55.000 hectàrees de Barcelona amb potencial agrari
La Diputació calcula que la demarcació podria recuperar una superfície similar a la del Vallès Occidental per a la pagesia
Nous projectes productius són decisius per millorar la disposició d’aliments
La Diputació vol saber la capacitat real de sobirania alimentària
Recuperar conreus també és bàsic per evitar grans incendis
Entre el 1956 i el 2018, la superfície cultivable de la demarcació de Barcelona es va reduir en 120.500 hectàrees, amb una disminució anual mitjana de 2.000. Com que aquestes magnituds s’entenen millor si fem comparacions, es pot dir que en 62 anys es van perdre cada any els cultius equivalents a tres vegades l’Eixample de Barcelona.
La desaparició d’explotacions agràries és un problema que es considera alarmant i per identificar possibles solucions primer cal conèixer la realitat. La Diputació de Barcelona ha impulsat l’estudi Tot això pot ser teu analitzant com ha canviat el paisatge en sis dècades. L’estudi concreta que hi ha més de 55.000 hectàrees de sòl que es podrien reconvertir en zones cultivables. No és un espai menor: una superfície similar a la del Vallès Occidental. La majoria d’aquestes terres que abans eren camps s’han convertit majoritàriament en boscos i, molt menys, en zones humanitzades.
Suposen un potencial agrícola molt important i la Diputació ha volgut comptabilitzar-ho i analitzar-ho per dos motius bàsics, segons indica Sònia Callau, cap de la Direcció Territorial Agrària d’aquest ens. “En primer lloc, en el context d’emergència climàtica, els experts ens estan avisant de la importància del paisatge en mosaic agroforestal. Cal que hi hagi una combinació de camps de conreus i boscos perquè massa zones boscoses contínues són un risc en el cas d’incendis”, explica. De fet, la proliferació de boscos que amb la sequera pateixen estrès hídric és una gran preocupació, ja que es converteixen en polvorins on les flames es poden escampar amb rapidesa. Per això els camps de conreu que ajuden a trencar la massa forestal es consideren tan importants.
“En segon lloc –continua Callau– és clau analitzar quina capacitat tenim a les comarques de Barcelona de produir els aliments que necessiten els ciutadans que hi viuen, és a dir més de cinc milions de persones. Volem saber com ha afectat la pèrdua de totes aquestes zones agrícoles la nostra autosuficiència.” En aquest sentit, recorda: “Estem en un moment d’incertesa, els costos de transportar aliments augmenten, el tema de l’aigua també preocupa i les sequeres poden afectar la producció d’aliments a escala mundial.”
Segons l’estudi impulsat ara, les comarques de Barcelona que disposen de més terres recuperables per a conreus són el Bages (amb 7.797 hectàrees en desús), l’Anoia (7.060) i l’Alt Penedès (6.662). En el conjunt de la demarcació, les 55.000 hectàrees que es podrien tornar a dedicar a la pagesia representen aproximadament el 8,1% de la superfície no urbanitzada. D’aquesta superfície, el 84,4% actualment es cataloga al Sistema d’Informació Geogràfica de Parcel·les Agrícoles (Sigpac) com a pastures i boscos, encara que en el passat s’utilitzava per al conreu de fruiters, cereals, horta i altres cultius. El 15,6% restant està constituït per terres inscrites com a conreus en desús, abandonats o no registrats, i representen 8.626 hectàrees que també serien idònies per a la producció d’aliments.
La informació recollida, tal com destaca l’estudi, pot ser de gran interès tant per a persones que volen engegar projectes agrícoles nous com ampliar explotacions ja existents. Per això també s’ha publicat un mapa interactiu on es pot veure, municipi per municipi, quines són les terres que es podrien recuperar. “La seguretat alimentària és un tema de futur. La població mundial continuarà creixent, hi ha incertesa sobre els aliments, i volem saber quina seria la nostra capacitat de produir-ne, tenint en compte que geogràficament ens trobem en un espai prou adient, no estem al nord d’Europa”, insisteix Callau.
Bancs de Terres
Ara bé, l’existència de potencial agrícola requereix algú interessat a fer-lo realitat. La Xarxa de Bancs de Terres de Catalunya és una iniciativa que la Diputació de Barcelona cofinança des de l’any 2018 en el marc del BCN Smart Rural (un projecte de desenvolupament agrari). Es tracta d’un programa pioner a Europa que té tres objectius: recuperar terres de conreu en desús, facilitar el relleu generacional al camp i fomentar l’emprenedoria agrària.
Amb els Bancs de Terres la Diputació ajuda aquelles persones que tenen interès a fer feina de pagès però no disposen de terres perquè no venen de família pagesa. Els gestors del banc detecten els terrenys que no es conreen o aquells que no es conrearan en el futur, perquè augmenta el perfil de pagesos grans que saben que deixaran de fer la feina i no volen que les finques es quedin sense produir. En definitiva, el Banc de Terres és un gran banc de dades que permet als tècnics posar en contacte dues parts –arrendadors i arrendataris– perquè puguin encaixar, assegurant-los tot el suport jurídic i assessorament necessari.
Un exemple són la Tatiana Segura i en Sergi Ruiz, una parella que arran de la pandèmia va decidir canviar de vida. Tots dos són d’Esparreguera i allà van coincidir en un hort del poble, on van anar desenvolupant el seu interès pel fet de conrear els propis aliments. Cap dels dos és de família pagesa, però van decidir fer el pas i buscar una finca on iniciar un projecte agrícola i de permacultura. Gràcies a la mediació del Banc de Terres del Parc Agrari de Montserrat, van poder llogar una finca que han batejat com a Can Rasca Orella, entre Esparreguera i Collbató, amb hort i oliveres i on preparen diferents tallers i activitats per fomentar el contacte amb la natura. “Aconseguir viure a la muntanya era com una utopia que mai pensàvem que es pogués fer realitat”, diuen.
També és interessant l’experiència de la Conxita Enrich, una veïna de 70 anys de Castellbell i el Vilar que va contactar amb el Banc de Terres per oferir les 12 hectàrees que la seva família ha conreat durant set generacions. “Necessitem que hi torni a haver petits pagesos, no ens podem refiar de les grans extensions. El profit que vol el gran empresari és molt diferent del que vol un grup de petits productors. La terra, per poc que se l’estimi, és molt agraïda”, assegura.
