en comptes de vertebrar l’eix de la seva moral entorn de la justícia i la distribució dels béns, segueix fent-ho ancorada en la sexualitat. L’Església encara no sap tractar el col·lectiu d’LGBTI i segueix considerant altres formes de sexualitat fora del matrimoni com una perversió. Només cal consultar els punts 2.357 i següents del Catecisme de l’Església Catòlica de 1992. Des de quan un matrimoni creient refet d’un divorci anterior o un gai han de ser excomunicats? On ho diu l’Evangeli?
Com veu l’Església catalana d’ara?
Del Concili Provincial Tarraconense ja fa més de 25 anys i allí s’hi demanà “acollir els cristians en situacions familiars irregulars” o reciclar els agents pastorals. El més calent és a l’aigüera. Que ens hagin de caure bisbes amb paracaigudes, sense que sorgeixin de les nostres pròpies comunitats, és un símptoma de fracàs eclesial. Aleshores s’explica que aquests líders sobrevinguts no tinguin ni el coratge de fer una autèntica Conferència Episcopal Catalana, es conformen amb una virtual Conferència Episcopal Tarraconense. Quant hem esperat perquè la CEE ens deixi gaudir de personalitat jurídica de regió eclesiàstica? En temps del nunci Luigi Dadaglio (1967-1980) tots els bisbes eren catalans. Et sembla que hem avançat o retrocedit? A Arrels cristianes de Catalunya, del 1985, s’afirmava explícitament que Catalunya és una nació. El 2001, a Al servei d’aquest poble, l’afirmació de la nació catalana anava en una nota.
Que l’Església oficial catalana doni l’esquena als presos polítics, com ho valora?
Cristianisme al Segle XXI s’hi ha declarat públicament en contra. Personalment, sé què pensa el cardenal Omella: si la van fer, que la paguin. Ara, com a president de la CEE, se’l miren amb lupa i desconec si té vocació de profeta.
El papa ha tret una nova encíclica. Sembla que ha tingut poc impacte. Què diu?
Si Fratelli tutti ha tingut poc impacte, això és un bon senyal. El rebuig i la incomprensió són senyals d’anar pel bon camí, segons els evangelis. Altrament, és normal, perquè l’encíclica posa els problemes d’avui al descobert (per exemple, el problema migratori), gosa denunciar-los i de la dignitat humana n’infereix drets universals. Contra l’individualisme exacerbat del nostre temps, proposa la comunitat fraterna. L’encíclica acaba amb tres elements dignes de menció. Primerament, un record i una crida (el record que “les religions mai no inciten a la guerra ni insten sentiments d’odi, hostilitat o extremisme ni tampoc conviden a cap violència ni a cap vessament de sang”, i la crida a assumir com a camí la cultura del diàleg amb tothom, sobretot amb les altres religions). En segon lloc, confessa haver-se inspirat en Martin Luther King, Desmond Tutu, Mahatma Mohandas Gandhi i, sobretot, en el beat Charles de Foucauld. Acaba amb dues oracions, una al Creador i una altra denominada “Oració cristiana ecumènica”.
Hi parla de nacions... En documents d’aquesta mena, sempre hi ha qui, des Catalunya, analitza què és allò que pot afavorir la nostra personalitat…
En aquest sentit potser defraudarà una mica. El papa admet dialècticament els drets dels ciutadans de cada nació, però des d’una nova mirada: converteix en amo del propi país qualsevol estranger. Per això alerta del perill que les comunitats més desenvolupades somniïn poder “alliberar-se del llast de les regions més pobres per augmentar encara més el seu nivell de consum”. Una visió que, de vegades, se’ns aplica als catalans, molt vaticanesca i poc sensible a adonar-se que aquest alliberament el pot provocar el fet que una comunitat se senti oprimida i vulgui alliberar-se no pas per augmentar el seu consum, sinó per distribuir millor els recursos.
I no es contradiu quan cita l’encíclica de Joan Pau II ‘Solicitudo rei socialis’ i afirma que tot desenvolupament ha d’assegurar “els drets humans, personals i socials, econòmics i polítics, inclosos els drets de les Nacions i dels pobles”?
També fa servir el concepte de poble quan parla dels populismes que menyspreen els dèbils per maneflejar-los al seu antull, cosa que pot clivellar la mateixa democràcia, ja que, basant-se en Spadaro, defineix poble com una “identitat comuna, feta de llaços socials i culturals... en procés vers un projecte comú”. Un projecte que inclou el fet de poder-se organitzar políticament. Ara, per al cas català, s’escau com l’anell al dit quan diu: “Quan els conflictes no es resolen i s’amaguen o enterren en el passat, hi ha silencis que poden significar ser còmplices de greus errors i pecats. La veritable reconciliació no s’escapa del conflicte, sinó que s’assoleix en el conflicte, superant-lo mitjançant el diàleg i la negociació transparent sincera i pacient.”
Sap el conflicte entre Catalunya i Espanya?
I tant! El 2014 va declarar que hi havia independències per emancipació, com les americanes, i per secessió, que suposen un desmembrament, com el de l’antiga Iugoslàvia. I hi va afegir: “El cas iugoslau és molt clar [el Vaticà va donar suport a la independència de Croàcia i Eslovènia], però em pregunto si és tan clar en d’altres casos, en altres pobles que fins ara han estat junts. S’ha d’estudiar cas per cas. Escòcia, Catalunya... Hi haurà casos que seran justos i casos que no ho seran, però la secessió d’una nació sense un antecedent d’unitat forçosa s’ha de prendre amb pinces i analitzar-la cas per cas.” Aquí, el mot clau és “forçosa”. Algú li haurà d’explicar la història jurídica catalana que va des del Decret de Nova Planta fins a la laminació del nostre Estatut referendat pel poble.
Francesc ha tingut en compte el gran imam Ahmad Al-Tayyeb. Què significa?
L’apertura a tothom. Aposta per una nova Església, i ho prova el fet que entre les cites de l’encíclica hi podem trobar des del cineasta Wim Wenders al Talmud de Babilònia, i documents de diferents conferències episcopals com les dels EUA, Corea, Colòmbia, Llatinoamèrica i el Carib, Sud-àfrica o el Congo, com si finalment el papa s’acostés al magisteri dels bisbes, fins i tot africans, i no a l’inrevés.

