Societat

LLUÍS BUSQUETS I GRABULOSA

PERIODISTA. PUBLICA ‘ENIGMES DE LA BÍBLIA I CULTURA CONTEMPORÀNIA’ (BALASCH EDITOR)

“Ha fallat la transmissió de la religió com a fet cultural”

He portat batxillers a Florència i, davant la Porta del Paradís del Baptisteri, em demanaven qui eren Caín i Abel o David i Goliat
A l’escola es vol fer religió, que no es pot ensenyar perquè és vivència, o catequesi, que ha de fer l’Església i no l’escola
M’he trobat noves fornades de capellans menys disposats al servei que els de la generació del concili Vaticà II

En Lluís Busquets i Grabulosa, que és membre de Cristianisme al Segle XXI, ha publicat en tres volums Enigmes de la Bíblia i cultura contemporània (Balasch Editor), una obra que no només endinsa en els llibres de la Bíblia i el seu significat, sinó que per explicar la Bíblia, pilar de la nostra cultura, ens endinsa, també, en les religions que van precedir el cristianisme i les que, després, les van seguir, els seus profetes i la seva influència en la nostra cultura i societat. El primer volum, Grans religions, la Torà i llibres històrics, l’ha prologat Eulàlia Vernet, professora d’hebreu i arameu a la Universitat de Barcelona. El segon volum, Nebiïm i Ketubim: profetes i sapiencials, els grans desconeguts, l’ha prologat la religiosa teresiana Viqui Molins, ànima de l’Hospital de Campanya de Santa Anna de Barcelona. Finalment, el tercer volum, El Nou Testament i l’islam: Jesús, Pau i Muhàmmad, l’ha prologat la monja Lucía Caram, fundadora de la Fundació Convent de Santa Clara de Manresa. Els volums els ha il·lustrat Sergi Barnils, artista que ha fet de la Bíblia l’eix vertebrador de la seva obra.

