Societat

Gastronomia catalana, la que ho aprofita tot

L’any que ve la cuina pròpia estarà en el punt de mira del món: Catalunya ha estat escollida Regió Gastronòmica Mundial 2025

La cuina catalana, de tradició humil i basada en l’aprofitament, té receptari propi i escrit en català des del s. XIV

Pel xef Albert Adrià el plat més típic de la cuina catalana és el pa amb tomàquet
“Sense la tradició no hauria estat possible l’alta gastronomia actual”, diu Vicent Marquès

“La cuina cata­lana és molt marró”, va dir el xef Joan Roca, del tres estre­lles Mic­he­lin El Celler de Can Roca, de Girona, en la pre­sen­tació del seu últim lli­bre, La cuina medi­terrània (Columna). “Té raó si es mira la part visual de, per exem­ple, un fri­candó, que és el plat, par­lant de carn, més carac­terístic i més repre­sen­ta­tiu de la cuina cata­lana”, explica Vicent Marquès, autor de la colos­sal Història de la cuina cata­lana i occi­tana (Edi­ci­ons Sidillà), de deu volums, on ha reco­llit la savi­esa de 50 anys dedi­cats a la inves­ti­gació de la nos­tra cuina. “Això que la cuina cata­lana és molt marró ja ho havia dit en Santi San­ta­ma­ria, d’El Racó de Can Fabes, i es refe­ria a la part més visual, perquè és menys vis­tosa que la ita­li­ana, per exem­ple”, diu Marquès, que manté que “el color no fa la cosa”, rei­vin­dica la cuina marró i recorda que la cuina cata­lana també en té, de colors i cita, sense anar més lluny, l’escu­de­lla, plat català per excel·lència, que té, a més del marró de la carn, tots els verds i taron­ges de les ver­du­res.

La cuina cata­lana, amb l’oli d’oliva com a com­pany inse­pa­ra­ble(“L’oli i la sal i el pa i el vi”, pun­tu­a­litza Raül Balam, xef del dues estre­lles Mic­he­lin Moments, el res­tau­rant de l’hotel Man­da­rin Ori­en­tal de Bar­ce­lona), estarà l’any que ve en el punt de mira del món, ja que Cata­lu­nya ha estat esco­llida Regió Gas­tronòmica Mun­dial el 2025. “Una gran notícia per a la ciu­tat i pel país si ente­nem que la gas­tro­no­mia és una de les mane­res més maques de ven­dre cul­tura”, diu Albert Adrià, xef de l’Enigma, d’una estre­lla Mic­he­lin, que pun­tu­a­litza: “La iden­ti­tat d’un poble es veu ràpida­ment a l’hora de men­jar i beure.” Hi està d’acord Balam, que con­si­dera que la cuina cata­lana és el retrat dels cata­lans, “que ho apro­fi­tem tot”, i recorda la dita que diu que “els cata­lans, de les pedres en fem pans”.

En gran part, el mèrit d’haver acon­se­guit aquesta dis­tinció –admi­nis­tració a part, amb el suport de l’Acadèmia Cata­lana de Gas­tro­no­mia, la Fun­dació Alícia i El Bulli Foun­da­tion– es deu a l’alt nivell dels res­tau­rants del país (per començar, els de men­jar tra­di­ci­o­nal que hi ha escam­pats per tot el ter­ri­tori i les fon­des de tota la vida), i, ara mateix, als seus xefs inter­na­ci­o­nals.

L’alta gas­tro­no­mia cata­lana amb els seus cui­ners i cui­ne­res al cap­da­vant ha des­ta­cat a escala mun­dial i ha posat Cata­lu­nya en el podi dels millors del món. Cata­lu­nya ja té 54 res­tau­rants amb alguna estre­lla Mic­he­lin (5 de 3 estre­lles, 6 de 2 estre­lles i 43 amb 1 estre­lla), això sense comp­tar que ara mateix el Dis­fru­tar és el segon millor res­tau­rant del món (es podria con­ver­tir en el pri­mer el 5 juny, quan es fa la gala dels The World’s 50 Best Res­tau­rants) i abans van ser els pri­mers del món El Bulli i El Celler de Can Roca. “Sense la tra­dició, però, hau­ria estat impos­si­ble aquesta gesta”, diu Vicent Marquès.

