La tranquil·la incertesa

L'incendi va provocar el desallotjament de molts veïns de les Pedreres i el Polvorí de Girona . L'Ajuntament va preveure diversos espais per acollir-los, per si feia falta, com el pavelló de Vila-roja, tot i que finalment no es va ocupar, va explicar el regidor de Serveis Socials, Eduard Berloso. L'equipament que sí que va acollir-ne va ser l'escola Annexa, on s'hi van reunir més d'un centenar de persones, més de la meitat nens. Entre els desallotjats, tot i la incertesa que tenien sobre la situació en què es trobaven els seus habitatges, hi havia força tranquil·litat. Els bombers estaven en plena feina d'extingir l'incendi, però les notícies que anaven arribant, tot i que no confirmades, eren esperançadores. Els més despreocupats eren els nens, lògicament. Vivien el moment com qui viu una aventura. Jugaven al pati de l'escola, corrien, reien i cridaven aliens a la continguda preocupació dels seus familiars. Dins l'escola hi havia una desena llarga d'adults, amb molts nens. Fora l'escola, a prop de l'hotel AC Bellavista, la multitud era més àmplia. La majoria, adults, que miraven des de la distància cap a on evolucionava el foc i la columna de fum. Uns i altres explicaven com havia anat tot plegat. Un cas és el de la Fina, veïna de les Pedreres. Es desfeia en agraïments pel tracte rebut per l'Ajuntament i els cossos d'emergències: “Han vingut a casa els bombers, els Mossos i la policia municipal, i ens han dit que era millor que marxéssim.” La Fina explicava que els havien dut a un hotel, els havien donat aigua, havien tingut cura de la gent més gran, i després els havien obert l'escola perquè els nens poguessin jugar. Més preocupada semblava la Sara, que viu prop del Polvorí de Girona. Assegurava que a ells no els havien anat a buscar, i que havia estat el seu marit que li havia dit que marxés amb els nens, en veure el foc a prop. Tant a prop, afirmava, que li havien dit que havia ennegrit una paret lateral de casa seva: “No teníem camí, i hem passat amb el cotxe pel mig de l'herba per fugir”, explicava. Un cop es van sentir fora de perill van trobar la policia municipal. Durant una estona, però, van veure espantats i sols com el foc s'acostava. No sabia quan podrien tornar a casa seva. Ni ells ni les autoritats, pendents de notícies. Berloso deia que tot estava previst per si havien de fer nit fora de casa. S'havien demanat pizzes, sucs i aigua per sopar, hi havia matalassos per si feien falta, i habitacions d'hotel a disposició. Tot plegat un trasbals, però que malgrat tot es va viure amb una molt mesurada serenor.