Debats i conferències fixades en paper

Església catalana i reconstrucció nacional recull els debats d’Espai Obert que va organitzar l’associació Cristianisme al Segle XX, presidida per Mercè Izquierdo, el curs 2018/19. En una segona part el volum recull les intervencions dels Debats a Sant Ildefons, que l’entitat celebra a la parròquia de Cornellà i que el curs passat duia per títol La justícia en temps miserables i la globalització de l’autoritarisme. El primer cicle es va promoure “en honor del nostre president anterior, Jaume Botey, que malauradament ens deixà el febrer del 2018 i ens havia demanat d’aprofundir l’actitud de les esglésies cristianes davant les aspiracions de bona part del poble català i la paraula dels seus líders”, explica Lluís Busquets. Els autors en aquesta primera part del llibre són Narcís Garolera, Jaume Aymar, Ramon Corts, Bernabé Dalmau, Hilari Raguer i Pere Codina. En la segona part del llibre hi participen Ramon Alcoberro, Carme Herranz, Ignasi Agustí i Julià, i Ferran Sàez. L’entitat espera que l’any que ve es pugui publicar el cicle d’aquest curs 2019/20, que ja acaba i que inclourà, entre altres escrits, una ponència de Lucetta Scaraffia, exdirectora del suplement Donne, Chiesa, Mondo (“Dones, Església, Món”) de L’Osservatore Romano.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Els carrers de Vic s’omplen de clams feministes per denunciar que la pandèmia ha agreujat les desigualtats

Vic

Suspès un acte del 8-M a Tarragona perquè els Mossos identifiquen una quinzena de persones per pintades a la seu de Vox

Tarragona

Desenes de persones es concentren a la Puerta del Sol pel 8-M tot i la prohibició i es produeix algun moment de tensió

Madrid

El jutjat de primera instància número 2 de Sabadell deixa sense efecte la reobertura del cas Jubany

Sabadell

En estat crític un noi de 15 anys després de patir un accident amb quad a Alcarràs

Lleida

En marxa les primeres manifestacions amb motiu del Dia de la Dona

Barcelona

Meghan Markle va considerar suïcidar-se quan formava part de la família reial britànica

Washington

Els anticossos generats per la covid i els de la vacuna protegeixen contra la variant britànica

Barcelona

La vaga feminista deixa la UAB a mig gas en una jornada de protesta marcada per la no presencialitat a les aules

Cerdanyola del Vallès