Hi està total­ment d’acord Albert Adrià, segons millor xef del món segons el rànquing The Best Chef Awards: “Evi­dent­ment la meva base és la cuina cata­lana i és així perquè la meva base és la meva mare. Quan estàvem a El Bulli amb en Fer­ran innovàvem molt, és veri­tat, però sem­pre posàvem per damunt el que recordàvem de la cuina de la nos­tra mare, el que ens havia ense­nyat, i ens abocàvem a la seva manera de fer les pica­des i els sofre­gits, per exem­ple. Per tant, tot era nou, el què creàvem, però la base era la nos­tra cuina de sem­pre”, diu. I recorda també com la cuina de la seva mare va can­viar la cuina dels xefs. “En Fer­ran va ser el pri­mer que es va plan­te­jar: «La mare fa el peix a la planxa, no el fa ni bullit ni al vapor. La mare fa la ver­dura sal­tada, no la fa bullida ni hi posa man­tega.» I això va fer que ens qüestionéssim l’exces­siva influència dels res­tau­rants fran­ce­sos.” També recorda que van començar “a anar al port a veure què por­ta­ven els pes­ca­dors i a recu­pe­rar pei­xos que s’havien dei­xat de fer als res­tau­rants”. I també quan van tor­nar a cui­nar guat­lles. “I en tot això, el record sem­pre era el que es feia a casa.” “Tenim un ven­tall de pro­duc­tes ina­bas­ta­ble i un recep­tari enorme, que ens iden­ti­fica”, diu Adrià, tot i que admet que últi­ma­ment l’alta gas­tro­no­mia “mira molt cap al Japó, un gust molt net que busca con­tras­tos ”. Entén que aquesta tendència “ha vin­gut per que­dar-se”.

Per l’Albert Adrià el plat més típic de la cuina cata­lana és el pa amb tomàquet. Admet l’escu­de­lla, el fri­candó (n’està ena­mo­rat), el bacallà amb sam­faina, i mol­tes més recep­tes amb bacallà, la crema cata­lana...però creu que si ha d’anar a algun lloc del món i ense­nyar un plat típic, s’inclina pre­fe­rent­ment pel pa amb tomàquet. “Al món que­den parats, però és que nosal­tres tenim els tomàquets ide­als per sucar que no tenen en altres llocs. Vas a segons quin país i amb els tomàquets que tenen, si els suques al pa es perd mig tomàquet, una bes­ti­esa. En canvi, nosal­tres tenim aquest tomàquet de pen­jar que si el suques s’apro­fita tot. I una cosa: és mera­vellós de veure com cada xef et fa el pa amb tomàquet a la seva manera”, pun­tu­a­litza el xef.

Raül Balam, per la seva banda, recorda que el pa amb tomàquet és la con­seqüència de l’apro­fi­ta­ment del pa: “Quan el pa després d’uns dies s’asse­cava, què feien per tor­nar-lo a fer tou? El suca­ven amb tomàquet per apro­fi­tar-lo.” Manté que la nos­tra tra­dició “ve del poble humil” i recorda que a Sant Pol, el seu poble –“que sub­mi­nis­trava, sense tenir port, peix a Bar­ce­lona, fins que en el 1714 les tro­pes dels Bor­bons van des­man­te­llar la flota pes­quera–, el men­jar típic era i és la patata amb col i bacallà, un peix que se salava per con­ser­var, un peix de gent pobra”. “És el mateix que les anxo­ves de l’Escala, que les sala­ven per con­ser­var i era el que men­java la gent humil”, diu.

Joan Roca, en la pre­sen­tació del seu lli­bre La cuina medi­terrània, va recor­dar que la cuina cata­lana fa molts i molts anys, segles, que és reco­ne­guda al món i va citar “el recep­tari del cui­ner català del rei de Nàpols”, del s. XV.

Es refe­ria al mes­tre Robert, cui­ner de Fer­ran I, fill d’Alfons el Magnànim (ano­me­nat també Alfons V d’Aragó, III de València, I de Nàpols, Sicília i Mallorca, II de Sar­de­nya i IV de Bar­ce­lona), que va reg­nar a Nàpols entre els anys 1458 i 1494. Aquell cui­ner va escriure el Lli­bre de coc, que conté dues-cen­tes recep­tes majo­ritària­ment de plats que for­men part d’una ales­ho­res ja llarga tra­dició culinària medi­e­val cata­lana. Entre les recep­tes hi tro­bem tall de carn­sa­lada, potatge de cala­mars i de sípies, verats en cas­sola, bones sar­di­nes en cas­sola, esturió en gra­e­lles o far­ci­ment d’una gallina per a malalt. Va ser el pri­mer lli­bre de cuina imprès a la península Ibèrica i estava escrit en català (la impremta a Europa es va començar a fer ser­vir el 1440). Fins lla­vors els recep­ta­ris de cuina havien cir­cu­lat única­ment de manera manus­crita. L’Edi­to­rial Bar­cino l’ha tor­nat a edi­tar din­tre de la Col·lecció Recep­ta­ris històrics de Cuina Cata­lana que ha impul­sat el 7 Por­tes. No hi tro­bem recep­tes amb tomàquet ni pata­tes, que encara aquí no coneixíem perquè no havien arri­bat d’Amèrica, però sí mol­tes amb peix, avi­ram i espècies.

