Societat

Agustí Cortés

Bisbe de Sant Feliu de Llobregat

“Quan es va fer la partició, aquí no hi havia res que pogués ser un bisbat”

“Mai havia estat a Sant Feliu; un dia em truca el nunci i em diu: “És una diòcesi nova, faci-se’n càrrec...”

“No sé si la dificultat a Girona va ser que van proposar algú i va dir que no. Avui ser bisbe no és cap honor ni glòria!”

“Sabíem que la divisió no era una determinació ben rebuda i vam anar amb compte per no trencar lligams”

Els bisbes dels darrers anys hem tingut com a referent el Concili Provincial Tarraconense

Ara fa vint anys el Vaticà va decidir partir l’arquebisbat de Barcelona en tres i va ser així com van néixer els nous bisbats de Terrassa i de Sant Feliu de Llobregat. Aquesta diòcesi, que manté el primer bisbe de la seva història, Agustí Cortés, ho celebrarà el proper 26 de maig, el mateix dia que també commemorarà els 500 anys de la parròquia de Sant Llorenç, ara convertida en catedral.

Com serà la celebració?
En primer lloc, és parroquial perquè és la història d’una comunitat cristiana que oficialment va començar el 1524. El que passa és que s’escau el vintè aniversari de la creació de la diòcesi i aquestes dues celebracions es retroalimenten mútuament. Aleshores, s’ha pensat que la festa serà no només local, sinó també diocesana. Vindran el nunci del Vaticà –Bernardito Auza–, l’abat de Montserrat, els bisbes de la província eclesiàstica, els bisbes auxiliars de Barcelona, el de la Seu d’Urgell...
Vostè va ser el primer bisbe d’una diòcesi nova (perquè Terrassa ja ho havia estat entre els segles V i VIII). Com va ser?
Em va agafar per sorpresa i no va ser un fet tranquil, perquè tota la gent aquí, tant el clergat com les comunitats religioses, com els laics, tenien l’hàbit i el costum de considerar Barcelona el seu bisbat. La partició, que venia exigida, entre altres coses, per la gran quantitat de gent que componia la diòcesi de Barcelona, de gairebé quatre milions d’habitants, per la idea que hi hagués el Bisbat i el bisbe més a prop de les realitats de base..., va obligar la gent a fer un canvi de mentalitat. Un gran repte en el qual estem encara embarcats.
Per què van fer una diòcesi a Sant Feliu i no en un altre lloc?
No ho sé, jo no vaig tenir art ni part, jo era a Eivissa i aquest territori ni el coneixia. El repte era que la mida de la diòcesi facilités la proximitat de la realitat de base al centre de decisions. I això hem intentat fer.
Ja hi havia 123 parròquies?
Aleshores eren 120, tres són noves. L’església de Sant Llorenç és suficientment ampla i gran com a parròquia, però com a catedral queda una mica petita. Quan es va fer la partició aquí no hi havia res que pogués ser un bisbat, per això vam començar llogant uns apartaments tant per a l’habitatge del bisbe com per posar-hi les oficines, els despatxos i els llocs de reunió. Fins que ens va arribar la donació d’un terreny on vam construir la Casa de l’Església. No volíem que el bisbat fos només un referent burocràtic sinó una casa de la família diocesana.
Ho van fer tot de nou?
Absolutament tot, va ser una feinada. Vam rebre “un donatiu” de 50.000 euros.
Això és molt poca cosa.
Sí, però va ser suficient per començar. La norma que vam seguir va ser que no faríem res estructural ni material que no fos resposta a una necessitat concreta de la vida cristiana de la gent. Així, de mica en mica, s’ha anat construint i creant referents, estructures... en funció del que s’ha anat necessitant.
Qui el va avisar de venir aquí?
Quan es va executar la divisió, el cardenal Carles ja havia presentat la dimissió per edat i van nomenar Lluís Martínez Sistach. A Terrassa van nomenar bisbe Josep Àngel Saiz Meneses, que venia de ser auxiliar de Barcelona. I per a Sant Feliu em van triar a mi, que mai havia estat aquí ni hi coneixia ningú, era bisbe d’Eivissa. Un dia a la nit em va trucar el nunci i em va dir: “Miri, és una diòcesi nova, faci-se’n càrrec...” Sense més. Ja sabia que seria una aventura.