Publica ‘Enigmes de la Bíblia i cultura contemporània’, on analitza els 73 llibres de la Bíblia. És una obra molt ambiciosa.
Em vaig plantejar el que volia fer sense terminis. I desitjava una presentació tan rigorosa com fos possible de les arrels religioses de la nostra cultura en una societat com la catalana, per desgràcia cada vegada més ignorant d’una de les dimensions humanes més pregones, capaç de condicionar des de l’espiritualitat a la concepció del món. La vaig distribuir en tres volums, en cadascun dels quals hi ha un apartat titulat “Iconologia”, on ofereixo un reguitzell d’adreces digitals que remeten a arquitectura, literatura, música, belles arts, films i vídeos que els textos bíblics hagin originat, de manera que el lector pugui accedir a aquestes obres i, si li abelleix, passejar-se pels Museus Vaticans, pel Prado o pel Louvre. Potser això li dona aquest tint d’ambició.
Per què cal una obra com aquesta? Quina ha sigut la seva intenció? No són llibres de religió sinó de cultura.
La intenció l’hi he dit en començar. I té raó: quan vam presentar l’obra a la Capella del Seminari de Barcelona, vaig dir que més que una obra de religió era de cultura religiosa. És a dir, allò que caldria ensenyar als alumnes de les nostres escoles, si no volem fer generacions de rucs. En canvi, a l’escola es pretén fer religió, que no es pot ensenyar perquè és vivència, o catequesi, que ha de fer l’Església i no l’escola. I sí, cal conèixer els textos religiosos i no sols per conèixer l’art. La història de la humanitat no s’entendria sense determinats termes religiosos: tolerància, laïcitat, secularització… El nostre llenguatge n’està amarat; les mares novelles compren un moisès per al nounat i diem d’una persona que n’ajuda d’altres que és un samarità, només per posar dos exemples.
Vostè veu imprescindible conèixer la tradició religiosa per comprendre la cultura contemporània. Però les noves generacions no la coneixen.
Sí. Per això plora la criatura, aquest és el mal. He portat batxillers a Florència i, davant la Porta del Paradís del Baptisteri, una joia de Ghiberti, em demanaven qui eren Caín i Abel o David i Goliat. Per això, quan vam presentar l’obra, vaig dir que més que una obra de religió era de cultura religiosa.
Al primer volum, ‘Grans religions, la Torà i llibres històrics’, què hi explica?
Globalment, a banda d’un capítol inicial sobre les religions politeistes orientals (hinduisme i budisme), del món antic (religions a Mesopotàmia, Egipte, Grècia i Roma) i de les tradicions xineses (confucianisme i taoisme), la història d’Israel. S’hi expliquen les fonts del Pentateuc, la Torà hebrea, és a dir, la llei escrita jueva, que és el nucli central del judaisme. Tot seguit segueixo amb la història deuteronomista, incloent Josuè, Samuel i Reis, fins a la destrucció de Jerusalem i del Temple de Salomó per part de Nabucodonosor II. Finalment, els llibres del Cronista i del retorn de l’exili, els desconeguts Esdres i Nehemies i el dels Macabeus.
El segon volum és ‘Nebiïm i Ketubim: profetes i sapiencials, els grans desconeguts’. Realment té raó, els profetes són uns grans desconeguts, avui.
I els sapiencials encara més! Tenen una posició a favor dels pobres i marginats gairebé evangèlica i l’Església gairebé mai no llegeix aquests textos. I n’hi ha de sublims, com el Càntic dels càntics, que jo presento com la superació d’un ménage à trois, un dels meghil·lhot cantats en les grans festes jueves. O el Llibre de Job, que sempre he valorat; en un apèndix m’atreveixo a fer-li una entrevista. Cada capítol, a més d’una bibliografia al dia, té uns suplements que pretenen desenvolupar temes, ampliacions o corol·laris amb textos lligats al tema principal.
Què ens diu en aquest segon volum?
Hi parlo de les diferents onades profètiques –les d’abans dels llibres escrits, els profetes dels llibres que comencen amb Amòs i Osees, i els apocalíptics– i, dins la literatura sapiencial, distingeixo els relats en prosa dels que són en vers i prosa, dels paremiològics i dels exclusivament lírics. Comento cada llibre, la majoria amb esquemes. Els volums estan farcits de mapes, esquemes i gràfics.
La religió s’allunya cada cop més de la societat a casa nostra. No només la pràctica, també la seva coneixença i comprensió. És un empobriment? Ha fallat la transmissió de la religió com a fet cultural? Com s’hi pot posar remei?
Sense conèixer i comprendre els textos sagrats, la praxi ha de minvar per força. I sí, ha fallat la transmissió de la religió com a fet cultural i dels textos religiosos com a llenguatges simbòlics i mítics. El problema actual és que en les societats seculars occidentals d’avui, que han hagut de pugnar per la separació del poder polític del poder religiós, es confon el laïcisme, que considera la religió com un afer particular que sols ateny l’individu i queda reduït a l’esfera privada –i al nostre país aquesta és una concepció ben estesa–, amb la laïcitat, que entoma la religió com un fet positiu, respectant la llibertat religiosa d’una banda i, de l’altra, la separació entre Església i Estat. I així i tot, en una societat laica i respectuosa –però no laïcista–, la religió perd pes i presencialitat com a eix de cohesió social. Per això J. Habermas el 2001 encunyà el concepte “societat postsecular”, on la religió té dret a fer-se escoltar i la democràcia, l’obligació de prendre-la seriosament i de promoure un procés de diàleg i apropament entre les comunitats religioses i la societat moderna secular, començant per donar-li visibilitat.
I?
Hi ha algun remei? Crec que s’hauria d’explicar bé que tot llenguatge religiós és simbòlic. Hi ha qui encara es pensa que la resurrecció de Jesús va ser amb un focus de llum, túnica blanca i música de Händel. La creença, en el fons, enllà d’un do de Déu, és una intel·lecció de realitats expressades en mites, no pas en un llenguatge històric de fets comprovables. En aquest sentit, ni la religió pertany a la història ni la història pertany a la religió. Els mites –per exemple, el del pas del mar Roig per expressar un alliberament o el de l’eclipsi de sol durant la mort de Jesús, per emblematitzar una commoció còsmica–, encara que pugui semblar que falsegen la història, no ho fan: entenen la història des d’unes ulleres que van més enllà d’allò fenomènic. El mite no empetiteix cap relat pel fet de no ser històric; el projecta a una nova dimensió. El que no podem fer és revestir els mites literalment d’història per creure’ns la història i estalviar-nos l’experiència religiosa que el mite amaga.
La religió no ha desaparegut com fa 50 anys alguns havien pronosticat i, a casa nostra, sobretot per la cultura que aporten els nouvinguts, la religió és un tema permanent de debat.
Els sociòlegs de la religió, que fa 50 anys en pronosticaven la desaparició, la van errar de mig a mig; a casa nostra tenim un bon mostrari de religions. A Catalunya hi ha cap a 8.000 centres de culte. I ens va bé de veure com preguen els musulmans o celebren les seves festes els sikhs. El tercer Baròmetre sobre la religiositat, de l’any 2020, assenyalava que el 44,1% de la població s’identificava amb alguna confessió religiosa. Hi ha qui ha dit que l’Església catòlica serà dels immigrants o no serà. Immigrants desarrelats del territori que els ha acollit? Si fos veritat, ho veuria conflictiu. Altrament, he vist celebracions de gent que prové de Sud-amèrica molt conservadores. També m’he trobat noves fornades de capellans menys disposats al servei que els de la generació del concili Vaticà II. I això em preocupa. Si la religió no ens serveix per alliberar-nos i viure millor, malament rai!
En el tercer volum, ‘El Nou Testament i l’islam: Jesús, Pau i Muhàmmad’, què ens vol explicar?
Hi comento, en primer lloc, l’obra epistolar de Pau, anterior a cap altra del Nou Testament, tot destriant la que no és d’ell, així com altres cartes dites pastorals i catòliques, els Evangelis, els Fets dels Apòstols i l’Apocalipsi, textos tots dirigits a confessar Jesús com a Messies. Respecte a Pau, m’agrada molt poder dir que s’han identificat com a interpolacions els textos que el presentaven abans com un misogin, un home que demanava sotmetiment a l’autoritat i partidari de l’esclavisme. Res de tot això és veritat! Per als Evangelis em serveixo dels exegetes més actuals, com per exemple Rius-Camps per a l’obra de Lluc, que va publicar-la seguint el còdex Beza sota el títol Demostració a Teòfil. Quant a l’islam, el text inicial del capítol és de l’Alcorà i parla de Jesús i de la Verge Maria. Muhàmmad o Mahoma admirava que un sol llibre, la Bíblia, unís jueus i cristians, i per això, esperant una unió semblant, va escriure l’Alcorà. Altrament, l’islam és una religió que practiquen molts musulmans a Catalunya i són propers a nosaltres; n’havia d’oferir almenys les beceroles.
Vostè és un dels autors que més han parlat de Jesús. Ara hi torna, però també posa l’enfocament en altres profetes. Tots ells són pilars de la nostra cultura?
Des d’Última noticia de Jesús el Natzarè (2006) fins a Jesús, una història polèmica (2021), he escrit sobre Jesús en cinc llibres més. Tot treballant, vaig adonar-me que Jesús prenia el capteniment dels grans profetes del segle VIII. I vist que els Evangelis ens relaten que Jesús esmentava determinats profetes, vaig voler saber quins eren exactament i en quin context ho feia.
Els llibres els han prologat Eulàlia Vernet, Viqui Molins i Lucía Caram.
Inicialment, vaig aconseguir adreces de grans experts de Roma, París i Jerusalem, per a cadascun dels volums, i volia que m’escrivís el liminar per a tots tres el cardenal Omella, com a bisbe meu que és. En refusar la proposta el senyor cardenal, amb raons que vaig entendre, em vaig adonar que jo havia escrit per a lectors senzills i els experts més aviat podrien actuar de barrera. Aleshores vaig dir-me que ho havia de demanar a persones que visquessin l’Evangeli al carrer quotidianament. I l’editor em va dir: “D’acord, però que siguin dones.” Per això ho vaig demanar a la Viqui i a sor Lucía, que va completar perfectament la professora d’estudis hebreus i arameus Eulàlia Vernet, de la Universitat de Barcelona. Em feia molta il·lusió, perquè havia estat alumna meva i no hi ha millor goig per a un professor que tenir alumnes que et superin.

