OPINIÓ
El 10 de maig: Perpinyà es rendia a França
L'autor recorda que el 10 de maig hi ha altres efemèrides que l'elecció de Mitterrand. També és la data en què les tropes franceses van entrar a Perpinyà el 1473
En el marc del meu treball a Ràdio Arrels cada dia m'interessi per les efemèrides de la jornada. En els mitjans informatius actuals, les efemèrides es podrien comparar amb l'horòscop, és a dir quatre línies al final del diari, o trenta segons a la fi del telenotícies. Però per a una societat com la nostra, que durant tants anys pateix d'una amnèsia imposada a nivell històric, les efemèrides poden tenir una certa utilitat.
El dimecres 10 de maig del 2011, he pogut constatar que l'any 1473 les portes de Perpinyà s'obrien a l'exèrcit francès. Desprès de vuit llargs mesos de setge, els perpinyanesos es rendien. La resistència fou tan llarga, dura, i determinada que la població va aguantar fins a l'últim moment. Un detall d'aquella època ben conegut (dels qui han anat a cercar la informació per voluntat pròpia, és clar) és la denominació de menja-rates per als habitants de la vila d'aquell moment, que no van tenir més remei que d'atacar-se a aquells animalons per sobreviure.
Reconeixent la valentia de la vila de Perpinyà i davant la incapacitat de socórrer el seu poble, el rei Joan II va aconsellar al vilatans de rendir-se. Fidelíssima Vila de Perpinyà, aquest seria el títol que concediria el rei català davant aquella resistència heroica.
Aquest text no pretén ser cap article històric, desconec a fons la història del meu país. Pot semblar estrany però sí, he anat a l'escola, he anat al col·legi i fins i tot al liceu. Però aquestes no són coses que s'aprenguin a l'escola francesa. Per sort, a l'escola Arrels i el col·legi Comte Guifré, que vaig freqüentar, sortien del programa oficial i ens explicaven, també, la història de Catalunya Nord.
Amb un poc de sort i de paciència un estudiant “normal”, passat per la màquina uniformadora de l'educació francesa, pot arribar a la universitat i tot just allà podrà aprendre una part de la història del seu país. Abans, li hauran fet estudiar la història dels gals i de tots els Louis que es poden trobar a la història francesa. En definitiva, tot el que s'aprèn en els cursos d'història de l'escolaritat oficial passava a centenars de quilòmetres de Catalunya Nord.
Si no es parla de la nostra història a les aules que eduquen en francès no és perquè sigui pobra o poc interessant. Si no s'explica d'on venim i qui sem els catalans, no és un descuit, és per voluntat clara. La voluntat d'un reialme i, més tard, d'una república que practica el genocidi lingüístic, cultural i històric dels pobles que ha colonitzat.
Avui a Catalunya Nord els qui treballem en l'interès del nostre poble ens centrem sobretot en la llengua i la cultura, que tant l'una com l'altra han patit una repressió brutal. Peró ben mirat potser la identitat, la llengua i la cultura catalanes no se'n surten tan malament com la memòria històrica.
És en moments com aquests que podem constatar que la transmissió de la nostra història també ha patit molt. Els nord-catalans es complauen, en una gran majoria, en la ignorància de la seva història i segurament tampoc els interessa.
La rendició de la vila de Perpinyà és un fet major de la història local. Heu vist alguna commemoració en algun punt de Perpinyà? Ho heu pogut llegir a la premsa? Ho han comentat els professors als seus alumnes?
No estic reclamant que la municipalitat de Perpinyà faci algun acte relacionat amb això. Segurament un acte commemoratiu seria la cosa més normal per a un esdeveniment com aquest... Però no us faria por a vosaltres de saber que l'Ajuntament de Perpinyà tingués la intenció de fer un acte especial per recordar aquesta data? Personalment, només de pensar-hi ja comenci a tremolar. Segurament no seria l'acte commemoratiu com me l'imagini. Més aviat seria una celebració de la data senyalada en què la, fins llavors, desgraciada població de Perpinyà va acollir amb els braços oberts les tropes del Gran Reialme de França.
Avui els nord-catalans seríem capaços de celebrar que els nostres avantpassats van ser fets francesos a punta de llança, d'espasa o de mosquets si ja n'hi havien.
Només puc constatar l'èxit dels francesos en voler fer desaparèixer un passat que els podria molestar i els molesta... clar que sí!
Tot i això, el treball que es fa per transmetre la nostra veritable història és remarcable. Recordi les xerrades amb motiu dels 350 anys del Tractat dels Pirineus, xerrades sobre el Reialme de Mallorca, o les conferències habituals amb motiu de la Pau i Treva a Toluges, sense oblidar els llibres que encara es poden trobar en les bones llibreries del país. Els treballs que he citat, tot i ser remarcables i de qualitat, només són un pedaç per tapar un forat que tots tenim i que ve de lluny. Res no es pot comparar a la transmissió de la història a nivell escolar. Tot i no ser escrita en els manuals de l'Éducation Nationale esperem que la nostra història pugui arribar a les orelles dels més joves a través de la voluntat –i potser desobediència– dels professors de l'escola pública.
