“Als 35 anys no es poden dir joves, són adults precaris”

És dramàtic. Sense feines estables, amb sous que t’exploten i uns lloguers abusius no podem anar enlloc. Un percentatge elevat de joves pateixen ansietat perquè no arriben a final de mes.

És la barrera, perquè per un lloguer ens demanen dos anys cotitzats i contracte indefinit. Quins joves tenim això avui? Emancipar-se vol dir destinar el 90% del sou al lloguer. Des del CNJC reclamem un percentatge del parc públic d’habitatge només per a joves; si no, en quedem fora. Els països que hi destinen més recursos tenen una millor taxa d’emancipació.

Som crítics amb unes ajudes com el bo cultural. No es tracta només d’anar al cine, que també, sinó d’emancipar-se amb dignitat, sense haver d’estalviar deixant de menjar de manera saludable o sense encendre la calefacció com molts companys universitaris.

Tinc 23 anys i continuo vivint a casa dels pares. La universitat em queda a prop i no compto que pugui marxar en els propers tres o quatre anys, fins que amb un sou estable pugui estalviar per anar de lloguer. Comprar avui no és en l’imaginari de cap jove.

Allarguem la precarietat en què vivim i els considerem joves, però no es pot maquillar la veritat, perquè als 35 són adults precaris. Acabes d’estudiar als 22 i han de passar anys per guanyar estabilitat.

Esperem que es facin canvis en els quatre àmbits prioritaris que considerem accessibles per revertir la situació. Veiem que ens escolten, i ho van fer el 2022, quan era l’Any Europeu de la Joventut, però més enllà de la foto i paraules necessitem fets i recursos.