Sent Soví

Abans que el Lli­bre de coc la cuina cata­lana va que­dar fixada en el Lli­bre de Sent Soví, un manus­crit del s. XIV, el recep­tari més antic con­ser­vat en llen­gua cata­lana i el segon més antic d’Europa (després de les recep­tes del romà Apici, del s. I dC). En el Lli­bre de Sent Soví ja hi tro­bem expli­ca­des les pica­des o els sofre­gits que han arri­bat fins avui (o la salsa juvert i la salsa alma­droc, avui pràcti­ca­ment obli­da­des, tot i que el xef Raül Balam les va incor­po­rar en un dels seus menús del Moments). Hi ha recep­tes de sopes, de ros­tits, de peix, fresc o salat. L’inves­ti­ga­dor de la cuina cata­lana Vicent Marquès asse­gura que el bacallà, un peix molt abun­dant i que sem­pre va ser el més con­su­mit per les clas­ses popu­lars (no com ara, que és pro­hi­bi­tiu), apa­reix docu­men­tat en català per pri­mera vegada l’any 1575. Era la menja prin­ci­pal a Cata­lu­nya durant la Qua­resma, quan els cris­ti­ans no podien men­jar carn.

Al Sent Soví també hi ha recep­tes amb crus­ta­cis (llamàntol, lla­gosta, lla­gostí, cranc i bou de mar i cefalòpodes (cala­mar, sípia i pop), però cap recepta que faci ser­vir pet­xi­nes. S’hi parla de tonyina salada en con­serva, d’anxo­ves en oli i de la tècnica de l’esca­betx, que havien por­tat els àrabs. En carn, hi ha recep­tes de porc (ja es feia can­sa­lada, per­nil i boti­far­res), moltó, cabrit, conill i vede­lla. Hi ha recep­tes amb ous i l’avi­ram, com ara pollas­tre, gallina, capó, ànec, colom, oca i paó. La caça pre­sent al Sent Soví són conills de bosc i lle­bres, porcs sen­glars, cérvols, ossos, per­dius, fai­sans, guat­lles, coloms sal­vat­ges, grues, tudons i tords. Conté recep­tes de brou de gallina per a “hom deli­quat” i “con­for­tar”. Poden lle­gir-lo de nou perquè forma part de la Col·lecció Recep­ta­ris Històrics de Cuina Cata­lana.

Com totes les cui­nes del món, la cata­lana ha estat influ­en­ci­ada per la religió, en aquest cas la cris­ti­ana catòlica. “Ha influït menys que en altres països perquè el cris­ti­a­nisme no pro­hi­beix res, al con­trari d’altres reli­gi­ons, el juda­isme o l’islam, que pro­hi­bei­xen el porc, per exem­ple, entre altres pràcti­ques”, recorda l’his­to­ri­a­dor de la cuina Vicent Marquès.

L’apro­fi­ta­ment dels caput­xins

Però és evi­dent que els con­vents i les diver­ses pràcti­ques i con­di­ci­ons de la religió han mar­cat el com i el què i el quant es cuina al nos­tre país. Ho ha estu­diat bé i molt bé el caputxí fra Valentí Serra de Man­resa, apas­si­o­nat per la història dels seus avant­pas­sats fra­res i la seva cuina, igual que la cuina de les cases pai­rals. “Els caput­xins ens vam esta­blir a Cata­lu­nya el 1578. La incidència dels caput­xins en la cuina cata­lana és, sobre­tot, en la pre­pa­ració dels con­fi­tats dels exce­dents de les hor­tes que ha aju­dat enor­me­ment a no mal­ba­ra­tar i a la popu­lar cuina d’apro­fi­ta­ment. Més aviat els fra­res, que som gent del poble, hem seguit la tra­dició cata­lana inse­rida en la nos­tra iden­ti­tat fran­cis­cano-caput­xina, tal com s’expressa en l’Art de cui­nar que el 1787 escriví fra Sever d’Olot”, diu fra Valentí.

