Juan Azkarate, l’últim ‘gudari’ de la marina del govern basc durant la Guerra Civil

Juan Azkarate Araucua (Bermeo, 1922), l’últim gudari de la marina auxiliar basca durant la Guerra Civil, va morir divendres als cent anys. Els gudari eren els membres de l’últim exèrcit oficial basc durant la República, molts dels quals van lluitar heroicament i amb pocs recursos contra els feixistes que van executar el cop d’estat a Madrid i van imposar el seu règim de terror amb el suport de les armades de Hitler i Mussolini. Azkarate es va allistar amb només 14 anys i, de fet, amb 13, en conèixer la rebel·lió a Madrid, ja va dir al seu pare que volia anar a la guerra.

El soldat va sobreviure sovint de miracle a les diferents batalles dels dos exèrcits. També va lluitar i va patir l’horror en el front català. Amb la pèrdua del País Basc per l’avenç de les tropes de Franco, va acabar a Barcelona, en un perillós viatge en tren, en veure que a Cantàbria i a Astúries estava tot perdut. Tot i la seva joventut, era un combatent tan conegut que es va entrevistar a Catalunya tres vegades amb el lehendakari a l’exili, José Antonio Aguirre, que li va proposar fugir cap a Cuba com a cònsol. També va tenir la possibilitat d’anar a Veneçuela, però el joveníssim gudari va preferir quedar-se. El seu pare també era voluntari i feia trinxeres per als soldats republicans. De les trobades amb Aguirre recordava, fins fa poc, la part més divertida: “En les converses amb ell, sempre hi havia l’embolic de si el tractava de tu o de vostè, i la gent que ens escoltava es feia un fart de riure.” Però d’aquelles converses el que més li va quedar era l’impacte visual quan abandonava el despatx del dirigent basc: “Quan veia la Pedrera de Gaudí... Allò era d’un altre món! Encara em colpeix quan la veig per televisió.” Aguirre va fugir a l’Estat francès després de la guerra i va arribar als Estats Units el 1941.

Azkarate, encara en plena guerra, va recalar a Girona, a la companyia número 13 de transeünts. Ell mateix havia s’havia autodefinit com l’ “únic basc de Girona”. Allà va estar durant uns dies en l’exèrcit d’aviació, però després va anar cap a la Garriga. Havia vist com els avions italians bombardejaven Barcelona, però allò va ser molt pitjor. Va haver d’assistir les víctimes de Granollers del bombardeig del 31 de maig del 1938. “Jo no sabia català i recordo que els ferits cridaven: «Ai, les cames! Ai, les cames!» No els entenia, fins que vaig comprendre que es queixaven per la metralla que tenien a les cames.” Ell mateix ho va explicar en aquest diari en un reportatge del 26 de juny del 2022.

Azkarate, que amb 14 anys també es va afiliar al Partit Nacionalista Basc, va ser protagonista directe d’una de les batalles navals més desiguals del segle XX, segons els historiadors que l’han estudiada, la del cap de Matxikako, el 5 de març del 1937. En aigües de la costa de Biscaia, el temut creuer pesant franquista Canarias –193 metres d’eslora, 1.200 tripulants i 16 canons– es va batre amb quatre bacallaners bascos, reconvertits en improvisats vaixells de guerra anomenats bous –65 metres d’eslora, 50 tripulants i 2 canons– i batejats amb noms de províncies d’Euskal Herria. Armat únicament amb dos canons, el Nabarra va resistir durant una hora el furibund atac del Canarias abans que el capità republicà Enrique Moreno i 28 mariners bascos renunciessin als bots salvavides i preferissin enfonsar-se amb la nau abans que ser empresonats. La resistència heroica dels mariners al cap de Matxitxako va commoure els enemics fins al punt que el comandant del Canarias, Salvador Moreno Fernández, i el seu director de tir, Manuel Calderón, van intercedir davant Franco i van aconseguir que els supervivents fossin indultats i alliberats com a reconeixement a la seva valentia.

Aquarterat a Getxo a bord del bou Araba, amb 15 anys, hi havia aquell dia Azkarate. “Amb l’Araba, ens va tocar retornar a les drassanes a instal·lar-hi un canó més, i des dels finestrals vèiem arribar el bou Gipuzkoa en flames –evocava l’antic mariner quan ja tenia més de 90 anys–. Manuel Calderón, que era el director de tir del Canarias ens va presentar a tots com a herois i gràcies a ell ens vam salvar molts de nosaltres.”

En la marina basca, Azkarate hi va fer de tot. Primer, el van veure tan jove que era cambrer, però a mesura que se sumaven baixes va acabar exercint d’ajudant de metralladora.

Després de la guerra, va patir com tants altres la repressió. Va acabar, primer, al camp de concentració d’Argelers, de què guardava un record pèssim per l’actitud dels soldats francesos que maltractaven tots els qui hi eren. També va ser empresonat a Bilbao. En sortir de la presó, va conèixer la seva dona i se’n va anar a treballar al Senegal, on va obrir la societat de pesca Azkarate Hermanos, de què va ser president. Va tenir un accident que el va deixar gairebé sense vista i va tornar al País Basc.

Com tants altres lluitadors per la causa republicana i nacional basca, va anar quedant en l’oblit fins que aquests últims anys han arribat alguns reconeixements. Fa just un any, el lehendakari Iñigo Urkullu va assistir a l’homenatge que es va fer a Bermeo als milicians i als gudari de la ciutat que van lluitar pel país, la democràcia i la llibertat. Azkarate, el dia que feia 100 anys, va ser l’encarregat de descobrir la placa d’homenatge. Urkullu també es va referir aquell dia a la famosa batalla de Matxikako: “En qualsevol altre país, hauria estat reflectida en novel·les i pel·lícules. A Euskadi, tenim pendent transmetre aquest heroisme a les noves generacions.”