Ciutadans que són carrers

En el nomenclàtor de Girona advertíem que, en els darrers anys, s'ha donat nom a diferents carrers de persones que hem conegut, la majoria ja traspassades i alguna –com el mestre Josep Viader– en vida. Des de sempre, la ciutat ha tingut un estol de vials amb nom propi dels quals ja costa fer memòria de la raó per la qual han quedat consagrats al record de determinades figures. Qui era aquell personatge i quins mèrits l'adornaven per quedar inserit a la guia urbana? Actualment, no deixa de fer una certa impressió comprovar que hi ha també una extensa llista de persones que hem conegut en la plenitud de la seva existència física i que ara apunten només en una placa que llueix en les cantonades de determinat carrer i en referències bibliogràfiques.

En aquesta recerca, volíem conèixer on havia anar a parar el nom de Francesc Ferrer i Gironès, una de les figures més representatives de la ciutat durant una llarga etapa, home constant i compromès, capaç de protagonitzar en bona part el gir de la Girona adormida en els braços somorts de la dictadura, a l'esclat de la democràcia i de la catalanitat. S'havia dit que li reservaven el nom del pont inacabat que travessa el Ter, unint la rotonda posterior a l'hospital Trueta amb el barri del Pont Major. Hauria estat un reconeixement important, però no va caure prou bé per a tothom en l'anterior consistori municipal i la referència s'ha limitat a una via urbana. Però... on? Estem segurs que poca gent coneix el lloc per haver-hi estat.

Entre la carretera N-II i la variant de Fontajau queda un espai de terreny que sempre hauríem pensat que s'havia reservat per a l'esport i el lleure, donat el seu caràcter de veritable atzucac entre dues vies de penetració rodada de la màxima intensitat. La sorpresa fou que en pocs anys allà s'han edificat dos establiments hotelers, un geriàtric i habitatges protegits. Darrere els empara el dalt de la muntanya que afronta amb l'N-II i l'hospital, i al davant la densitat d'arbres que rodegen els establiments benèfics de Fontajau. Considerat en si mateix, és un barri residencial absurd, tancat per totes bandes, impossible d'accedir-hi si no és amb vehicle i envoltat d'un trànsit intensíssim. Allà no hi ha botigues ni establiments de cap mena. A poca gent li passarà pel cap d'atansar-s'hi si no ho ha de fer per necessitat. Una autèntica illa, despenjada del complex ciutadà, tot i estar ubicada en un lloc proper a la Devesa i al Barri Vell. Sembla que abans de deixar-hi construir, s'hauria d'haver pensat com es vinculava al circuit urbà, evitant el que és ara: un autèntic cul de sac.

Allà vàrem trobar el nom d'en Ferrer –per a la nostra generació, així el coneixerem sempre– en una placa nova de trinca. Així passa la glòria d'aquest nom! Qui vulgui retre-li memòria, haurà d'esquivar els obstacles de les carreteres principals. Tanmateix, que hi sigui per molts anys.