Insis­teix aquest frare que tant la cuina caput­xina com la que històrica­ment s’ha anat fent als masos cata­lans “és una cuina d’apro­fi­ta­ment que se ser­veix dels menuts de les carns, prin­ci­pal­ment de l’avi­ram, de les hor­ta­lis­ses de tem­po­rada, els lle­gums i la pesca salada en els dies d’abs­tinència”. Explica l’expert caputxí (molt cone­gut, també, pels seus lli­bres sobre les her­bes reme­ie­res) que “tant la cuina caput­xina com la cuina cata­lana observà un gran canvi a par­tir del segle XVIII, quan incor­porà defi­ni­ti­va­ment les hor­ta­lis­ses vin­gu­des d’Amèrica: els tomàquets, sobre­tot. Era sovin­te­jada la ingesta de pesca salada, i la famosa “olla dels caput­xins” on cui­na­ven una bar­reja d’arròs, cigrons, ver­dura capo­lada i menuts de l’avi­ram o d’altres ani­mals. Ante­ri­or­ment foren molt apre­ci­a­des les peso­la­des i s’havien men­jat mol­tes faves...”. Per fra Valentí Serra de Man­resa els ali­ments més pro­pis de Cata­lu­nya dels con­vents caput­xins són “lle­gums, hor­ta­lis­ses, fruita verda i fruita seca, en alguns dies no peni­ten­ci­als es men­java carn (menuts freqüent­ment, tripa, peus, frei­xura...) i carn de moltó per les fes­tes. “No era una cuina estric­ta­ment vege­ta­ri­ana. En els con­vents de la costa es men­java peix fresc (sar­dina, verat) i habi­tu­al­ment en els con­vents, ven­tre de tonyina, con­gre sec i bacallà.”

El bacallà i les recep­tes de bacallà ocu­pen gran part del cinquè volum de la Història de la cuina cata­lana i occi­tana de Vicent Marquès. “Era un peix molt abun­dant, pes­cat al nord d’Europa, que ha ali­men­tat els habi­tants del con­ti­nent durant segles i els cata­lans i occi­tans sem­pre n’han fet un gran con­sum. El fet que es pogués asse­car va ser la clau per a la con­ser­vació i el con­sum pre­fe­rent d’aquest peix, (les neve­res no van arri­bar a les cases fins ben entrat el s. XX). El bacallà amb cigrons és, segons Marquès, una de les recep­tes més anti­gues i més popu­lars a casa nos­tra, així com els bunyols de bacallà o el bacallà amb ous durs.

Vin­guts d’Amèrica

Explica la his­to­ri­a­dora Maria Àngels Pérez Sam­per en el pròleg de la ree­dició del lli­bre Avi­sos i ins­truc­ci­ons per lo prin­ci­pi­ant cui­ner, un recep­tari anònim del s. XVIII [un recep­tari de les comu­ni­tats fran­cis­ca­nes on explica de manera insis­tent com i què ha de ser un cui­ner i com ha de com­por­tar-se dins de la cuina con­ven­tual], que l’arri­bada de nous pro­duc­tes d’Amèrica –por­tats com un dels millors tes­ti­mo­nis de la riquesa i les par­ti­cu­la­ri­tats de les noves ter­res des­co­ber­tes– va cri­dar molt l’atenció dels espa­nyols. “Va ser pre­ci­sa­ment a Bar­ce­lona, on lla­vors eren els reis Fer­ran i Isa­bel, el lloc on pri­mer es van pres­tar i tas­tar aquests nous ali­ments”, escriu la his­to­ri­a­dora.

Els nous ali­ments es van anar des­co­brint pro­gres­si­va­ment, pri­mer per Colom i després pels des­co­bri­dors suc­ces­sius, i diu la pro­fes­sora que la incor­po­ració dels ali­ments ame­ri­cans a la cuina cata­lana no va ser de cop, sinó que cada pro­ducte va tenir una cro­no­lo­gia diversa. Entre les plan­tes, les que més aviat es van incor­po­rar van ser les mon­ge­tes: de seguida se les van fer seves les clas­ses popu­lars i de seguida van figu­rar, i encara figu­ren, com un dels ingre­di­ents prin­ci­pals de molts plats típics cata­lans (el cui­ner Albert Adrià explica per a aquest repor­tatge que en el seu res­tau­rant Enigma, d’una estre­lla Mic­he­lin, “els cli­ents men­gen el menú degus­tació” però ells, tot el per­so­nal, fan plats “molt tra­di­ci­o­nals” i un dels plats bàsics que men­gen cada set­mana “és, i que no falti mai, patata amb mon­geta ten­dra”).