Església catalana?

Com a membre de la junta de l’entitat de fidels de base Cristianisme al Segle XXI, preguntem a Lluís Busquets i Grabulosa què opina de la situació actual de l’Església a Catalunya i de si encara podem parlar d’“Església catalana”. Respon: “Parlant a títol personal, penso que fa bé de parlar d’Església a Catalunya i no d’Església catalana, que va deixar perdre l’ocasió i els ànims d’esdevenir-ho rere el Concili Provincial Tarraconense del 1995, torejant-ne les conclusions, en mots de Salvador Cardús. Deu anys abans havíem tingut un document excepcional, Arrels cristianes de Catalunya, i el bisbe Deig demanava una Conferència Episcopal Catalana (CET). El somni es minimitzà en una simple «regió eclesiàstica», la qual, deu anys després, encara no s’havia fet realitat.” Manté Busquets i Grabulosa que “des de Creure en l’Evangeli i anunciar-lo amb nou ardor (2007), els cappares de l’Església a Catalunya no han estat capaços de posar-se d’acord en gaire res” i opina que “la CET funciona sols de manera virtual”. “Abans, el 2004 –recorda–, es va trossejar l’Arxidiòcesi barcelonina en les dues sufragànies de Terrassa i Sant Feliu de Llobregat. Estic parlant de l’Església jeràrquica, és clar. Sortosament n’hi ha una altra, la de les comunitats de base i la que té cura dels més marginats, l’església de les perifèries i dels hospitals de campanya com el que existeix a la parròquia de Santa Anna a Barcelona, que sortosament s’abeura en l’aigua viva de l’Esperit.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

GIRONA

El Servei Municipal d’Esports ofereix 228 places en 23 cursos aquest estiu

GIRONA
societat

Multarà per l’excés de soroll i el consum d’alcohol al carrer

Sabadell
Societat

Estudiarà si cal reforç puntual dels mossos

Tarragona
salut

L’Associació Contra el Càncer posa en marxa el programa “Rutes Saludables”

olot
Gregori Vizcaino i Vallbona
Director de l’Ascensió, Fires i festes de Granollers

“Hem d’entendre l’Ascensió com un estat d’ànim”

Granollers
Olot

Urbanitzen l’últim espai verd de la falda del Montsacopa

Olot
Societat

Dos-cents drons a la Cremada de Badalona

Badalona
Societat

Donen dispositius traductors per facilitar el treball humanitari d’Open Arms

Badalona
societat

El gimnàs Sant Pau, més a prop de tornar a donar servei

barcelona