I com han sigut aquests anys?
És evident que caldran molts anys encara perquè hi hagi una consciència de pertinença ferma, perquè hi ha hagut molts anys, segles, de tradició, de vivències compartides, de referents amb Barcelona, però hem avançat en aquest temps en la consciència de la nova diòcesi. S’ha de dir també que, com que sabíem que la divisió de Barcelona majoritàriament no era una determinació ben rebuda, vam anar molt amb compte. Primer, per no trencar lligams amb Barcelona. Segon, per aprofitar tot el que Barcelona feia, el seu presbiteri, les seves comunitats... Vam passar molts anys sense crear moviments o grups específics, fins que la mateixa vida va anar agafant el seu ritme i va ser la mateixa gent que va anar demanant una creació o reconeixement, per dir-ho així, d’estructures comunes dintre de la mateixa diòcesi.
Hi va haver entitats, estructures, que podien haver anat a un lloc o a l’altre.
Sí, però ho vam anar arreglant. L’Hospitalitat de Lourdes, per exemple, que és una única realitat de molta gent, continua sent comuna a les tres diòcesis. El moviment Vida Creixent, de la gent gran, va demanar el reconeixement i la creació del moviment en cadascuna de les diòcesis. Pel que fa al moviment d’Acció Catòlica, alguns van demanar molt aviat la constitució diocesana i altres no, i continuen on eren.
I el seminari?
Els nostres seminaristes –ara en tenim tres– continuen anant al seminari de Barcelona, en el qual confiem moltíssim. A més, el papa Francesc ha expressat que vol seminaris grans.
Vostè va presentar la renúncia per edat? Veu a prop el seu relleu?
Ja voldria saber-ho, eh? Però el nunci fins ara només em demana paciència. Si estigués bé de salut la cosa podria anar millor, però estic malalt de fa molts anys i això ha estat un gran impediment. No sé exactament com està el procés, però si no hi ha candidats acceptables des del punt de vista de Roma, si el papa i el nunci no troben substitut, anirem allargant.
A Girona ha costat molt trobar un bisbe!
No sé exactament què va passar a Girona i si la dificultat va ser que van proposar algú i va dir que no. Avui ser bisbe no és cap honor ni glòria!
Ens trobem en un moment de relleu generacional dels bisbes de Catalunya perquè la majoria són prou grans i en edat de jubilar-se.
Els històrics estem en un procinto di partenza, com diuen els italians. Estem esperant un relleu que pot ser, sí, significatiu, perquè un té consciència de formar part dels bisbes que al llarg de 20 i 25 anys, fills de la renovació eclesial del Vaticà II, hem anat tirant endavant l’Església de Catalunya i ho hem fet mirant el Concili Provincial Tarraconense, que sempre ha estat el nostre referent pastoral, encara que d’aquell concili van quedar molts aspectes per realitzar. Hem de mirar com es pot assegurar la continuïtat amb els nous bisbes que ens han de substituir perquè ja tots som grans. Realment és un gran repte.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

societat

Neixen els Roca Awards, un guardó que celebra la gastronomia i la literatura

girona
Urbanisme

Tarragona assegura que no hi ha cap novetat que justifiqui un canvi dels límits municipals

Tarragona
GIRONA

L’Ajuntament habilita l’app SMO Girona per facilitar la cerca de feina

GIRONA
societat

Més d’un centenar d’entitats ecologistes demanen recuperar el departament de Medi Ambient

barcelona
RIPOLL

La Metxa denuncia que el consistori li fa tancar el local temporalment

RIPOLL
Societat

Sabadell es declara Ciutat per la Desconnexió Digital de la infància i l’adolescència

Sabadell
societat

Comencen les obres de millora de la deixalleria del Vallès Oriental

Montornès del Vallès
CALDES DE MALAVELLA

Manifestació per l’acomiadament del delegat sindical de Farré Logístics

CALDES DE MALAVELLA
PALAMÓS

Les donacions permeten fer 31 trasplantaments de cèl·lules mare

PALAMÓS