“Les mon­ge­tes apa­rei­xien a la taula dels rics però també, i sobre­tot, a les tau­les dels pobres. En el Lli­bre del com­pra­dor de l’Hos­pi­tal de la Santa Creu, durant els s. XVI i XVII, apa­rei­xien mon­ge­tes ten­dres i blan­ques”, manté Pérez Sam­per. Diu també que “el recep­tari fran­ciscà incor­po­rava les mon­ge­tes en dife­rents recep­tes, entre les quals, l’olla podrida (que es feia amb ver­du­res, codonys, alls, cas­ta­nyes, pru­nes, mon­ge­tes, cigrons, arròs, fideus, espècies i safrà).

En el die­tari del baró de Maldà, les mon­ge­tes ver­des apa­rei­xien repe­ti­da­ment com a ver­dura i les mon­ge­tes blan­ques, com a lle­gum. I ja en el Lli­bre de la cuina cata­lana, del 1933, Fer­ran Agulló inclou les mon­ge­tes com a pro­ta­go­nis­tes o com­ple­ment obli­gat de plats tan tra­di­ci­o­nals com l’escu­de­lla cata­lana, el llo­mi­llo o boti­farra amb mon­ge­tes i les mon­ge­tes sal­ta­des.

Altres ali­ments arri­bats d’Amèrica que són sum­ma­ment popu­lars i inte­grats de seguida a la cuina cata­lana són els pebrots i el seu deri­vat, el pebre ver­mell. Com les mon­ge­tes, van ser pro­duc­tes de molt fàcil i ràpida difusió i incor­po­ració. També de mica en mica van anar entrant i van ser molt popu­lars el cacau (Bar­ce­lona aca­ba­ria sent la capi­tal euro­pea de les xoco­la­ta­des), el moni­ato, la pinya, la patata i el blat de moro. Entre els ani­mals, diu Maria Àngels Pérez Sam­per, només va tenir una importància sig­ni­fi­ca­tiva el gall dindi. La incor­po­ració del tomàquet, en canvi, no va ser tan ràpida i a Europa “va pene­trar com a planta deco­ra­tiva i es va començar a con­su­mir pri­mer com a ama­nida i després com a salsa fins que no es va esten­dre com­ple­ta­ment fins al s. XVIII”.

Pel que fa a les pata­tes, Josep Lle­do­nosa, Creu de Sant Jordi, autor de La cuina cata­lana(RBA), una com­pi­lació de 800 recep­tes tra­di­ci­o­nals, va afir­mar en una entre­vista al diari Avui que “va cos­tar d’accep­tar-les” perquè de pri­mer “només agra­da­ven les flors per deco­rar”. Qui ho diria, quan avui són el com­ple­ment indis­pen­sa­ble per a la majo­ria de gui­sats.

La cuina pròpia s’ha anat desen­vo­lu­pant i ha incor­po­rat altres tra­di­ci­ons. El Cor­pus de la cuina cata­lana, (Ara Lli­bres) de l’Ins­ti­tut Català de la Cuina ha incor­po­rat final­ment en la seva última edició, del 2023 (després de molt debat), el gas­patxo com a plat típic de la cuina cata­lana. Toni Mas­sanés, direc­tor de la Fun­dació Alícia, feia temps que s’havia mos­trat favo­ra­ble a aquesta incor­po­ració ori­ginària d’Anda­lu­sia perquè, per ell, era més impor­tant “la presència en el temps i en el ter­ri­tori” que els orígens de les ela­bo­ra­ci­ons o els seus ingre­di­ents.

Cal recor­dar que l’arròs, avui cab­dal en la nos­tra cuina, va arri­bar amb els àrabs el 711. La pri­mera recepta amb arròs (el men­jar blanc) apa­reix al Lli­bre de Sent Soví i es feia, sobre­tot, per curar els malalts (el popu­lar i nos­trat arròs bullit).

En més d’una ocasió, sense anar més lluny en la pre­sen­tació del Pas­seig de Gour­mets del pas­seig de Gràcia, al febrer, la xef Carme Rus­ca­lleda va expres­sar la seva pre­o­cu­pació per l’ali­men­tació de la gent jove que no té temps de cui­nar i per la pèrdua del nos­tre patri­moni gas­tronòmic, i es va pro­nun­ciar a favor –ara ho fa també i des d’aques­tes pàgines el seu fill Raül– que la cuina cata­lana entri a les esco­les. Que s’ense­nyi a les aules perquè els infants sàpiguen ali­men­tar-se i pre­ser­vin el nos­tre lle­gat.

S. XVIII
Es van consolidar
la majoria d’aliments que havien arribat d’Amèrica al s. XV. La mongeta i el pebrot van agradar de seguida, però el tomàquet i la patata van tardar més temps a ser acceptats. De la patata i el tomàquet, de primer el que va agradar més van ser les seves flors per decorar.
1787
Fra Sever d’Olot
escriu ‘L’art de cuinar). Fra Valentí Serra de Manresa explica avui que la cuina franciscana va incidir en la catalana en, sobretot, la preparació de confitats dels excedents de les hortes. “Els frares van influir a ensenyar a cuinar per no malbaratar, en la cuina de l’aprofitament.”
1575
Apareix
documentat per primera vegada i en català el bacallà.

Bibliografia bàsica per entendre la nostra cuina

La Col·lecció 7 Portes de Receptaris Històrics de Cuina Catalana (Editorial Barcino) és la història de la cuina catalana des de l’edat mitjana fins al segle XX. Una col·lecció dels receptaris històrics amb explicacions introductòries d’experts historiadors i investigadors de la història de la cuina. De moment van pel novè volum, que ha sortit aquest 2024: ‘Modo de cuinar a la mallorquina’ de Fra Jaume Martí. Els vuit volums anteriors són: ‘La cuina dels carmelites descalços’, de Francesc del Santíssim Sagrament;‘La cuina dels cartoixans. Costumaris d’Escaladei i de Montalegre’, d’autor anònim; ‘L’art de la cuina’, de Fra Francesc Roger; ’ Avisos i instruccions per lo principiant cuiner’, anònim;‘Llibre de coc’, del mestre Robert; ‘Llibre de totes maneres de potatges’, anònim; ‘Llibre d’aparellar menjar’, també anònim, i, també anònim, el ’Llibre de Sent Soví’.

‘La història de la cuina catalana i occitana’ (Edicions Sidillà), escrita per Vicent Marquès, es considera la Bíblia de la nostra cuina, “una obra d’art”, segons Ferran Adrià. De moment se n’han publicat sis volums i en queden quatre per publicar. El primer està dedicat a les salses, els aperitius, les ensalades i les sopes; el volum dos és per a les olles i les verdures; el volum que fa tres posa l’atenció en els llegums, l’arròs i la pasta, i el quatre, al peix, el marisc i els cefalòpodes; el volum cinc d’aquesta monumental col·lecció està dedicat al bacallà, la carn i els menuts, i el sis, a l’aviram, el conill i la caça. Quedaran per publicar el volum set ( El fetge gras - Bunyols i mandonguilles - Caragols i granotes - Ous i truites - Els bolets - Pa i companatge), el vuit (Les coques - Les coques dolces - Els pastissos), el nou (Les postres - Els confits) i el deu (El rebost - Els embotits - Els formatges - Orxates i gelats - Els vins - Els licors).

Cal recordar que Jaume Fàbrega va publicar el 1995 ‘La cuina catalana. Catalunya, Illes Balears, País Valencià, Andorra, Catalunya Nord, Franja de Ponent i l’Alguer’ (Edicions La Magrana), en total nou volums més tres de cuina mediterrània.

El ‘Corpus de la Cuina Catalana’, amb gairebé 1.200 receptes que inclouen plats de marcada identitat com les escudelles, els mar i muntanya, els romescos, els sofregits i les picades o les famoses mandonguilles amb sípia i pèsols, té l’aval de l’Institut Català de la Cuina. És un inventari dels plats tradicionals que han alimentat el país i s’ha fet amb la col·laboració de restaurants, associacions i particulars.

No podem oblidar ‘El gran llibre de la cuina catalana’, de Josep Lledonosa (autor, també, d’‘El llibre de les sopes’), ni els llibres dels diferents xefs actuals, que expliquen la seva cuina i ens conviden a imitar-la a casa (Joan Roca, Carme Ruscalleda, Carles Gaig, Ada Parellada...). Montagud Editores, aquest Sant Jordi ha publicat ‘El llibre de la cuina catalana’, del cuiner Borja Sierra (Granja Elena) i el periodista Òscar Gómez.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia